Crítica: ANTI

Aquesta setmana finalment hem pogut escoltar ANTI, el vuitè treball discogràfic de Rihanna, que encapçalava la llista dels àlbums més esperats que vaig publicar algunes setmanes enrere. Els tres senzills que Rihanna va publicar durant la primera meitat (Que com ja sabreu són FourFiveSeconds, Bitch Better Have My Money i American Oxygen)de l'any passat finalment no han format part del disc.

La cançó que obre el disc és Consideration, que compta amb la col·laboració de SZA. És una cançó downtempo que no m'ha acabat d'agradar.

La segona pista és James Joint, un interludi que Rihanna va estrenar l'abril passat. Té un so molt peculiar, cosa que també es pot dir de la majoria de cançons d'ANTI. 

A continuació arriba Kiss It Better, que combina sintetitzadors, percussió trap i una guitarra elèctrica, i resulta una combinació excel·lent. I després ve Work, el primer senzill del disc, que és una cançó Hip-Hop amb alguns tocs caribenys, i amb una tornada molt repetitiva però que difícilment et podràs treure del cap.

La cinquena pista és Desperado, que segueix en la línea Hip-Hop de les tres anteriors cançons (No compto James Joint, ja que és un interludi). Woo també comença amb una guitarra elèctrica, sintetitzadors i percussió trap, igual que a Kiss It Better, però amb sons molt més contundents i menys melòdics. La he trobat bastant desencertada. 

A continuació ve Needed Me, que tot i que la seva intro no m'ha convençut, m'ha agradat. La vuitena pista és Yeah, I Said It, que juntament amb Needed Me són la transició de la part més urbana d'Anti a una de més pop, tot i que aquesta no seria tampoc la etiqueta correcta.

Tot seguit ve Same Ol' Mistakes, que és un cover d'una cançó de Tame Impala. Aquesta cançó no m'ha acabat d'agradar i se m'ha fet llarga (Dura més de sis minuts), però la instrumentació que combina elements acústics i electrònics és interessant.

Després ve Never Ending, la primera cançó del disc on els sintetitzadors gruixuts (Per posar-los-hi algun nom) deixen pas a un so orgànic. La veu de Rihanna només està acompanyada d'una guitarra que va fent arpegis i un caixó. Per mi és la millor cançó del disc. La onzena pista la ocupa Love On The Brain, que també té una instrumentació exclusivament acústica, i també és una de les meves preferides del disc.

Love On The Brain és la transició perfecta de Never Ending a la següent cançó del disc, que és Higher, ja que, tot i que és una cançó de duració completa i no un interludi es manté la instrumentació de la pista anterior, però s'hi sumen uns violins que seran presents a la següents a Higher.

Higher és una cançó molt breu (Només dura 2 minuts), però trobo que és una de les millors del disc, ja que té un so molt especial i únic. La única cosa que no m'agrada és que trobo que Rihanna crida massa en alguns moments de la cançó. La última cançó de la edició estàndard és Close To You, que segueix una mica en la línia acústica de les cançons anteriors. És una cançó excel·lent, tot i que no és tan original com altres cançons del disc. La seva Outro és el tancament perfecte per al disc.

La primera cosa que et ve al cap mentre estas escoltant ANTI per primera vegada és que és un disc molt diferent dels altres de Rihanna, però també de tot el que es fa avui en dia i s'ha fet en els últims anys a l'escena musical, o com a mínim a l'escena més comercial. Això farà que molt possiblment la primera vegada que el sentiu no us agradi. La instrumentació del disc, en especial de la segona meitat, és molt variada, combinant cançons totalment acústiques amb cançons on els sintetitzadors practicament eclipsen la veu, passant per cançons que fusionen música electrònica i instruments. Una altra cosa destacable és que Rihanna fa servir en moltes cançons compàs 6/8, cosa que si no m'equivoco no havia fet mai. També s'ha de remarcar que ANTI és un d'aquells discs que s'han de sentir per ordre, ja que les cançons flueixen d'una a l'altra a la perfecció.
Es veu clarament que en aquest àlbum Rihanna ha pogut fer el que ha volgut, sense estar pressionada per la seva discogràfica per fer una cosa comercial, i això té coses i dolentes: Una part bona és que explora nous registres, que a més són els que a ella li han vingut de gust, i cançons com Higher o Never Ending no hi tindrien cabuda. Però per contra no tenim cap cançó dance com We Found Love, que encara que la he trobat a faltar s'ha de reconeixer que quedaria totalment fora de lloc.

Un compte pendent que Rihanna tenia amb nosaltres era fer un àlbum rodó, en el sentit que totes les cançons fossin bones, i jo crec que amb ANTI s'hi ha apropat molt més que amb qualsevol altre dels seus vuit àlbums, però no hi ha arribat. Però, encara no he respost les dos preguntes que segurament esteu esperant que respongui en aquesta crítica: és el millor disc de Rihanna? Realment es nota que l'ha preparat amb més de dos anys i no només amb uns quants mesos? La resposta a la primera pregunta és que no ho sé, per què no es pot jutjar ara mateix. La resposta a la segina qüestió és que sí, però no és per què sigui un disc millor que els altres, sinó perquè per primera vegada en la seva carrera de més d'una dècada, Rihanna ha composat les seves cançons, ha fet el que a ella li ha vingut de gust i ha publicat el disc quan ella ha considerat que estava preparat.

L'últim cap de setmana de Febrer comença l'ANTI World Tour, que de moment no té data a Espanya, però amb una mica de sort i amb la bona recepció que ha tingut el disc, n'afegirà algunes més.