Crítica: Sawayama

Divendres, Rina Sawayama estrenava el seu segon treball discogràfic SAWAYAMA, que ve precedit pels senzills STFU, Comme Des Garçons, XS i Chosen Family i que arriba tres anys després del seu primer EP (o com ella mateixa el designa mini-àlbum).

He de reconèixer que no sóc un gran coneixedor de la discografia d'aquesta artista d'origen japonès, però sí que he estat escoltant Comme Des Garçons (Like The Boys) força des que es va estrenar fa unes setmanes, i la veritat és que és una cançó que m'ha agradat bastant, prou com per fer-me interessar pel seu àlbum ara que es troba disponible.

La primera cançó de Sawayama es diu Dinasty i és una cançó pop-rock amb una instrumentació molt cuidada i en què ja demostra el seu ampli rang vocal. A continuació tenim XS, una cançó amb un so molt especial, ja que contrasta una manera de cantar molt dolça, una melodia i una producció generalment molt pop, que de tant en tant es veu interrompuda per una escala descendent de guitarra elèctrica amb una sèrie d'efectes que fa que soni molt contundent. La següent cançó és STFU, primer avançament del disc que Rina Sawayama va publicar a finals de l'any passat. Es tracta d'una cançó rock (fins i tot la podriem qualificar de nu metal). Torna a combinar un so molt potent (massa, pel meu gust) amb algunes seccions més suaus. És una cançó que jo no escoltaria, però reconec que té un concepte molt interessant, ja que tracta dels prejudicis que ella ha hagut d'afrontar pel fet de ser una japonesa que ha viscut al Regne Unit la majoria de la seva vida. La quarta cançó del disc és Comme Des Garçons (Like The Boys), que suposa un trencament total amb el so de les primeres pistes del disc, deixant de banda les influències rock per combinar ara el pop amb la música disco i el Deep House.

A continuació tenim Akasaka Sad i Paradisin', dos cançons de pop electrònic on el final de la primera i el començament de la següent es fonen fins al punt que fa difícil veure on s'acaba una i comença l'altra. Després tenim Love Me 4 Me una cançó pop amb influència dels sons dels anys 80 (en concret, els sintetitzadors que ja apareixen a la intro m'han recordat a Human Nature de Michael Jackson), i la següent cançó és la balada Bad Friend, que em sembla una de les millors cançons del disc. Sobretot m'agrada com aconsegueix fer una cançó d'aquest estil interessant a nivell de producció, cosa que no és el més habitual, sobretot per l'ús del vocoder.

La novena pista del disc l'ocupa Fuck This World, que ella defineix com un interludi, però jo no veig per què no pot ser una cançó en si. I de fet, em sembla una de les més interessants del disc. Una altra de les més interessants, i probablement la meva preferida de l'àlbum és Who's Gonna Save U Now, una altra cançó pop-rock en què la seva intepretació em recorda molt a la de Christina Aguilera. Les influències de la música dels anys vuitanta tornen a apareixer a Tokyo Love Hotel, una cançó pop midtempo amb una atmosfera melancòlica.

La dotzena i penúltima cançó del disc és Chosen Family una balada que no està malament, però no m'agrada de cridar l'atenció musical, la producció no és gaire interessant i a nivell de lletra em sembla un clixé darrere l'altre. És una cançó que hauria de resultar emotiva, però a mi em deixa completament indiferent. El disc acaba amb Snakeskin, una cançó amb una estructura molt peculiar que sembla més pròpia d'un musical que d'un disc pop. Semblaria impessible pensar que en una mateixa cançó
 hi hauria parts dubstep i el semple d'una sonata de Beethoven, però totes dues coses les podem trobar en aquesta cançó.

Tot i que no tenia unes expectatives definides pel disc, ja que ja us he dit que no conec massa la seva música, Sawayama m'ha sorprés. M'esperava un disc menys pop i fins a cert punt difícil d'escoltar (com el de Grimes, per posar un exemple), però no: Rina Sawayama aconsegueix un equilibri molt ben trobat entre fer cançons accessibles però originals, mantenint en la majoria de casos la estructura i molts elements de la música pop, però afegint-ne d'altres que les fan tenir un so molt més original.

Rina Sawayama mostra la seva veu en moltes de les cançons, que podem veure que és molt potent i té un rang extens, però no té un timbre que la faci immediatament reconeixible. De totes maneres, encara sorpren sentir cançons pop cantades per una veu amb aquesta potència. La meva valoració del disc és positiva, trobo que és un disc interessant, i m'ha agradat conèixer una nova artista de la què fins fa poc no en coneixia ni una sola cançó, (però sense arribar a ser un dels meus discos preferits del que portem del 202).