La primera és un rànquing de 10 discos que trobo que han passat desapercebuts o que la gent ha "oblidat", escollint-ne un per cada any d'aquesta dècada. Tampoc us prengueu molt rigurosament l'ordre en què els he ordenat. En principi és del que m'agrada menys al que m'agrada menys, però partint d'una base de que tots m'agraden lògicament, sinó ni tan sols serien en aquesta llista.
Espero que us faci venir ganes de donar una oportunitat a algun dels discos de la llista!
Felix Sandman - Emotions [2018]Deixant de banda el reconeixement comercial, jo crec que és un disc pop molt bo. Si bé és cert que no l'he estat escoltat recentment tant sovint com altres discos de l'any passat, segueix sent un dels meus àlbums preferits del 2018.
Adam Lambert - The Original High [2015]Adam Lambert va enregistrar aquest àlbum a Estocolm, i això es nota en els col·laboradors: pràcticament tots els productors i co-compositors del disc són membres de l'equip de Max Martin; i l'únic duet del disc és amb Tove Lo. A més, el disc també inclou una col·laboració amb el guitarrista de Queen, Brian May.
Fergie - Double Dutchess [2017]
A banda de ser coneguda mundialment per formar part dels Black Eyed Peas, Fergie va publicar el seu primer àlbum en solitari, The Dutchess, l'any 2006 durant una pausa del grup. The Dutchess va ser tot un èxit, fins al punt de ser el primer àlbum de l'era digital en obtenir certificacions multiplatí per sis cançons als Estats Units. El seu segon treball discogràfic, tanmateix, no va tenir la mateixa sort i va passar totalment desapercebut.Fergie va començar la promoció de Double Dutchess el mes de Setembre del 2014 amb LA Love, i el disc s'esperava que sortís uns quants mesos més tard. Però van anar passar els mesos i va anar postposant el seu segon treball discogràfic i no va veure la llum fins el mes de setembre del 2017. El disc no va aconseguir situar-se al top 10 dels àlbums més venuts de la setmana en literalment cap país (#19 als Estats Units, #49 al Regne Unit, #61 a Espanya, #156 a França,...) i cap dels seus senzills va aconseguir ser un èxit.
Això no vol dir que sigui un mal àlbum ni molt menys, Double Dutchess va ser un àlbum prou bo com per fer-nos oblidar la llarga espera. A més, teniu un videoclip per cadascuna de les seves cançons. Conté 13 pistes, però amb molta diversitat entre elles, pràcticament es podria dir que cada cançó és d'un gènere diferent. El disc compta amb col·laboracions de YG, Rick Ross i Nicki Minaj, així com produccions d'Alesso, DJ Mustard, i Will.I am.
Tot i que Cooler Than Me va ser un èxit internacional, arribant al top 10 d'una dotzena de mercats, l'àlbum debut de Mike Posner no va tenir gaire recorregur comercial més enllà d'aquesta cançó. No he trobat xifres internacionals ni més recents, però a l'Abril del 2016 el disc ni tan sols havia venut 180.000 còpies als Estats Units.
Per contra, trobo jo que 31 Minutes to Takeoff és un disc molt més que sòlid, amb un estil que encara sona fresc practicament una dècada després del seu llançament. Mike Posner és un artista que ha passat per moltes i molt diverses fases, pel que crec que no es poden comparar justament els seus discos. Si bé és cert que no arriba a ser Genial com sí que ho és At Night Alone, el seu debut no té res a envejar a la resta dels seus discos. Tot i que és clar que aquí l'objectiu era fer música que agradés a les masses, ja deixa entreveure part de la genialitat compositiva d'aquest artista nascut a Detroit.
Afrojack - Forget The World [2014]
Afrojack va tardar bastant a treure un àlbum des que va començar a destacar dins la escena electrònica al 2011 amb pistes com Take Over Control o No Beef. No va ser fins al 2014 que l'artista holandès va presentar el que de moment és el seu únic àlbum d'estudi pròpiament dit (tot i que la seva discografia inclou mitja dotzena d'EPs), anomenat Forget The World i que venia precedit per Ten Feet Tall i The Spark, que va ser dos èxits a les llistes dance del moment, tot i que no van acabar de passar al mainstream. Però ni l'àlbum en si ni cap dels senzills que van venir després van funcionar gens bé.
Forget The World conté un gran nombre de col·laboracions amb artistes molt diversos com Snoop Dogg, Wrabel, Matthew Koma, Chris Brown, Wiz Khalifa, Keane o Sting, i incorporta influències d'un gran nombre de gèneres com el progressive house, el hip-hop, la música rave el pop o el rock; i tenim tant cançons suaus perfectes per la ràdio com pistes festivaleres, i fins i tot algunes cançons que sintetitzen les dos coses. com per exemple Keep Out Love Alive.
Taio Cruz - TY.O [2011]Per fer aquest disc, Taio Cruz es va envoltar dels millors productors del món pop, com Dr. Luke, RedOne, Cirkut o Yami, però també figures de primer ordre de la música electrònica com Rob Swire de Knife Party, Sebastian Ingrosso, Sebastian Ingrosso i David Guetta, ja que Little Bad Girl també apareix en diverses edicions del disc. I deu ser per això, però el disc segueix sonant molt bé a hores d'ara. Alguna cançó més fluixa hi ha, és clar. Les lletres tampoc no són per tirar coets. Però cançons com Hangover, Shotcaller o There She Goes encara segueixen sonant igual de bé i d'eufòriques que al 2011.
A la majoria de persones que seguissin la escena EDM, és molt probable que els soni el nom d'aquest productor/DJ suec, ja que gràcies a la remescla d'Axwell Teenage Crime es va convertir en un clàssic de la música electrònica de principis de la dècada. Però cap de les seves posteriors propostes han aconseguit tenir ni tan sols una centèssima part de la repercussió de Teenage Crime, precisament un dels senzills que formen part d'aquest àlbum. En total, Adrian Lux conté un total de 12 pistes que combinen el progressive house amb vocals bastant pop, una cosa que va resultar molt habitual en els anys posteriors, però recordeu que estem parlant d'un disc que va sortir a principis de 2012, un moment en què aquest subgènere dominava l'escena EDM però encara no s'havia inflitrat definitivament al mainstream de la mà d'Avicii i el seu Wake Me Up. I precisament aquest és un punt del què volia parlar: l'estil d'electrònica del disc és bastant semblant al d'Avicii, que poc més d'un any es trobaria liderant llistes arreu del món. Curiosament, Adrian Lux va llançar un disc de remescles del seu àlbum uns mesos més tard, i un dels encarregats de participar-hi va ser el propi Avicii, qui va remesclar la pista Can't Sleep quan encara era lluny de ser la icona que va arribar a ser.
Però deixant de banda les comparacions i el que podria haver estat a nivell comercial i no va ser, el disc conté cançons molt interessants, que segueixen sonant bé set anys i mig més tard; sobretot a nivell de producció, però amb un apartat vocal més que correcte en la majoria dels casos. La meva preferida, sens dubte; All I Ever Wanted, una combinació genial de gèneres entre unes guitarres pròpies del rock, una vocal molt pop i, evidentment, els sintetitzadors del progressive.
Inna - Yo [2018]Crec que a ningú li sorprendrà que el disc que hagi escollit d'enguany sigui l'àlbum més recent d'Inna. El passat mes de Maig, Inna ens presentava Yo, el sisè àlbum de la seva carrera, el primer on totes les cançons són en castellà i el primer on ella s'ha involucrat en la composició i la producció de la totalitat de les cançons.
Yo conté cançons d'una gran diversitat d'estils, i ja en són una mostra els cinc senzills amb que l'artista romanes l'ha promocionat: Ra, una cançó amb influències del folk mexicà; Iguana, una cançó de pop acústic melancòlica; Sin Ti, una cançó electropop amb una producció molt experimental; Tu Manera, una fusió de pop i funk; i Te Vas, on Inna revisita el so dance amb que es va donar a coneixer amb el so acústic que predomina al llarg del disc. Però sobretot, el més important del disc no és la qualitat: ha tardat bastant en arribar, però la espera va valdre la pena: és un disc on cada detall està polit, i d'un nivell de qualitat que jo no pensava veure mai en l'autora de Hot i More Than Friends.
Tove Lo - Lady Wood [2016]
Tenia els meus dubtes sobre si incloure o no el segon treball discogràfic de Tove Lo ja que és un àlbum que agrada molt al públic del pop que ja té interès en buscar una mica més enllà de la música que posen a la ràdio. Però de totes maneres segueix sent un àlbum que va passar totalment desapercebut pel públic general. Malgrat que sí que va ser número 1 a Suècia i va assolir el top 10 a Noruega, Lady Wood va aconseguir posicions bastant menys envejables fora d'aquests dos països. Una mica el mateix va passar amb els senzills: Cool Girl va arribar al top 20 d'alguns països del Nord d'Europa, però va tenir resultats molt més mediocres a la resta del món. I de la resta de senzills amb què la cantant sueca va promocionar el disc més val que ens n'oblidem.En tot cas, jo trobo que va ser un dels millors àlbums del 2016 (any on va tenir duríssima competència) i que segueix sent el millor disc de la seva carrera i un dels millors de tota la dècada. Aposta per un so dance-pop obscur, amb molta influència del deep house. A nivell de composició, és innegable que és un molt bon disc, però el que jo crec que el porta a un altre nivell és la seva increïble producció, que segueix sonant totalment fresca tres anys després.
AlunaGeorge - Body Music [2013]
El primer àlbum d'estudi d'AlunaGeorge no és ja un disc que trobo que va passar desapercebut tot i estar bé, sinó que és un dels meus discos preferits de tots els temps. Tot i que sí que és cert que ens circuits alternatius del Regne Unit va ser un disc que va agradar molt, això no es va traslladar al gran públic. Aluna Francis i George Reid apostaven en aquest disc per un so molt fresc i nou que combinava R&B i música electrònica, un estil que ells van batejar com future R&B. Irònicament aquí va passar una mica el mateix que en el cas d'Adrian Lux, una de les cançons del disc es va fer coneguda gràcies a una remescla: en aquest cas, com ja deveu saber, parlo de la remescla que DJ Snake va fer de You Know You Like it.
Body Music em sembla un disc excel·lent en tots els aspectes: innovador, equilibrat en el sentit que no és monòton ni heterogeni en el mal sentit, amb una producció brillant i un apartat vocal també fantàstic. M'agrada recomanar particularment una cançó de cada disc de la llista, però és que crec que com més es gaudeix Body Music és en conjunt. Així que sí teniu temps i encara no coneixeu a aquest fantàstic duo britànic, jo us recomano molt que li doneu una oportunitat a tot el disc.
Per acabar us deixo una llista de reproducció on he sel·leccionat dos cançons de cadascun d'aquests deu discos oblidats.
Per acabar us deixo una llista de reproducció on he sel·leccionat dos cançons de cadascun d'aquests deu discos oblidats.
Gracies,molt interessant!!!
ResponElimina