Divendres, Galantis van estrenar el seu tercer àlbum d'estudi, que s'anomena Chuch i conté un total de 14 pistes. Bones, I Found You, We Can Get High, Holy Water i Feel han estat les cançons escollides per avançar el projecte al llarg de l'últim any.
El disc comença amb Steel, una pista progressive house melòdica amb una vocal correcta però poc arriscada. La producció m'agrada, però trobo a faltar una mica més de força i energia al drop. Però és clar, això no impedeix gaudir de la cançó, que ja us dic que m'agrada molt, sobretot la melodia del drop. A continuació ens trobem una pista que ja coneixem des de fa uns mesos: Faith, que compta amb la col·laboració del cantant neerlandès Mr. Probz i la llegenda del Country Dolly Parton. No em va agradar en un primer moment, perquè la vaig trobar una mica avorrida, i dins del disc em sembla tolerable però res més. Unless it Hurts és la tercera cançó del disc i una de les meves preferides. El drop arrisca molt i el resultat és genial: no només s'allunyen de la fórmula de drop melòdic habitual en la seva música, sinó que ara mateix no us sabria dir una sola cançó amb un drop que s'hi assembli. El disc segueix amb Never Felt A Love Like This on el duo suec torna a col·laborar amb Hook N Sling, amb qui ja van fer Love On Me, una de les pistes del seu anterior disc The Aviary. No està malament, però segueix una fórmula que ja hem vist en moltes ocasions i no innova gens -En particular m'ha recordat molt a You Be Love d'Avicii.
A la cinquena pista del disc hi trobem Holy Water, que deixant de banda la fortuïtat de tenir una lletra amb referències religioses en una cançó house, és una altra de les meves preferides. El drop és genial i innovador, i la producció durant les estrofes també és interessant, sobretot la manera que té de jugar amb la veu. La següent cançó del disc és Hurricane, que compta amb la veu del cantant anglès John Newman, qui ja havíem vist treballar amb altres artistes de música electrònica com Kygo, Sigala o Calvin Harris. Novament ens trobem amb un drop molt original que no em desagrada com sona, però acaba resultant massa repetitiu pel meu gust: de el lead només utilitza dos notes. És cert que incopora també sons orquestrals al drop, un detall molt inusual i interessant, però per mi amb això no n'hi ha prou. A nivell vocal, d'altra banda, és una de les més interessants del disc. El mateix es pot dir de Stella, la cançó que arriba a continuació: per mi el principal al·licient de la cançó són les melodies de la veu, tot i que acaben sent bastant repetitiva; i la producció es queda més en un segon pla.
Bonfire és una cançó correcta, però que passa desapercebuda en el conjunt del disc. A continuació trobem una altre dels senzills que ja coneixem des de fa uns mesos: I Found You, que és una col·laboració amb el conjunt estatunidenc Passion Pit. Em sembla una cançó molt plana, gens original, i que per mi és una de les menys interessants del disc, sinó és que és la que ho és menys. La segueix Fuck Tomorrow Now, una pista progressive house que no s'allunya gaire de l'estàndard del gènere a nivell sonor, però ho compensa amb melodies bastant elaborades i acaba sent una de les pistes més remarcables del disc. Una altra col·laboració que trobem en aquest disc és la del duo de productors neerlandès Bali Bandits, a Miracle. És una altra cançó amb un drop interessant i original, però amb un apartat vocal que és correcte i prou. Després tenim Feel Something, una cançó molt en la línia del que fan habitualment a nivell melòdic i d'estructura, però amb un so totalment diferent, amb influències tropicals i funk. Un dels pocs casos en què el més destacable d'una cançó és la seva instrumentació.
La tretzena i penúltima pista del disc l'ocupa We Can Get High, en què Galantis col·labora amb Yellow Claw. Em deixa bastant indiferent, però he de reconeixer que han sabut combinar els seus estils a la perfecció. Bones és l'encarregada de tancar el disc. La seva posició al disc i el fet que és una cançó que va sortir fa més d'un any fa que aquesta col·laboració amb OneRepublic sembli una mica fora de lloc al disc. Però al cap i a la fi és una cançó de house melòdic suau molt sòlida i com més contingut tingui el disc, millor per nosaltres, així que m'alegro que l'hagin inclos.
He començat a escoltar Church sense expectatives, i la veritat és que és un disc que m'ha agradat i que el recomanaria a tothom que li agradi el vessant més melòdic de la música electrònica. No és un dels millors discos dance que hagi sentit mai, però té un bon nombre cançons que estan molt bé i son bastant originals. Està clar que el punt fort del disc és la producció i sobretot els drops. De fet, la principal crítica que li faria al disc és que en el cas de moltes cançons sembla que l'únic element important sigui el drop, i la resta de la cançó sigui una excusa per portar-nos-hi: la producció durant les estrofes no és ni la meitat d'interessant i la veu es queda en una mera anècdota. D'altra banda, s'ha de dir que sí que hi ha cançons on l'apartat vocal està molt més cuidat, tot i que més aviat són l'excepció. És clar, això per mi no és un inconvenient, de fet bona part de la música electrònica que m'agrada és instrumental, però trobo que seria injust dir que té el mateix mèrit una cançó on la lletra i les melodies de la veu estan molt ben construides que una on la veu no va enlloc. També he dir que l'apartat vocal està més cuidat que els anteriors discos de Galantis: si recordeu el seu èxit No Money, tot just repeteix un parell de frases al llarg de tota la pista i no hi cap cançó del disc que sigui així en el nou disc.
