Divendres The Weeknd va presentar After Hours, el seu quart àlbum d'estudi (i vuitè treball discogràfic, si comptem els tres mixtapes del 2011 i el seu EP My Dear Melancholy, que va veure la llum fa un parell d'anys).
L'artista canadenc va iniciar la promoció d'After Hours el passat mes de Novembre amb la publicació dels senzills Heartless (que va entrar directament al número 1 als Estats Units i ha estat top 10 a Canadà i al Regne Unit) i Blinding Lights, que ha esdevingut un enorme èxit, sent número 1 a Austràlia, Canadà. Suècia, Alemanya (on ha estat el seu primer número 1, Regne Unit, França i de fet a la gran majoria de països europeus. Als Estats Units, Blinding Lights actualment se situa a la quatra casella del Hot 100, amb moltes possibilitats de ser-ne el proper número 1.
El disc comença amb Alone Again, una cançó molt original tant a nivell de so com a nivell d'estructura. Alone Again té tres seccions clarament diferenciades: durant la primera, que seria difícil d'encasellar en un gènere, tenim una producció una producció més aviat minimalista, protagonitzada primera per uns arpegis i després pel teclat. Passats els dos minuts comença la segona part de la cançó, que és trap. Cap al final de la cançó, els ritmes desapareixen i la producció repren alguns elements que ja han aparegut després. Tot i que reconec que és una cançó molt original i on tots els detalls estan molt ben cuidats, hi ha un detall que fa que no m'acabi d'agradar: el tractament de la veu. Hi ha una certa distorsió i uns ecos, que fan que la veu soni "enganxada" a la base i que no s'entengui la lletra (el mateix que passava en moltes cançons de Grimes). Això sumat a l'estructura irregular i el fet que sigui una cançó lenta plena de notes llarges em tiren bastant enrere.
A continuació tenim Too Late, una altra cançó que segueix amb un so molt obscur i experimental. La producció m'ha recordat molt a My Dear Melancholy, no necessàriament a cap cançó en concret de l'EP. Tot i que sí que hi ha certs elements que me recorden a cançons específiques: la percussió em recorda a Wasted Times i la sirena a He Was Never There (que, per cert. és una de les meves cançons de The Weeknd preferida). Aquesta cançó ja m'ha agradat una mica més: tot i que també hi ha un cert tractament a la veu en la mateixa línia que a Alone Again, trobo que la lletra es pot entendre millor. La tercera cançó del disc es diu Hardest To Love, i és una cançó amb ritmes Drum n Bass però amb una instrumentació suau i més aviat minimalista. El disc segueix amb Scared To Live, una balada novament amb una instrumentació minimalista i un so molt retro: com moltes cançons del disc, Scared To Live sembla una cançó treta directament dels anys 80. La post-tornada de la cançó interpola Your Song d'Elton John, tot i que de manera bastant subtil.
A la pista número 5 trobem Snowchild, una cançó trap midtempo bastant que surt molt perjudicada si la comparem amb altres cançons del canadenc en aquest registre. La cançó té dos seccions molt marcades, però a diferència d'Alone Again, aquí la diferència no és musical sinó de contingut en la lletra: Durant la primera meitat de la cançó, The Weeknd parla de la seva vida abans de ser un músic exitós i de la seva frustració aleshores, un tema recurrent en la seva música. La segona estrofa ja parla de la seva vida actual, i fins a cert punt, presumeix de tot allò que ha aconseguit, cosa que també és un tema recurrent en les seves lletres. Troba que la tornada és molt pobra i la producció no és prou potent com per a compensar-ho. Es podria dir que la següent cançó, Escape from LA, té molts punts en comú amb Snowchild (tot i que m'ha semblat una cançó més interessant): és una cançó de trap més aviat lenta amb una producció suau, molt més del que ho acostumen a ser les de les cançons d'aquest gènere. També és una cançó amb dos parts molt marcades, no només per la lletra, sinó també pel canvi radical que fa musicalment passat els 3.30. Moltes cançons del disc tenen un enfocament narratiu o fins i tot cinematogràfic, però crec que la cançó del disc en què s'aconsegueix crear millor aquest efecte és Escape From LA, ja que escoltant la cançó ens podem imaginar perfectament dos escenes diferents amb dos atmosferes diferents. Tot i que he de dir, que a nivell purament musical la segona part em sobra bastant.
La següent cançó és una de les que ja coneixem de sobres: Heartless. Tot i que no va acabar de satisfer les meves expectatives del que havia de ser el gran retorn de The Weeknd, m'ha agradat des del primer moment i em segueix agradant. És una cançó trap bastant estàndard però molt ben feta, amb una producció potent però sense robar protagonisme a la veu, i tot el ganxo que poden arribar a tenir les cançons de trap. A continuació tenim Faith, una altra cançó amb dos parts, la segona de la qual té un propòsit exclusivament narratiu. A nivell musical és una cançó R&B amb un tractament a la veu similar al d'Alone Again.
