Crítica: Colores

J Balvin publica aquesta setmana el seu nou àlbum Colores, que conté 14 cançons, cadascuna amb el nom d'un color. El colombià n'ha avançat tres senzills: Blanco, estrenada el passat mes de Novembre; Morado, que va sortir al Gener, i Rojo que va arribar fa unes setmanes. L'artista japonès Takashi Murakami ha dissenyat tant la portada del disc, com la dels diversos senzills.
J Balvin ha col·laborat amb un gran nombre de productors de primer nivell dels què ja anirem parlant a mesura que anem comentant les cançons.

El disc comença amb Amarillo, la cançó del disc que precisament més ganes tenia de poder sentir, ja que compta amb la producció de DJ Snake, i que a més serà el quart senzill del disc. El colombià ja va col·laborar amb el productor parisenc a Loco Contigo, un dels èxits que forma part de l'àlbum més recent de DJ Snake, Carte Blanche. La producció no es cap desastre, de fet està bastant bé. Però no es cap meravella, ni molt menys és una de les millors produccions de DJ Snake. M'ha recordat bastant a Blanco, a nivell vocal. Amarillo em sembla una cançó justa: la lletra no resulta especialment enganxosa i la producció, malgrat no ser dolenta, tampoc és res de l'altre món. És una d'aquelles cançons que sembla que no van enlloc. La segona cançó és Azul, una cançó que J Balvin ha dit que està inspirada en el mar i que ha volgut que tingui un so molt refrescant. Sí que és cert que la producció, a càrrec de Sky Rompiendo i Michael Brun (a qui em sorpren veure fent reggaeton), incorpora influència reggae i sons tropicals, però trobo que Azul s'apropa massa al que seria la cançó de reggaeton estàndard i això fa que passi desapercebuda. El mateix penso de Rojo, la tercera cançó del disc que casualment va ser llançada com a tercer senzill del disc fa tres setmanes. Tot i que segueix sent una cançó de reggaeton bastant estàndard, em sembla una cançó força millor.

El quart color que ens proposa J Balvin és Rosa, que compta amb la producció de Diplo. Tot i així, no em sembla que la instrumental sigui res de l'altre món i en general em sembla una cançó bastant plana. A continuació arriba una altra de les cançons que ja coneixíem: Morado, una cançó prou sòlida que ara que la podem comparar amb la resta del disc em sembla de les més destacables.

Probablement la sorpresa més gran del disc és la que ens trobem a la següent cançó: Verde, que compta amb la producció de Ronny J (responsable de les bases de molts èxits de música urbana dels últims dos anys com Bebe de SixNine i Anuel AA, I Love it de Kanye West o Kream d'Iggy Azalea) i Sky Sompiendo. I la sorpresa és que, per primera vegada podem sentir la veu d'aquest col·laborador habitual de J Balvin, i la veritat és que m'ha agradat molt com ho fa (potser més que les parts que el mateix J Balvin fa en aquesta cançó). Deixant de banda això, m'ha semblat una de les millors cançons del disc encara que la producció sigui més aviat senzilla i es faci curta. La següent cançó és Negro, que compta amb la producció de King Doudou. Em sorpren i m'alegra molt veure aquest productor francès treballant amb un artista amb tantíssima popularitat a nivell mundial com és J Balvin, ja que jo el coneixia per les seves produccions per artistes de l'escena urbana espanyola com Ms Nina o Bad Gyal (per si no ho sabieu, King Doudou és el productor de Fiebre). Però he de dir que m'ha semblat una cançó bastant avorrida, sincerament.

A continuació tenim Gris, una altra producció de Sky Rompiendo, que m'ha semblat una de les millors del disc. El seu so més orgànic fa que contrasti amb la resta de cançons del disc i la fa destacar. La segona i última col·laboració del disc la trobem a Arcoíris, que compta amb la participació del cantant nigerià Mr Eazi (amb qui Balvin ja va col·laborar a Como Un Bebé, una de les cançons d'Oasis). El disc acaba amb Blanco, el primer senzill del disc produit per Sky Rompiendo. És una cançó bastant plana i amb una base més aviat minimalista que en un primer moment no em va agradar, però he de dir que amb el temps m'ha anat agradant més (tot i que ara tampoc diria que sigui una cançó que m'encanta, ha acabat sent la típica cançó de Reggaeton que en un primer moment no et diu res però t'acaba enganxant).

Colores és un disc que ha resultat ser bastant el que esperava, i, sincerament, no m'ha impressionat gaire. Tenint en compte les poques cançons que conté, n'hi ha massa que em sembla que no vagin enlloc. I de fet, cap de les 10 pistes del disc és una cançó que em deixi particularment bocabadat. Cap de les cançons em sembla tampoc particularment sorprenent o innovador.

Les produccions no són cap desastre, però per ser que J Balvin té a la disposició tots els productors que vulgui, em semblen més aviat mediocres. El concepte del disc m'agrada, però la relació entre la cançó i el color em sembla forçada. De fet, en la majoria dels cançons, aquest color ni tan sols es menciona a la lletra. Com a mínim el concepte dels colors sí es plasma indubtablement als videoclips, que he de dir que a nivell estètic sí que m'agraden.

Tot i que les comparacions són odioses, em resulta inevitable comparar Colores amb el disc que Bad Bunny va estrenar fa tot just tres setmanes. I, opino que es troben en dos nivells molt diferents: tot i que YHLQMDLG conté exactament el doble de pistes que Colores, la majoria d'elles aconsegueixen tenir una personalitat que les del disc de J Balvin no tenen, tot i que el colombià hagi tingut els millors productors del món a la seva disposició. Colores és un disc que no està malament, però trobo que té poca personalitat i això fa que no resulti especialment atractiu.