Lògicament no podem saber quan estaven acabades les diverses cançons, però trobo que les eleccions dels senzills no van ser gens encertades: és cert que Bones és una cançó bona i amb un so molt comercial, però tant I Found You com Faith són de les cançons menys interessants del projecte.
El disc comença amb Steel, una pista progressive house melòdica amb una vocal correcta però poc arriscada. La producció m'agrada, però trobo a faltar una mica més de força i energia al drop. Però és clar, això no impedeix gaudir de la cançó, que ja us dic que m'agrada molt, sobretot la melodia del drop. A continuació ens trobem una pista que ja coneixem des de fa uns mesos: Faith, que compta amb la col·laboració del cantant neerlandès Mr. Probz i la llegenda del Country Dolly Parton. No em va agradar en un primer moment, perquè la vaig trobar una mica avorrida, i dins del disc em sembla tolerable però res més. Unless it Hurts és la tercera cançó del disc i una de les meves preferides. El drop arrisca molt i el resultat és genial: no només s'allunyen de la fórmula de drop melòdic habitual en la seva música, sinó que ara mateix no us sabria dir una sola cançó amb un drop que s'hi assembli. El disc segueix amb Never Felt A Love Like This on el duo suec torna a col·laborar amb Hook N Sling, amb qui ja van fer Love On Me, una de les pistes del seu anterior disc The Aviary. No està malament, però segueix una fórmula que ja hem vist en moltes ocasions i no innova gens -En particular m'ha recordat molt a You Be Love d'Avicii.
A la cinquena pista del disc hi trobem Holy Water, que deixant de banda la fortuïtat de tenir una lletra amb referències religioses en una cançó house, és una altra de les meves preferides. El drop és genial i innovador, i la producció durant les estrofes també és interessant, sobretot la manera que té de jugar amb la veu. La següent cançó del disc és Hurricane, que compta amb la veu del cantant anglès John Newman, qui ja havíem vist treballar amb altres artistes de música electrònica com Kygo, Sigala o Calvin Harris. Novament ens trobem amb un drop molt original que no em desagrada com sona, però acaba resultant massa repetitiu pel meu gust: de el lead només utilitza dos notes. És cert que incopora també sons orquestrals al drop, un detall molt inusual i interessant, però per mi amb això no n'hi ha prou. A nivell vocal, d'altra banda, és una de les més interessants del disc. El mateix es pot dir de Stella, la cançó que arriba a continuació: per mi el principal al·licient de la cançó són les melodies de la veu, tot i que acaben sent bastant repetitiva; i la producció es queda més en un segon pla.
La tretzena i penúltima pista del disc l'ocupa We Can Get High, en què Galantis col·labora amb Yellow Claw. Em deixa bastant indiferent, però he de reconeixer que han sabut combinar els seus estils a la perfecció. Bones és l'encarregada de tancar el disc. La seva posició al disc i el fet que és una cançó que va sortir fa més d'un any fa que aquesta col·laboració amb OneRepublic sembli una mica fora de lloc al disc. Però al cap i a la fi és una cançó de house melòdic suau molt sòlida i com més contingut tingui el disc, millor per nosaltres, així que m'alegro que l'hagin inclos.
He començat a escoltar Church sense expectatives, i la veritat és que és un disc que m'ha agradat i que el recomanaria a tothom que li agradi el vessant més melòdic de la música electrònica. No és un dels millors discos dance que hagi sentit mai, però té un bon nombre cançons que estan molt bé i son bastant originals. Està clar que el punt fort del disc és la producció i sobretot els drops. De fet, la principal crítica que li faria al disc és que en el cas de moltes cançons sembla que l'únic element important sigui el drop, i la resta de la cançó sigui una excusa per portar-nos-hi: la producció durant les estrofes no és ni la meitat d'interessant i la veu es queda en una mera anècdota. D'altra banda, s'ha de dir que sí que hi ha cançons on l'apartat vocal està molt més cuidat, tot i que més aviat són l'excepció. És clar, això per mi no és un inconvenient, de fet bona part de la música electrònica que m'agrada és instrumental, però trobo que seria injust dir que té el mateix mèrit una cançó on la lletra i les melodies de la veu estan molt ben construides que una on la veu no va enlloc. També he dir que l'apartat vocal està més cuidat que els anteriors discos de Galantis: si recordeu el seu èxit No Money, tot just repeteix un parell de frases al llarg de tota la pista i no hi cap cançó del disc que sigui així en el nou disc.
Lògicament no podem saber quan estaven acabades les diverses cançons, però trobo que les eleccions dels senzills no van ser gens encertades: és cert que Bones és una cançó bona i amb un so molt comercial, però tant I Found You com Faith són de les cançons menys interessants del projecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada