Crítica: Madeon

Madeon va estrenar la setmana el seu segon àlbum Good Faith. Quatre anys després de debutar amb Adventure, el músic francès presenta un projecte molt diferent al seu primer disc. La diferència més evident és que ara, a més de composar i produir les cançons, també les canta.

Abans del llançament de Good Faith, ja vam poder coneixer-ne tres avançaments: All My Friends, Dream Dream Dream i Be Fine.
Més enllà de dir-vos si m'ha agradat o no aquest disc, trobo que per sobre d'això és molt més important dir-vos que m'ha semblat un àlbum molt interessant a nivell musical: la producció és increïble i molt innovadora, i en moltes cançons Madeon aconsegueix crear una atmosfera que aconsegueix transmetre molt fortament una emoció. Però justament això és el que a mi em tira enrere: l'objectiu de bona part de les pistes és clarament el de crear aquesta sensació en l'oient. I això no és el que jo busco. Però voldria repetir que no fa que em sembli que és un mal disc, sinó que simplement no és per a mi.

Pel que fa a la veu, resulta clar que no se li vol donar més importància que a la resta d'elements, i m'agrada molt la manera com hi juga i el fet que els sintetitzadors i la veu es vagin alternant el protagonisme. La veu de Madeon no és res espectacular, però com que tampoc se li pretén donar importància això no suposa cap problema.

En conclusió, Good Faith és un disc innovador i original, que aconsegueix transmetre sensacions bastant intenses a l'oient, però malgrat que puc apreciar que està molt bé, no és un disc que m'hagi deixat amb ganes de tornar-lo a escolar. La meva pista preferida del disc segueix sent All My Friends, el primer avançament del disc que Madeon va publicar la passada primavera.