Divendres, Grimes va publicar el seu cinquè àlbum d'estudi Miss Anthropocene. El disc ha sortit en diverses edicions, la més completa de les quals conté 15 pistes (11 cançons i 4 versions alternatives) i, com a mínim de moment, només es troba disponible digitalment.
Aquest disc m'ha cridat molt l'atenció, però abans de començar a dir-vos què m'ha semblat em toca dir que mai abans m'havia posat a escoltar música d'aquesta artista canadenca en profunditat.
A nivell conceptual, el disc és increïble, i sens dubte aquest és el punt fort del projecte. Miss Anthropocene se situa en un futur distòpic, on la humanitat necessita nous referents i cadascuna de les 11 cançó del disc representa una deessa o un dimoni que fa referència a temes totalment d'actualitat com són el canvi climàtic, les agressions sexuals, la intel·ligència artificial o el suïcidi. A la web oficial de Grimes en tenim la llista completa.
Però aquesta és la teoria, perquè la veritat és que aquest concepte tan interessant no està plasmat de manera gaire explícita en les cançons en si. Vaja, jo no m'hauria adonat mai d'aquest rerefons únicament escoltant les cançons i no ha estat fins que m'he posat a informar-me sobre el disc per escriure aquesta ressenya que ho he vist. Aquí voldria plantejar la següent pregunta: de que serveix que en un disc conceptual les cançons tinguin un fil conductor si, si no te l'expliquen, no el trobaries mai tu sol? Una qüestió sobre la que podem tenir un debat molt interessant, però això ho deixem per un altre dia.
Portem ja dos paràgrafs i encara no hem entrat a valorar ni per un segon les cançons del disc, que al cap i a la fi són el més important. Tot el disc sap mantenir un so molt especial i coherent, malgrat tenir cançons d'estils força diversos, que sumat a la inconfusible veu de Grimes, fa que Miss Anthropocene sigui un àlbum realment únic en tots els aspectes. El problema que tinc amb bona part del disc és que la combinació de la manera de cantar amb notes llargues, la mescla que fa que la veu estigui enganxada a la instrumental, els ecos i les instrumentals més aviat planes, fa que bona part de les cançons se'm fassin llargues i monòtones Això, sumat al concepte tan potent del disc del què ja hem parlat, fa que més que un àlbum, Miss Anthropocene sembli una banda sonora.
Això sí: hi ha hagut unes quantes cançons que sí que m'han agradat bastant i de les quals voldria parlar una mica. We appreciate Power va sortir com a primer avançament del disc a finals de 2018, però finalment ha quedat fora de la edició física del disc (excepte el CD japonès, on figura com a bonus track). És una col·laboració amb la cantant, DJ i productora HANA (a qui, fa uns mesos, vam poder veure punxant amb Lady Gaga) i també és una cançó molt experimental i molt potent, però alhora amb una essència pop que li dona el fet de tenir una tornada memorable i addictiva. Delete Forever (que, per cert, és l'actual senzill de Miss Anthropocene) és una cançó country que sorprenentment no sona fora de lloc, ja que la manera en que sona la veu la connecta al so de la resta del disc. La veu torna a estar enganxada a la instrumental, i tot i que Delete Forever m'agradaria més si el tractament de la vocal fos diferent, això no m'impedeix gaudir de la cançó.
Violence és una altra de les cançons que ja porten uns quants mesos disponibles, i que no estic segur si havia sentit ja en el moment en què va sortir. Manté aquesta essència etèria que té tot el disc, també amb la producció, però té algunes melodies més clares que la fan resultar més memorable i que no et doni la sensació que la cançó no va enlloc. L'edició especial del disc conté un club mix de Violence que no dista excessivament de la versió original, però sí que té una producció una mica més potent. La quarta i última cançó que voldria destacar és You'll Miss Me When I'm not Around, i aquesta sí que és una cançó totalment nova. De fet, és la que hi havia a la llista de New Music Friday i que em va cridar l'atenció i em va fer venir ganes d'escoltar el disc. Mantenint l'essència sonora del disc, aconsegueix combinar sons electrònica i influència rock en una instrumentació sublim.
Això sí: hi ha hagut unes quantes cançons que sí que m'han agradat bastant i de les quals voldria parlar una mica. We appreciate Power va sortir com a primer avançament del disc a finals de 2018, però finalment ha quedat fora de la edició física del disc (excepte el CD japonès, on figura com a bonus track). És una col·laboració amb la cantant, DJ i productora HANA (a qui, fa uns mesos, vam poder veure punxant amb Lady Gaga) i també és una cançó molt experimental i molt potent, però alhora amb una essència pop que li dona el fet de tenir una tornada memorable i addictiva. Delete Forever (que, per cert, és l'actual senzill de Miss Anthropocene) és una cançó country que sorprenentment no sona fora de lloc, ja que la manera en que sona la veu la connecta al so de la resta del disc. La veu torna a estar enganxada a la instrumental, i tot i que Delete Forever m'agradaria més si el tractament de la vocal fos diferent, això no m'impedeix gaudir de la cançó.Violence és una altra de les cançons que ja porten uns quants mesos disponibles, i que no estic segur si havia sentit ja en el moment en què va sortir. Manté aquesta essència etèria que té tot el disc, també amb la producció, però té algunes melodies més clares que la fan resultar més memorable i que no et doni la sensació que la cançó no va enlloc. L'edició especial del disc conté un club mix de Violence que no dista excessivament de la versió original, però sí que té una producció una mica més potent. La quarta i última cançó que voldria destacar és You'll Miss Me When I'm not Around, i aquesta sí que és una cançó totalment nova. De fet, és la que hi havia a la llista de New Music Friday i que em va cridar l'atenció i em va fer venir ganes d'escoltar el disc. Mantenint l'essència sonora del disc, aconsegueix combinar sons electrònica i influència rock en una instrumentació sublim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada