Fa uns dies, Katy Perry va estrenar Daisies, el senzill de presentació del seu cinquè àlbum d'estudi. Aprofitaré aquesta excusa per convidar-vos a repassar un altre dels discos de la cantant californiana. Katy Perry va publicar Prism el 18 d'Octubre de 2013 i el va promocionar amb cinc senzills: Roar, Unconditionally, Dark Horse, This is How We Do i Birthday.
Aquest àlbum tenia la difícil tasca de succeir a Teenage Dream, l'anterior treball discogràfic de la cantant: Katy Perry va publicar Teenage Dream l'estiu del 2010, i al llarg dels mesos següents va trencar diversos rècords de vendes arreu del món: per exemple, va convertir-se en la primera artista femenina i segona en general en aconseguir que cinc senzills d'un mateix disc arribessin a la primera posició del Hot 100 de Billboard. Ho va aconseguir amb California Gurls, Teenage Dream, Firework, ET i Last Friday Night. La primavera del 2012, l'autora d'I Kissed A Girl va reeditar el disc amb tres cançons inèdites, una de les quals, Part of Me, va convertir-se en el sisè número 1 de la era.
Katy Perry va prometre un so més obscur i adult per a Prism, cosa que crec que podem estar tots d'acord en què no va complir. A nivell de senzills, aquest disc va tenir un èxit bastant irregular: Roar i Dark Horse va convertir-se en èxits enormes a nivell mundial, però els altres tres senzills que en va presentar (This is How We Do, Birthday i This is How We Do) van tenir recorreguts bastant menys destacables a les llistes d'èxits. Katy Perry va promocionar Prism amb actuacions a les gales dels VMAs, EMAs, AMAs i els premis Grammy, així com a la mitja part de la Superbowl del 2015.
Prism està estructurat de banera bastant clara en dues meitats: al començament hi trobem les cançons pop (entre les quehi ha tots els senzills del disc) mentre que al final hi trobem cançons que tendeixen a tenir un so més orgànic, i que en general em semblen cançons molt menys memorables. Tot i això, resulta dificil situar el pas d'una part a l'altra en un punt exacte, ja que més aviat és una transició suau.
A continuació arriben tres dels cinc senzills del disc, començant per Unconditionally. És una cançó d'amor midtempo que es podria haver enfocat com una balada, però a la qual li han donat una producció amb sons electrònics que la fa sonar més interessant. Si bé és cert que Katy Perry ha cantat aquesta cançó en acústic i queda molt bé, crec que és que és més aviat pel contrast amb la versió d'estudi que perquè realment sonii millor. No només em sembla la millor cançó del disc, sinó que és una de les millors de la seva discografia. La següent pista l'ocupa Dark Horse, oficialment la seva cançó més exitosa als Estats Units acumulant 11 discos de platí. Aquesta col·laboració amb el raper Juicy J és una cançó força interessant, que fusiona pop, música electrònica i trap, i que en el seu moment va resultar molt novedosa. I ens queda This Is How We Do, una altra de les cançons que en el seu moment m'agradaven molt, però ara em semblen bastant fluixes.
Katy Perry va prometre un so més obscur i adult per a Prism, cosa que crec que podem estar tots d'acord en què no va complir. A nivell de senzills, aquest disc va tenir un èxit bastant irregular: Roar i Dark Horse va convertir-se en èxits enormes a nivell mundial, però els altres tres senzills que en va presentar (This is How We Do, Birthday i This is How We Do) van tenir recorreguts bastant menys destacables a les llistes d'èxits. Katy Perry va promocionar Prism amb actuacions a les gales dels VMAs, EMAs, AMAs i els premis Grammy, així com a la mitja part de la Superbowl del 2015.
Prism està estructurat de banera bastant clara en dues meitats: al començament hi trobem les cançons pop (entre les quehi ha tots els senzills del disc) mentre que al final hi trobem cançons que tendeixen a tenir un so més orgànic, i que en general em semblen cançons molt menys memorables. Tot i això, resulta dificil situar el pas d'una part a l'altra en un punt exacte, ja que més aviat és una transició suau.
La primera pista del disc és també la primera cançó que vam poder-ne escoltar: Roar, una cançó bubblegum pop poc original, sense gaire a destacar i que es nota que va ser feta amb la finalitat de ser digerible amb tothom i arribar al gran públic. I està clar que ho van aconseguir: Roar va ser un dels èxits més grans de la segona meitat del 2013 i el seu videoclip ofcial acumula més de 3000 milions de visualitzacions (cosa que el fa el vuitè videoclip més vist de tots els temps). A continuació trobem Legendary Lovers, una cançó amb un so una mica més original però tampoc sense arriscar excessivament. És un mid-tempo pop amb sons orientals que no està gens malament. Després arriba un altre dels senzills del disc: Birthday, una cançó que musicalment està prou bé (sense ser tampoc res de l'altre món), però amb una lletra que, tot i que en el seu moment no em preocupava gaire, ara fa que se'm faci difícil d'escoltar. La quarta cançó del disc és una de les meves preferides del disc: Walking On Air, una cançó pop amb influència del Deep House, amb una tornada grandiosa i amb una pretornada genial. De fet, diria que és una de les dos o tres poques cançons realment interessants de PRISM.
A continuació arriben tres dels cinc senzills del disc, començant per Unconditionally. És una cançó d'amor midtempo que es podria haver enfocat com una balada, però a la qual li han donat una producció amb sons electrònics que la fa sonar més interessant. Si bé és cert que Katy Perry ha cantat aquesta cançó en acústic i queda molt bé, crec que és que és més aviat pel contrast amb la versió d'estudi que perquè realment sonii millor. No només em sembla la millor cançó del disc, sinó que és una de les millors de la seva discografia. La següent pista l'ocupa Dark Horse, oficialment la seva cançó més exitosa als Estats Units acumulant 11 discos de platí. Aquesta col·laboració amb el raper Juicy J és una cançó força interessant, que fusiona pop, música electrònica i trap, i que en el seu moment va resultar molt novedosa. I ens queda This Is How We Do, una altra de les cançons que en el seu moment m'agradaven molt, però ara em semblen bastant fluixes.
Tots els discos pop mainstream del moment havien de tenir a Sia com a co-compositora en alguna cançó, i Prism no va ser una excepció: l'artista australiana apareix als crèdits de la següent cançó del disc. Double Rainbow és una balada correcta, però trobo que que cau en ser genèrica, o com a mínim, no resulta gens sorprenent. L'edició estàndard acaba amb una altra balada: By The Grace Of God, que tot i que no va ser llançada com a senzilla, sí que va rebre un cert grau de promoció (actuació als grammys del 2015 i àudio oficial publicat al canal oficial de Katy Perry). No la considero una de les millors balades de la discografia de l'autora de California Gurls, però m'agrada bastant.
L'edició deluxe del disc afegeix tres cançons addicionals, que fan que Prism contingui un total de 15 cançons diferents. La primera és Spiritual, una cançó synth pop amb una producció que vol crear una atmosfera especial, però que trobo que acaba sent genèrica. El segon bonus track, Choose Your Battles, ja m'agrada més. I el tercer, It Takes Too, també em sembla una cançó pop correcta amb una lletra que m'agrada bastant. En general he de dir que els tres bonus tracks em deixen bastant indiferent.
Prism és sens dubte un disc que en el seu moment em va agradar força i vaig escoltar moltes vegades, però amb el pas del temps la meva opinió ha anat canviant. I si us sóc sincer, ara tot just escoltaria dos o tres de les cançons del disc. Musicalment no aporta res nou i fàcilment podem trobar altres discos del mateix estil que siguin millors, les lletres d'algunes cançons són una mica desastroses i la producció, que podria ajudar a fer que el resultat de les cançons millorés, tampoc és res de l'altre món. Clarament és un projecte en què l'objectiu era que fos un èxit ràpid i no la creació artística.
Una altra cosa que crec que passa amb els discos pop hipercomercials és que, mentre dura la seva promoció i vas veient-ne les actuacions, els videoclips, etc et creen la il·lusió de que la música és millor del que és en realitat. I quan tota la promoció i la emoció de seguir-la s'acaben, aquesta il·lusió desapareix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada