Crítica: Kelsea Ballerini

El mes passat Kelsea Ballerini va publicar el seu tercer àlbum, titulat precisament Kelsea. La cantant estatunidenca l'ha promocionat fins al moment amb els senzills Homecoming Queen, Hole i Club. Precisament ahir es va enviar a les ràdios dels Estats Units i es va estrenar una nova versió del que serà el nou senzill del disc, el duet amb Halsey The Other Girl. En el seu moment no vaig tenir temps de ressenyar-lo, però sí que l'he escoltat alguna vegada i us voldria explicar que m'ha semblat.

Kelsea conté 13 cançons que graviten al voltant del country i el pop acústic, amb algunes pistes amb una producció més elaborada i d'altres amb una certa influència rock. El que més em va cridar l'atenció la primera vegada que vaig sentir aquest disc és que en diversos moments sembla que estiguis escoltant a la Taylor Swift de fa uns quants anys: el so country-pop del disc recorda molt a Red (el meu àlbum preferit de l'autora de Shake it Off, per cert) i la veu de Kelsea Ballerini és pràcticament idèntica a la de Swift. I posats a comparar, he de dir que em sembla un disc bastant millor que Lover, el disc més recent de Taylor Swift que va ser publicat el passat mes d'Agost.

Precisament la meva cançó preferida del disc és The Other Girl, i no només perquè sigui un duet amb Halsey (encara que sigui una de les meves artistes preferides): la producció de la versió de l'àlbum sap crear una atmosfera específica i ser interessant, tot i ser molt subtil; la tornada és molt enganxosa i la lletra trobo que està molt ben construida. Això, si la nova versió publicada com a senzill, amb un so més country, ja m'agrada menys. Una altra de les meves cançons preferides és Bragger, una cançó uptempo que fusiona country i pop.

La meva valoració de Kelsea és totalment positiva: tot i que la majoria de cançons té elements country (un gènere que no em resulta gens atractiu) en major o menor mesura, les cançons són prou bones (i accessibles per algu a qui no li agradi aquest estil) com per a fer que sigui un disc del què tothom en pugui gaudir. Ara bé, tampoc és un dels meus discos preferits del que portem de 2020 ni és un disc amb una gran profunditat en cap dels aspectes: és un tipus de música més per a tenir-la de fons que per escoltar-la activament buscant-ne tots els detalls. Són cançons que estan bé, però que trobo que són bastant unidimensionals: en una primera escolta ja es veu tot el que hi ha.