Top 5: Discos d'electrònica dels 2010s

Benvingut al segon dels diferents rànquings que voldria fer per repassar la dècada dels 2010s (perquè dir-los-hi anys deu del segle XXI no em convenç gaire). En aquesta ocasió voldria comentar cinc àlbums de música electrònica que són els meus preferits i que em semblen essencials. Per triar-los, però, he fet servir un parell de criteris objectius: només un disc per artista, i per posar una definició clar de què és un disc de música electrònica, només he sel·leccionat projectes signats per un DJ/productor. La veritat és que fent aquest rànquing m'he adonat que el meu gust deu semblar bastant superficial, ja que tots ells són artistes que tothom coneix, però és que coneixent-ne molts altres més segueixo pensant que la seva música es la que més m'agrada. I jo no necessito despreciar allò que és popular per sentir-me bé.
Abans de començar amb el top 5 voldria convidar-vos a fer un cop d'ull al primer des repassos del final de la dècada que vaig publicar fa un mes, on parlo sobre 10 discos oblidats o que van passar desapercebuts pel gran públic.


Afrojack - Forget the world 

Afrojack va tardar bastant a treure un àlbum des que va començar a destacar dins la escena electrònica al 2011 amb pistes com Take Over Control o No Beef. No va ser fins al 2014 que l'artista holandès va presentar el que de moment és el seu únic àlbum d'estudi Forget The World (tot i que la seva discografia inclou mitja dotzena d'EPs). Forget The World venia precedit per Ten Feet Tall i The Spark, que va ser dos èxits a les llistes dance del moment, tot i que no van acabar de passar al mainstream. L'edició deluxe també recull tres produccions més d'Afrojack llançades anteriorment: As Your Friend, Sovereign Lights Café i Do Or Die.

Forget The World conté un gran nombre de col·laboracions amb artistes molt diversos com Snoop Dogg, Wrabel, Matthew Koma, Chris Brown, Wiz Khalifa, Keane o Sting, i incorporta influències d'un gran nombre de gèneres com el progressive house, el hip-hop, la música rave el pop o el rock; i tenim tant cançons suaus perfectes per la ràdio com pistes festivaleres, i fins i tot algunes cançons que sintetitzen les dos coses. com per exemple Keep Out Love Alive.

Calvin Harris - Motion

Tot i que no hi ha dubte que el seu disc més significatiu seria 18 Months, publicat l'any 2012, l'àlbum de Calvin Harris que a mi més m'agrada i el que més segueixo gaudint avui en dia és aquest. Motion va sortir a la venda la tardor del 2014, i tot i que no té tants números 1 com el seu predecessor, encara conté una bona col·lecció d'èxits com Blame, Summer o Outside.

Un dels punts que fan que m'hagi decidit per incloure Motion i no 18 Months en la llista és que trobo que l'equilibri entre les pistes més comercials/pop i les més enfocades a la electrònica està molt més ben aconseguit: al costat de les propostes dance suaus com els tres senzills que ja hem mencionat, tenim diverses pistes de diversos estils de la música electrònica, des de Progressive House a Under Control, la col·laboració amb Alesso i Hurts, fins al Big Room d'Overdrive amb Ummet Ozcan i It Was You amb Firebeatz, que era el que es portava aleshores. Bé, i l'estil en que decidiu encasellar Slow Acid, una pista instrumental bastant única i que m'encanta.

Tot i que sí que hi ha algunes pistes que em sobren, en general Motion és un disc variat i de bastanta qualitat, que ha resistit molt bé el pas del temps. Amb el pas dels anys he anat apreciant més la figura de Calvin Harris com a artista. Sempre m'ha agradat la seva música, però mai ha estat dels meus preferits. Però el que sí que s'ha de reconeixer, i és una cosa objectiva, que és un dels pocs DeeJays que ha sabut mantenir un nivell alt i s'ha sabut reinventar nombroses ocasions.

David Guetta - Nothing But The Beat

L'estiu del 2011 David Guetta va estrenar Nothing But The Beat, que no només és un dels discos més exitosos de la història de la música electrònica (la veritat és que no se me n'acudeix cap que tingui més hits) sinó que va marcar un abans i un després. Nothing But The Beat era un àlbum doble on David Guetta ens volia mostrar les seves dos cares (el mateix que va tornar a intentar fer sense èxit a 7): el primer disc és ple de cançons dance fantàstiques que compten amb la participació de les estrelles del moment com Jessie J, Usher o Taio Cruz i d'altres que encara no tenien el reconeixement que obtindrien no gaire més tard, com és el cas de Sia i Nicki Minaj. David Guetta es va esforçar en fer un disc d'electrònica digerible per a tothom sense que sonés descafeïnat. Una tasca difícil, però ho va aconseguir a la perfecció.

El segon disc conté pistes instrumentals de música electrònica, que inclouen col·laboracions amb artistes emergents del moment com són Nicky Romero, Avicii i Afrojack. David Guetta va tenir molt bona vista col·laborant amb ells, i sens dubte el fet de poder treballar amb ell va ajudar-los a consolidar-se (i tots tres van tornar a treballar amb el francès en moltes ocasions).

La promoció del disc va ser genial, i els números 1 van anar venint un darrere l'altre: Where Them Girls At, Little Bad Girl, Sweat, Turn Me On, Without You, Titanium. Al 2012, Guetta va reeditar el disc amb nova música, entre ella els senzills She Wolf i Play Hard, però també noves col·laboracions amb Alesso, Nicky Romero i NERVO.

Avicii - True

I si parlem de discos que marquen un abans i un després en el panorama musical, no ens podem oblidar de True, el primer àlbum d'estudi d'Avicii, publicat el mes de Setembre de 2013. Avicii va avançar practicament la totalitat del disc al Març del 2013 a l'Ultra Music Festival de Miami acompanyat de molts dels músics amb qui ha treballat en el disc. Al públic no li va agradar, i fins i tot va haver-hi gent que va escridassar-lo, al·legant que havien vingut a escoltar música electrònica no country.

Per sort per tots nosaltres, Avicii, que aleshores ja era una de les estrelles més grans dins el món de la música electrònica però encara no havia aconseguit fer el salt al mainstream com el faria gràcies a aquest disc, no va deixar que aquestes crítiques l'afectessin i va seguir endavant amb el seu projecte. Al mes de Juny, va publicar Wake Me Up i la història a partir d'aquó crec que ja la coneixeu tots: es va convertir en un dels senzills més exitosos de la dècada i va convertir al músic d'Estocolm en una estrella coneguda arreu del món dins i fora del panorama EDM.

La promoció del disc va seguir amb You Make Me, Hey Brother, Addicted To You i Lay Me Down publicats com a senzills, un disc anomenat Avicii By Avicii on ell feia versions progressive house de les cançons de True, i una gira massiva que el portaria per pavellons arreu d'Europa, Amèrica i Austràlia. Però no ens podem oblidar de la cara negativa: aquest gira també va ser la primera on van començar els seus problemes de salut i va haver de cancel·lar-ne algunes dates.

Axwell & Ingrosso - More Than You Know

Al petit gran fan d'Avicii que porto dins li cou no col·locar cap dels seus discos al número 1, però si sóc sincer considero que el meu àlbum d'electrònica preferit és el d'Axwell i Sebastian Ingrosso. Si bé és cert que el prellançament del disc va ser bastant caòtic i el contingut nou del disc es podria haver limitat a un EP si no s'haguessin inclòs els senzills dels dos anys anteriors, ara això ja està tot oblidat i el que s'ha de jutjar és el producte final.

I la veritat és que More Than You Know és un àlbum genial des de la primera cançó fins a la última, que ha resistit el pas del temps a la perfecció i que conté una varietat més que envejable, que va des del R&B de Renegade fins al Big Room més contundent de How Do you Feel Right Now, passant pel progressive de Dawn. Alguns dels seus senzills s'han convertit en himnes del món de la música electrònica, com la cançó More Than You Know o Sun Is Shining, de manera totalment merescuda. 

No podem ignorar que gran part de la gràcia de l'àlbum ve de la col·laboració amb Vargas & Lagola (o Salem Al Fakir i Vincent Pontare, si preferiu els seus noms reals), que van participar en la composició de More Than You Know, Renegade, Sun Is Shining i Something New entre altres, pel que a mi m'agrada considerar que l'àlbum és dels quatre. Però torno a dir el que ja he dit abans: aquí comparem el producte final, no les circumstàncies del disc, i el producte és brillant.