Crítica: Romance

Divendres Camila Cabello va llançar el seu segon àlbum en solitari: Romance, que conté 14 pistes en la seva versió digital i 13 en la seva versió en CD (al vinil, ja ho veurem quan surti al gener). Entre aquestes cançons hi ha el seu exitós duet amb Shawn Mendes: Señorita, i els cinc senzills que ha llançat des que al mes de Setembre va encetar la promoció del disc: Liar, Shameless, Easy, Cry For Me i Living Proof.

El disc comença amb dos de les cançons que ja coneixem: Shameless i Living Proof. Shameless és una cançó pop-rock que no està malament, i que compta amb una produció interessant, sobretot després de la tornada quan entren els 808s. Sota el meu punt de vista va quedar eclipsada per Liar, ja que tots dos senzills van sortir el mateix dia, però és una bona cançó i funciona molt bé per obrir l'àlbum. Living Proof no em va agradar gens al començament, però la he acabat tolerant bastant bé. En primer lloc, voldria dir que no entenc la introducció, que només dura un parell de segons i sembla que hagi de desenvolupar en un beat tribal molt potent no en una cançó pop totalment estàndard. Com ja passarà en altres cançons del disc, Camila Cabello aposta per un registre molt agut que ni m'agrada ni trobo que afavoreix la seva veu. És una cançó tan genèrica que no pot fer res més que causa-me indiferència.

Les següents dos cançons també tenen un punt en comú: he vist gent descrivint-les com Havana 2, però a mi no m'ho semblen en absolut. La primera és Should Have Said, que si que és cert que té la percussió a contratemps en comú amb l'èxit més gran de la seva carrera i una certa influència cubana. Tot i que també té una part on va al registre agut i que la producció és bastant plana, em sembla una cançó més que correcta. La següent és My Oh My, la cançó que per alguna raó que desconec és a la versió digital de Romance però no al CD. També té la percussió a contratemps i la estructura pregunta i resposta a la tornada bastant semblant a la de les estrofes d'Havana. És una cançó de pop urbà que compta amb la participació del raper DaBaby i que és realment molt repetitiva, però en el bon sentit que fa que sigui enganxosa i no pesada. No és la millor cançó del disc, però sí la que he escoltat més vegades i crec que seguirà sent així en les properes setmanes.

El disc segueix amb dos cançons més que ja coneixem: Señorita i Liar. El duet amb Shawn Mendes crec que ja el coneixem tots, ha estat un dels èxits més grans de l'any i està nominada a un Grammy. No és una mala cançó, però preferiria que la cantés ella sola. Dels cinc senzills del disc, Liar trobo que és el més potent amb bastanta diferència. És una pista pop molt enganxosa amb influència del reggae i la música cubana. A nivell comercial no li ha acabat d'anar bé, però per mi sí que tenia fusta d'èxit. La setena cançó és Bad Kind Of Butterflies, que aconsegueix crear una atmosfera interessant. Ara bé, no sé si sabria dir-vos que m'agrada, encara necessito escoltar-la unes quantes vegades més per decidir-ho. A continuació tenim Easy, una altra de les cançons que ja coneixíem i que és una balada pop-rock em recorda molt a Never Be The Same, però bastant millor.


La següent pista del disc és Feel It Twice, una balada amb una instrumentació molt orgànica que suposa un trencament amb interessant amb la instrumentació més aviat recarregada que havíem tingut fins ara. Fàcilment una de les millors cançons del disc, sobretot per la seva fantàstica tornada. Dream For You, la cançó que la segueix, és una altra balada amb una producció més subtil que la majoria del disc, però no tant com la de Feel It Twice. La pista 11 és l'últim dels senzills que ens falta per trobar-nos: Cry For Me, una altra cançó midtempo pop-rock recarregat. No m'entusiasma però li he trobat la gràcia en anar-la escoltant. Em sembla curiós que els senzills que escollissin, són uns que fan pensar que el disc serà molt més monòton del que és.



El disc segueix amb una altra balada This Love, una altra de les meves cançons preferides del disc. M'ha resultat sorprenent a nivell vocal, ja que probablement sigui la cançó on trobo millor a la cantant de Never Be The Same en aquest aspecte. A més, a nivell de composició aquesta balada 6/8 també està molt bé. La penúltima cançó de Romance és Used To Be, una cançó pop més que correcta però que no aporta res que no hàgim vist al disc fins ara. First Man tanca el disc, una altra balada al piano. No m'esperava que les cançons dowtempo tinguessin tant pes al disc, però no em queixo: trobo que totes estan bé i el contrast amb les pistes pop més recarregades ja m'agrada.

Els senzills que havíem pogut escoltar fins ara no m'havien desagradat, però la veritat és que no em feien venir gaires ganes d'escoltar l'àlbum sencer. Però m'alegro d'haver-ho fet, ja que la meva valoració del dic és bastant positiva. Sense perdre de vista que és música pop que no arrisca gaire i la que sempre "et pots acostumar", trobo que totes les cançons estan bastant bé. M'agrada que hagi donat tant protagonisme a les balades, que eren el punt fort del seu primer àlbum sota el meu punt de vista. A nivell vocal, jo diria que sí que podem veure una tímida millora si la comparem amb el seu disc debut.

És clar que Romance és un projecte molt més ambiciós que Camila. El seu debut em va agradar bastant, però per mi és més aviat un disc d'aquells que t'agraden unes quantes cançons més que un dels que val la pena escoltar en conjunt. Es nota que Romance és un disc que s'ha fet amb molta més cura i més temps, i això fa que el resultat total sigui millor. Potser no hi ha cap cançó de Romance que m'agradi tant com Consquences, She Loves Control o Real Friends; però tampoc hi ha cançó que avançaria quan escolto el disc com sí que passa a Camila.