Avui per fi ha arribat un dels discos pop més esperats de l'any: Future Nostalgia de Dua Lipa, el segon àlbum d'estudi de la cantant anglesa que ha estat promocionat amb els senzills Don't Start Now, Break My Heart i Physical.
La tercera pista del disc l'ocupa Cool, una cançó synthpop midtempo, que m'ha semblat la cançó més fluixa del disc (i el fet que ocupi aquesta posició en el tracklist en un primer moment m'ha espantat, sincerament). Cool no està malament i, de fet, no puc dir que no m'agradi, però em sembla una cançó una mica avorrida i plana. La quarta cançó del disc és el segon senzill oficial del disc: Physical, una altra cançó pop genial (tot i que no em sembla al mateix nivell que DSN). Una de les millors cançons pop del que portem del 2020. A continuació tenim Levitating, una cançó uptempo animada i desenfadada que m'ha agradat. Despés arriba Pretty Please, una cançó amb un so bastant obscur durant les estrofes i en les quals la línia de baix practicament té tant protagonisme com la veu. Té un pont construit combinant diferents fragments de veu, similar al de Don't Start Now, que m'encanta. A més d'aquest, la producció està plena de petits detalls que fan la cançó molt interessant. La següent cançó és Hallucinate, una cançó molt uptempo amb una instrumental molt potent (que m'ha recordat a Lay Me Down d'Avicii) i una tornada explosiva.
Una èpica intro de violí dona començament a Love Again. Fins i tot tenim en compte el gran nivell de la producció de totes les cançons del disc, m'ha sorprés com de rica és la instrumentació d'aquesta cançó: hi podem sentir una xifra d'instruments diferents sorprenentment alta. La següent cançó és l'actual senzill del disc: Break My Heart. Una cançó molt sòlida, però que recorda bastant a Me Too de Meghan Trainor. Sens dubte una bona elecció, ja que em sembla una de les cançons més addictives del disc. La penúltima cançó del disc trenca amb les influències disco de la majoria del disc per oferir un so més pop. Good in Bed compta amb una producció més minimalista, però amb una tornada molt efectiva que ho compensa. No em sembla de les cançons més destacables del disc, però aporta un contrast interessant i. fins i tot, necessari. Future Nostalgia acaba amb Boys Will Be Boys, una cançó que sense ser una balada és la pista més tranquil·la del disc. A més també es podria dir que és la única cançó que té un missatge social clar.
Future Nostalgia és un disc pop molt bo (fàcilment, el millor disc pop-dance dels últims anys) i la principal crítica que se m'acudeix fer-li és que es fa massa curt: només té 11 cançons, però potser val la pena que sigui així de curt si, a canvi, totes les cançons tenen els detalls tan ben cuidats i una personlaitat pròpia. Dua Lipa aconsegueix que totes les cançons del disc sonin diferent de l'anterior tot i mantenir un estil comú en la major part del disc i que cap d'elles es faci avorrida. Si bé és cert que no és un disc extremadament revolucionari en cap nivell, resulta un disc amb un so molt fresc per dos motius: en primer lloc, perquè Dua Lipa ha tret un tipus d'àlbum que a la gent li agrada i que feia molt temps que no treia ningú. En segon lloc, perquè el disc s'inspira clarament en la música pop disco dels anys setanta i vuitanta, però aconsegueix fer sonar aquests estils totalment actuals. Si heu llegit la ressenya que vaig fer al disc de The Weeknd fa uns dies, una de les coses que no em va agradar del seu nou àlbum After Hours és que moltes cançons sonen exactament com si tinguessin 35 anys. Tot el contrari passa amb les cançons de Future Nostalgia: tenen una clara inspiració de la música disco, però la combinen amb elements de la música més actual que les fan sonar increïble.
