Crítica: YHLQMDLG

Disssabte Bad Bunny va presentar el seu esperat segon treball discogràfic en solitari: YHLQMDLG, que conté un total de 20 pistes, entre les quals els senzills Vete i Ignorantes (però no Callaíta) i col·laboracions com Daddy Yankee, Duki, Tainy i Anuel AA.

La primera cançó del disc és una de les que més es desmarquen del que seria el so en conjunt del disc: Si Veo A Tu Mamá compta amb una producció molt original que combina ritmes trap amb sintetitzadors 16-bit que interpolen la melodia de la Garota d'Ipanema. El disc està ple de referències, moltes d'elles a cançons seves, i en aquesta cançó ja trobem la primera: algunes frases de la lletra de Si Veo A Tu Mamá les podem relacionar amb Soy Peor, la cançó amb què es va donar a conèixer al 2017. De fet, fins a cert punt es podria dir que les dos cançons tracten sobre el mateix tema, encara que ara ho faci des de la perspectiva menys agressiva i menys gàngster de la seva música.

No cal esperar gaire per que comenci el reggaeton, que no sorprendrà a ningú que sigui el gènere predominant d'aquest disc. Concretament fins a la pista número 2, La difícil, que va rebre el videoclip el mateix dia de la estrena del disc. Està bé, però la melodia i ritme de la tornada són  practicament el mateix que els de la pretornada de Vete. Pero Ya No, la tercera cançó del disc, és una cançó trap correcta que no es desmarca massa d'altres cançons seves però que és una de les millors que segueixen en aquesta línia del disc.

La quarta pista l'ocupa La Santa, la col·laboració amb Daddy Yankee. Tots dos artistes ja han col·laborat anteriorment a Vuelve i més recentment al remix de Soltera de Lunay, on tots dos en són els artistes convidats. És una cançó correcta, però tampoc em sembla una de les més destacables del disc. Això sí, la producció torna a tenir el contrast entre la percussió intensa i un loop de sintetitzador molt suau que ja vam veure a Callaíta i, malgrat que la producció en general és bastant lineal, aquest contrast m'encanta. Sí que ho és Yo Perreo Sola, una col·laboració amb Nesi, una altra rapera de Puerto Rico (encara que no figuri en el títol de la cançó es pot veure als credits). És una cançó molt addictiva, la que més cops he escoltat del disc, i amb una producció tan potent com original, que Bad Bunny ha coproduit al costat de Tainy. És una altra de les cançons en què Bad Bunny referencia cançons seves, en aquest cas amorfoda i soltera remix. Una altra de les meves cançons preferides del disc és la següent Bichiyal, un altre reggaeton molt potent amb una producció interesant i una tornada enganxosa. El que ja no em convenç tant és la part l'artista convidat: Yaviah. I encara una altra de les meves preferides del dies és la següent: Soliá, que m'ha sorprés molt perquè deu ser la primer cançó de Reggaeton que fa servir el Vocoder. I a més, el fa servir amb molt bon gust.

A continuació venen dos cançons de reggaeton bastant estàndard:  La Zona i Que Malo, aquesta segona en col·laboració amb Ñengo Flow. I ja ens trobem amb els dos senzills que ja coneixíem i que apareixen seguits al tracklist. Vete és una cançó que no em sembla cap obra mestra i que tampoc em va entusiasmar molt quan va sortir, però mentiria si disc que no la he escoltat molt en els últims mesos. Després tenim Ignorantes, la col·laboració amb Sech que va sortir fa tres setmanes. Potser és una cançó més elaborada que Vete, però trobo que cap dels dos senzills s'apropen a ser de les millors cançons del disc.

La cançó número 12 és A Tu Merced, la meva preferida del disc. No compta amb una producció tant potent com la de Yo Perreo Sola, però té un so tropical molt fresc. Però el punt més fort de la cançó, sota el meu punt de vista és la seva tornada. Després ve Una Vez, amb Mora, que passa bastant desapercebuda en el conjunt de l'àlbum. Safaera és sens dubte la cançó més original del disc: aquesta col·laboració amb Ñengo Flow i Jowell & Randy va passant per diferents beats, i sense que cap d'ells sigui espectaculars, el fet que n'hi hagi tant la fa molt sorprenent. Ara bé, no puc dir que m'agradi i la seva estructura fa que sigui una d'aquelles cançons que no et fan venir ganes de tornar a escoltar-les.

A la quinzena pista, anomenada 25/8, comença una secció diferent del disc on el reggaeton deixa pas al trap. És una cançó correcta dins el gènere, no em desagrada, però tampoc m'encanta. A continuació tenim la sorpresa més gran del disc, una col·laboració amb Anuel AA a Está Cabrón Ser Yo. Bàsicament és el que us esperarieu que seria una col·laboració entre ells, tant a nivell de lletra (amb la prepotència característica del gènere) com musicalment. Puesto Pa Guerrial és la segona col·laboració que Bad Bunny fa amb Myke Towers, qui ja va participar en el seu senzill Estamos Arriba estrenat l'any passat. És una cançó de trap agressiva amb una lletra que resulta bastant repetitiva si es compara amb 25/8. A continuació tenim P FKN R, un altre trap amb Arcángel i Kendo Kaponi. Lògicament, no podia faltar una referència a la seva terra en el nou disc de Bad Bunny, i tot i que en un primer moment m'ha semblat que la producció no estava malament, m'ha acabat avorrint bastant. La veritat és que cap d'aquestes cançons m'ha cridat l'atenció gens ni mica, ni m'han fet venir ganes de tornar-les a escoltar.



La última col·laboració que ens quedava era la de Duki i Pablo Chill-E a Hablamos Mañana. És una cançó trap amb un so més interessant (pren un gir rock al final i tot) i menys obscur, que aquesta sí que m'ha agradat. El disc acaba amb una cançó que no sé per què a Spotify trobem amb el nom de <3, però a YouTube Music té el nom de Gracias. Sugui com siugi, és una cançó a què en un primer moment no vaig interessar-me per ella, perquè la veia com una outro. I si bé està clar que la lletra serveix per tancar l'àlbum, ha acabat semblant un de les millors cançons del disc.


Yo Hago Lo Que Me Da La Gana és un disc molt llarg, amb ni més ni menys que 20 cançons, 18 de les quals són totalment noves (sense interludis ni res que se li assembli). Això fa que sigui un disc molt difícil de pair d'una tirada, però he de dir que m'ha sorprés molt positivament en un aspecte: tot i ser un disc amb tantes cançons, molt poques cançons em deixen indiferent, cosa que trobo que és el principal problema que tenen els discos tan llargs.

Al 2018 Bad Bunny va publicar el seu primer àlbum X100PRE, un disc en què experimentava amb molts estils diferents com són el R&B o el pop-rock, tot i que ja us vaig dir quan vaig comentar-lo fa unes setmanes que les millors cançons segueixen sent les de reggaeton i trap, com a mínim sota el meu punt de vista. YHLQMDLG no és un disc tan variat: totes les cançons del disc podem dir que són de trap o de reggaeton, però també incorpren elements novedosos que fan que algunes cançons tinguin també molta personalitat. Aquest pas enrere pel que fa a la diversitat musical no és un punt negatiu ja que, sempre sota el meu punt de vista, és indubtable que la majoria de cançons de YHLQMDLG són millors que les de X100PRE.