Blinding Lights és la novena cançó del disc. Suposo que ja la coneixereu tots, pel que no entrare a analitzar-la gaire. Una cançó pop uptempo amb un so molt retro, una bona elecció com a senzill, ja que segurament és la cançó més pop del disc. Em sembla una cançó prou sòlida i que mereix haver-se convertit en tot un èxit mundial, però tampoc em sembla la millor cançó de The Weknd ni de bon tros. I seguint el so de Blinding Lights arriben dos cançons pop amb un so totalment retro més: In Your Eyes i Save Your Tears, fàcilment les meves dos cançons preferides del disc (malgrat que Save Your Tears tingui el retoc vocal que ja us he comentat que no m'agrada). Però tot i que siguin les meves preferides, i probablement les que més aniré escoltant, he de dir que ni de bon tros són tan interessants ni originals com altres cançons del disc. A continuació tenim Repeat After Me, que ell descriu com un interludi, però que jo no veig que sigui menys que una cançó, començant pel fet que dura més de tres minuts. Sigui com sigui, no és de les meves pistes preferides del disc.
Ens apropem al final del disc amb After Hours, una altra de les cançons que The Weeknd va avançar i la que dona nom al disc. És una cançó també amb una atmosfera molt obscura, però molt més interessant que les del principi del disc. I per acabar tenim Until I Bleed Out, una cançó que segueix amb el to obscur i lent de la majoria de cançons del disc.
After Hours és un àlbum realment interessant que no deixarà a ningú indiferent: ja veieu que de pràcticament les cançons hi ha bastant a dir, i, de fet, probablement sigui una de les crítiques més llargues que he escrit. Però trobo que és un disc que em dona pocs motius per tornar-lo a escoltar per diverses raons: La primera és que dels dos sons que alterna (molt lent i obscur o música que sembla treta directament del 1964) em resulta especialment atractiu. En segon lloc, tinc la sensació que en moltes de les cançons, la vessant musical és queda subordinada a l'efecte narratiu o cinematogràfic del que hem parlat, una decisió totalment respectable, però que no és el que jo busco. També el tractament de les vocals em tira més enrere. A més, la producció de la majoria de les cançons és massa pel meu gust.
D'una banda respecto molt el fet que The Weeknd podria haver fet un disc molt més comercial, i en canvi ha apostat per un so molt més alternatiu i, si em permeteu l'expressió, artístic. Però la veritat és que m'ha agradat molt menys que els seus anteriors projectes, fins i tot menys que el seu EP My Dear Melancholy, que ja apuntava a una direcció menys pop però em va resultar molt més atractiu.
L'artista canadenc va iniciar la promoció d'After Hours el passat mes de Novembre amb la publicació dels senzills Heartless (que va entrar directament al número 1 als Estats Units i ha estat top 10 a Canadà i al Regne Unit) i Blinding Lights, que ha esdevingut un enorme èxit, sent número 1 a Austràlia, Canadà. Suècia, Alemanya (on ha estat el seu primer número 1, Regne Unit, França i de fet a la gran majoria de països europeus. Als Estats Units, Blinding Lights actualment se situa a la quatra casella del Hot 100, amb moltes possibilitats de ser-ne el proper número 1.
El disc comença amb Alone Again, una cançó molt original tant a nivell de so com a nivell d'estructura. Alone Again té tres seccions clarament diferenciades: durant la primera, que seria difícil d'encasellar en un gènere, tenim una producció una producció més aviat minimalista, protagonitzada primera per uns arpegis i després pel teclat. Passats els dos minuts comença la segona part de la cançó, que és trap. Cap al final de la cançó, els ritmes desapareixen i la producció repren alguns elements que ja han aparegut després. Tot i que reconec que és una cançó molt original i on tots els detalls estan molt ben cuidats, hi ha un detall que fa que no m'acabi d'agradar: el tractament de la veu. Hi ha una certa distorsió i uns ecos, que fan que la veu soni "enganxada" a la base i que no s'entengui la lletra (el mateix que passava en moltes cançons de Grimes). Això sumat a l'estructura irregular i el fet que sigui una cançó lenta plena de notes llarges em tiren bastant enrere.
A continuació tenim Too Late, una altra cançó que segueix amb un so molt obscur i experimental. La producció m'ha recordat molt a My Dear Melancholy, no necessàriament a cap cançó en concret de l'EP. Tot i que sí que hi ha certs elements que me recorden a cançons específiques: la percussió em recorda a Wasted Times i la sirena a He Was Never There (que, per cert. és una de les meves cançons de The Weeknd preferida). Aquesta cançó ja m'ha agradat una mica més: tot i que també hi ha un cert tractament a la veu en la mateixa línia que a Alone Again, trobo que la lletra es pot entendre millor. La tercera cançó del disc es diu Hardest To Love, i és una cançó amb ritmes Drum n Bass però amb una instrumentació suau i més aviat minimalista. El disc segueix amb Scared To Live, una balada novament amb una instrumentació minimalista i un so molt retro: com moltes cançons del disc, Scared To Live sembla una cançó treta directament dels anys 80. La post-tornada de la cançó interpola Your Song d'Elton John, tot i que de manera bastant subtil.A la pista número 5 trobem Snowchild, una cançó trap midtempo bastant que surt molt perjudicada si la comparem amb altres cançons del canadenc en aquest registre. La cançó té dos seccions molt marcades, però a diferència d'Alone Again, aquí la diferència no és musical sinó de contingut en la lletra: Durant la primera meitat de la cançó, The Weeknd parla de la seva vida abans de ser un músic exitós i de la seva frustració aleshores, un tema recurrent en la seva música. La segona estrofa ja parla de la seva vida actual, i fins a cert punt, presumeix de tot allò que ha aconseguit, cosa que també és un tema recurrent en les seves lletres. Troba que la tornada és molt pobra i la producció no és prou potent com per a compensar-ho. Es podria dir que la següent cançó, Escape from LA, té molts punts en comú amb Snowchild (tot i que m'ha semblat una cançó més interessant): és una cançó de trap més aviat lenta amb una producció suau, molt més del que ho acostumen a ser les de les cançons d'aquest gènere. També és una cançó amb dos parts molt marcades, no només per la lletra, sinó també pel canvi radical que fa musicalment passat els 3.30. Moltes cançons del disc tenen un enfocament narratiu o fins i tot cinematogràfic, però crec que la cançó del disc en què s'aconsegueix crear millor aquest efecte és Escape From LA, ja que escoltant la cançó ens podem imaginar perfectament dos escenes diferents amb dos atmosferes diferents. Tot i que he de dir, que a nivell purament musical la segona part em sobra bastant.La següent cançó és una de les que ja coneixem de sobres: Heartless. Tot i que no va acabar de satisfer les meves expectatives del que havia de ser el gran retorn de The Weeknd, m'ha agradat des del primer moment i em segueix agradant. És una cançó trap bastant estàndard però molt ben feta, amb una producció potent però sense robar protagonisme a la veu, i tot el ganxo que poden arribar a tenir les cançons de trap. A continuació tenim Faith, una altra cançó amb dos parts, la segona de la qual té un propòsit exclusivament narratiu. A nivell musical és una cançó R&B amb un tractament a la veu similar al d'Alone Again.
Blinding Lights és la novena cançó del disc. Suposo que ja la coneixereu tots, pel que no entrare a analitzar-la gaire. Una cançó pop uptempo amb un so molt retro, una bona elecció com a senzill, ja que segurament és la cançó més pop del disc. Em sembla una cançó prou sòlida i que mereix haver-se convertit en tot un èxit mundial, però tampoc em sembla la millor cançó de The Weknd ni de bon tros. I seguint el so de Blinding Lights arriben dos cançons pop amb un so totalment retro més: In Your Eyes i Save Your Tears, fàcilment les meves dos cançons preferides del disc (malgrat que Save Your Tears tingui el retoc vocal que ja us he comentat que no m'agrada). Però tot i que siguin les meves preferides, i probablement les que més aniré escoltant, he de dir que ni de bon tros són tan interessants ni originals com altres cançons del disc. A continuació tenim Repeat After Me, que ell descriu com un interludi, però que jo no veig que sigui menys que una cançó, començant pel fet que dura més de tres minuts. Sigui com sigui, no és de les meves pistes preferides del disc.
Ens apropem al final del disc amb After Hours, una altra de les cançons que The Weeknd va avançar i la que dona nom al disc. És una cançó també amb una atmosfera molt obscura, però molt més interessant que les del principi del disc. I per acabar tenim Until I Bleed Out, una cançó que segueix amb el to obscur i lent de la majoria de cançons del disc.
After Hours és un àlbum realment interessant que no deixarà a ningú indiferent: ja veieu que de pràcticament les cançons hi ha bastant a dir, i, de fet, probablement sigui una de les crítiques més llargues que he escrit. Però trobo que és un disc que em dona pocs motius per tornar-lo a escoltar per diverses raons: La primera és que dels dos sons que alterna (molt lent i obscur o música que sembla treta directament del 1964) em resulta especialment atractiu. En segon lloc, tinc la sensació que en moltes de les cançons, la vessant musical és queda subordinada a l'efecte narratiu o cinematogràfic del que hem parlat, una decisió totalment respectable, però que no és el que jo busco. També el tractament de les vocals em tira més enrere. A més, la producció de la majoria de les cançons és massa pel meu gust.
D'una banda respecto molt el fet que The Weeknd podria haver fet un disc molt més comercial, i en canvi ha apostat per un so molt més alternatiu i, si em permeteu l'expressió, artístic. Però la veritat és que m'ha agradat molt menys que els seus anteriors projectes, fins i tot menys que el seu EP My Dear Melancholy, que ja apuntava a una direcció menys pop però em va resultar molt més atractiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada