Recrítica: Dua Lipa

Un dels àlbums del que portem de 2020 sens dubte ha estat Future Nostalgia, el segon treball discogràfic de Dua Lipa que ja acumula tres setmanes al número 1 de la llista britànica i s'apropa al mig milió d'unitats venudes en un moment en què la majoria de botigues de discos estan tancades. Precisament per aquesta raó, ens trobem una altra setmana sense cap novetat interessant, i per això us proposo comentar el seu primer àlbum, estrenat l'any 2017 i que porta el seu nom. En el seu moment no el vaig comentar, i si sóc sincer, no l'havia escoltat sencer fins fa ben poc.

Tot i que Dua Lipa va publicar les seves primeres cançons al 2015, no va poder publicar el seu àlbum debut fins el mes de Juny del 2017. Poc després, va editar New Rules com a setè senzill del projecte, que es va convertir en el seu primer gran èxit internacional. A l'Octubre del 2018, es va publicar Dua Lipa: the complete Edition, una reedició del seu àlbum que incloia un disc adicional amb algunes cançons noves i les col·laboracions que la cantant havia fet amb altres artistes com Calvin Harris, Silk City o Martin Garrix.

La primera cançó del disc té un títol molt apropiat: Genesis, una cançó amb una producció minimalista que no està malament, però que se m'acaba fent una mica plana. A continuació tenim Lost in Your Light, el duet amb Miguel que és una única col·laboració de la primera versió del disc. És una cançó pop rock que m'agrada i que trobo que és veu molt afavorida per la col·laboració de tots dos artistes. La tercera pista de Dua Lipa l'ocupa Hotter Than Hell, un dels primers senzills que va estrenar més d'un any d'abans al llançament de l'àlbum i que va aribar al top 20 d'algunes llistes com la australiana o la britànica. És una cançó pop amb algunes influències del tropical house que era l'estil més de moda aleshores.

La quarta cançó del disc és Be The One, el primer èxit de la cantant britànica publicat la tardor del 2015. Be The One va obtenir molt bones posicions tant a Austràlia com a la majoria de mercats europeus, i, a més va ser el seu primer top 10 al Regne Unit, assolint la novena posició. A mi, si voleu que us digui la veritat, és una cançó que mai m'ha acabat d'agradar, i encara avui la segueixo trobant poc interessant. La següent cançó és un altre dels senzills del disc: IDGAF, que va ser escollida com el senzill que tenia la tasca de succeïr a New Rules. És una cançó que no està malament, però que tampoc em sembla  res de l'altre món. Tot el contrari he de dir de la cançó que arriba ara, que també va ser llançada com a senzill: Blow Your Mind (Mwah). Sota el meu punt de vista, és la millor cançó del disc i amb un marge ben ample: és una cançó pop amb una producció efectiva, una tornada prou potent i sobretot post-tornada genial que fa la cançó irresistiblement enganxosa. A continuació arriba Garden, una power-ballad que no em desagrada però em sembla bastant una cançó per a plenar. La següent cançó, No Goodbyes, també la podriem encasellar en el mateix estil tot i la producció incoropora diversos elements electrònics. No em sembla que sigui una cançó amb especial personalitat, però m'agrada bastant més que Garden.

Thinking Bout You és la següent pista del disc, una cançó de pop acústic bastant enganxosa amb una instrumentació molt minimalista però efectiva. La desena cançó del disc és New Rules, el senzill més exitòs del disc que es va convertir en el primer número 1 de Dua Lipa al Regne Unit i el seu primer top 10 al Hot 100. No és una cançó que em desagradi, però confesso que tampoc és una cançó que m'hagi acabat de cridar l'atenció mai. La següent cançó és Begging, una pista pop midtempo que no aporta cap novetat però tampoc em desagrada. A continuació tenim la balada Homesick, que és la cançó que tanca l'edició estàndard del disc (però encara ens queden els bonus tracks de l'edició deluxe original i les cançons del segon CD de la reedició). Dua Lipa va composar aquesta cançó amb Chris Martin, el cantant de Coldplay, qui també fa les segones veus de Homesick. Va ser enviades a les ràdios com a senzill a finals del 2017, però només a Bèlgica i els Països Baixos.

La edició especial que va ser publicada en un primer moment conté 5 cançons extra, que fan un total de 17 pistes. Dreams, Room For 2, Last Dance, Bad Together i New Love no em semblen males cançons, però sí que em semblen bastant avorrides i poc interessants, pel que és comprensible que es quedessin com a bonus tracks.



El segon disc de la reedició conté un total de 8 pistes, entre les que hi ha tres noves cançons, quatre col·laboracions que ja havien sortit anteriorment com a senzills de l'altre artista i una versió en directe de New Rules. La primera cançó nova és Want To, que té una tornada bastant interessant, però unes estrofes molt genèriques i un drop que se'l podria haver estalviat perquè més aviat resta punts al resultat final. Després tenim Runnin una cançó correcta però amb un tipus de producció que em tira bastant enrere. La tercera nova cançó i, sota el meu punt de vista, la millor sens dubte de les tres és Kiss And Make Up, ua col·laboració amb el grup de K-Pop Blackpink. És una cançó pop bilíngüe molt efectiva, amb una tornada grandiosa i una producció que la fa ben interessant.


Pel que fa a les col·laboracions  publicades anteriorment però que s'inclouen al disc, no ens entretindrem gaire perquè són cançons que segurament tots ja coneixem: One Kiss, una producció de Calvin Harris simple però que més de dos anys després segueix sonant fresca. Una de les cançons de l'estiu del 2018 i oficialment la cançó més exitosa de l'any al Regne Unit. Electricity és la col·laboració de Dua Lipa amb el duo Silk City, integrat per Mark Ronson i Diplo. També és una molt bona cançó d'inspiració deep house que va tenir bastant èxit i va guanyar un Grammy. Scared To Be Lonely és la cançó que va fer amb Martin Garrix al 2017. No és la millor cançó de cap dels dos, però tampoc està malament. Per acabar tenim No Lie, amb Sean Paul, probabalement la que em crida menys l'atenció de les quatre.



Dua Lipa és un àlbum pop que no està malament del tot, però que em sembla que és bastant justet. Té cançons que estan molt bé però moltes altres que són bastant avorrides, i trobo que és un disc amb bastanta poca personalitat, però com a mínim, veient-ho en perspectiva, podem veure que és un aspecte en què la cantant britànica ha progressat molt. Si tenim en compte la reedició del disc, el primer disc de Dua Lipa supera els 90 minuts de duració, per tant és un disc molt llarg i que també es fa molt llarg, fins i tot si només agafem la primera versió del disc. Això, sota el meu punt de vista fa que les cançons (que ja us he dit que no en tenen gaire) sembli que encara tenen menys personalitat. Òbviament les cançons no serien ni millor ni pitjors perquè serien les mateices, però potser retallant el disc a la meitat o fisn i tot a menys, l'experiència seria més positiva.

En la seva primera etapa, em feia la impressió que la qualitat de la seva música depenia enormement dels seus col·laboradors, tant pel que fa a la producció com en la composició. I això no em sembla que sigui una cosa negativa per se, és més aviat la norma que l'excepció en les cantants pop amb pretensions comercials que l'excepció, sobretot en els primers anys de la seva carrera. I això fa que, sota el meu punt de vista, la majoria de les millors cançons del disc siguin les col·laboracions que inclou la reedició.