Gran mèrit del bon resultat del producte final de Future Nostalgia és de al fantàstica tasca dels productors i músics amb qui Dua Lipa ha treballat per aquest projecte: tot i que es cert que a nivell vocal les cançons estan molt bé, la producció és el que les porta al següent nivell. I encara no hem parlat del punt més important del disc, que clarament fa pujar un esgraó a Dua Lipa, que ara és innegablement una de les artistes pop que cal tenir en compte.
El segon treball discogràfic de Dua Lipa em sembla un projecte molt sòlid, fins al punt que me n'agraden totes les cançons. Sense arriscar excessivament ni presentar una proposta revolucionària, Future Nostalgia acabarà sens dubte el 2020 com un dels millors albums de l'any. Ara per ara, ja és el meu segon disc preferit del que portem de l'any, com a mínim, per darrera de Halsey.
Una èpica intro de violí dona començament a Love Again. Fins i tot tenim en compte el gran nivell de la producció de totes les cançons del disc, m'ha sorprés com de rica és la instrumentació d'aquesta cançó: hi podem sentir una xifra d'instruments diferents sorprenentment alta. La següent cançó és l'actual senzill del disc: Break My Heart. Una cançó molt sòlida, però que recorda bastant a Me Too de Meghan Trainor. Sens dubte una bona elecció, ja que em sembla una de les cançons més addictives del disc. La penúltima cançó del disc trenca amb les influències disco de la majoria del disc per oferir un so més pop. Good in Bed compta amb una producció més minimalista, però amb una tornada molt efectiva que ho compensa. No em sembla de les cançons més destacables del disc, però aporta un contrast interessant i. fins i tot, necessari. Future Nostalgia acaba amb Boys Will Be Boys, una cançó que sense ser una balada és la pista més tranquil·la del disc. A més també es podria dir que és la única cançó que té un missatge social clar.
Future Nostalgia és un disc pop molt bo (fàcilment, el millor disc pop-dance dels últims anys) i la principal crítica que se m'acudeix fer-li és que es fa massa curt: només té 11 cançons, però potser val la pena que sigui així de curt si, a canvi, totes les cançons tenen els detalls tan ben cuidats i una personlaitat pròpia. Dua Lipa aconsegueix que totes les cançons del disc sonin diferent de l'anterior tot i mantenir un estil comú en la major part del disc i que cap d'elles es faci avorrida. Si bé és cert que no és un disc extremadament revolucionari en cap nivell, resulta un disc amb un so molt fresc per dos motius: en primer lloc, perquè Dua Lipa ha tret un tipus d'àlbum que a la gent li agrada i que feia molt temps que no treia ningú. En segon lloc, perquè el disc s'inspira clarament en la música pop disco dels anys setanta i vuitanta, però aconsegueix fer sonar aquests estils totalment actuals. Si heu llegit la ressenya que vaig fer al disc de The Weeknd fa uns dies, una de les coses que no em va agradar del seu nou àlbum After Hours és que moltes cançons sonen exactament com si tinguessin 35 anys. Tot el contrari passa amb les cançons de Future Nostalgia: tenen una clara inspiració de la música disco, però la combinen amb elements de la música més actual que les fan sonar increïble.Gran mèrit del bon resultat del producte final de Future Nostalgia és de al fantàstica tasca dels productors i músics amb qui Dua Lipa ha treballat per aquest projecte: tot i que es cert que a nivell vocal les cançons estan molt bé, la producció és el que les porta al següent nivell. I encara no hem parlat del punt més important del disc, que clarament fa pujar un esgraó a Dua Lipa, que ara és innegablement una de les artistes pop que cal tenir en compte.
El segon treball discogràfic de Dua Lipa em sembla un projecte molt sòlid, fins al punt que me n'agraden totes les cançons. Sense arriscar excessivament ni presentar una proposta revolucionària, Future Nostalgia acabarà sens dubte el 2020 com un dels millors albums de l'any. Ara per ara, ja és el meu segon disc preferit del que portem de l'any, com a mínim, per darrera de Halsey.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada