Recrítica: Beauty Behind The Madness

Ara que la indústria musical, com tants altres sectors, es troba totalment aturada tenim més temps que mai per descobrir música nova. Però també per redescobrir discos que fa temps que no escoltem, i per això us proposo de recuperar-ne alguns que en condicions normals no comentariem perquè no són precisament novetats. Alguns d'ells, com és el cas del disc que voldria repassar avui, ja els vaig comentar en el seu dia (tot i que no em faig responsable de les ressenyes que escrivia al 2015), però no serà el cas de tots. El primer disc que us convido a redescobrir és Beauty Behind The Madness, el segon àlbum d'estudi de The Weeknd, publicat al 2015 i amb què es va donar a coneixer al públic mainstream amb senzills com Can't Feel My Face, The Hills o Earned It.

El llançament d'After Hours m'ha fet venir ganes de tornar a escoltar els discos anteriors del cantant canadenc, i el cert és que cinc anys després del seu llançament, Beauty Behind The Madness m'ha agradat tant com crec que em va recordar en el seu moment. Em segueix agradant molt, si més no. Em sembla que és un disc molt més equilibrat que After Hours, en el sentit que aconsegueix trobar el punt mitjà entre sentit narratiu de les lletres, la creació d'una atmosfera molt particular, la producció detallada i que, al cap i a la fi, les cançons resultin engrescadores d'escoltar.

BBTM conté un total de 14 cançons que recorren estils molt diferents, i aquest és el gran punt fort del disc: hi trobem cançons que van des del R&B d'In The Night al trap d'Often, passant pel pop acústic de Shameless o Dark Times, o el funk de Can't Feel My Face, totes elles fetes amb molt bon gust. La producció de les cançons (que compten amb la involucració de The Weeknd en la majoria dels casos) també crec que mereixen que les mencionem, d'una banda pel fet que tots els petits detalls estan totalment cuidats, tant en les cançons que tenen una producció molt potent com aquelles cançons on l'instrumental és més minimalista.

Tot i que The Weeknd tracta temes molt obscurs en les seves lletres i no és l'estil que a mi m'és m'agrada, s'ha de reconeixer que les lletres estan molt ben construides i aborden temes molt diversos (encara que siguin temes que després ha repetit en els seus posteriors projectes, però ara parlem específicament de BBTM). A llarg del disc es pot veure com el personatge de The Weeknd evoluciona: en les lletres de les primeres cançons es mostra fred i indiferent amb tot allò que l'envolta, però al final acaba enamorant-se i mostrant els seus sentiments (i aquesta evolució psicològica també es reflecteix en certa manera als estils musicals). Bona part de les lletres contenen metàfores o personificacions, com és el cas de Can't Feel My Face, on la persona amb qui parla és clarament una personificació de la seva addicció a les drogues.

Al llarg del disc hi trobem 3 vocalistes convidats, la mateixa xifra que a Starboy i més que a qualsevol altre projecte de The Weeknd. El primer artista convidat és Labrinth, que apareix a Losers. Una col·laboració que està bé però que tampoc no em sembla que canviï el que hauria estat la cançó si la cantes sol. La següent col·laboració la trobem a Dark Time, el duet de The Weeknd i Ed Sheeran que ocupa la dotzena pista de Beauty Behind The Madness. És una balada de pop acústic, que s'apropa molt més a la música de l'autor de Perfect que al so de la resta del disc, pel què torna a ser una ocasió en què The Weeknd pot tornar a mostrar la seva versatilitat. La tercera artista convidada del disc és Lana del Rey, que apareix a Prisoner. Trobo que és una col·laboració molt interessant, ja que dos dels artistes més interessants de la seva generació combinen els seus estils per crear una proposta molt diferent a qualsevol de les seves cançons per separat que a més resulta genial. The Weeknd i Lana del Rey han col·laborat en tres ocasions més, però crec que el resultat de cap de les col·laboracions posteriors estigui al nivell de Prisoner.

Dels nombrosos projectes que The Weeknd ha publicat fins al moment, que no són pocs (3 mixtapes, 4 àlbums i un EP) Beauty Behind The Madness fàcilment va ser el que més gaudir en el seu moment. I a diferència de la majoria dels meus discos preferits del 2015, és un àlbum que segueixo gaudint molt avui en dia, tot i que he de reconeixer que feia temps que no l'escoltava. De fet, ara que estic tornant a escoltar Beauty Behind The Madness, l'estic gaudint bastant més que After Hours, el disc més recent de The Weeknd que va sortir el mes i que encara es manté com un dels discos més escoltats i venuts del moment.