Crítica: Hopeless Fountain Kingdom

Divendres Halsey va editar el seu segon àlbum d'estudi Hopeless Fountain Kingdom, del que ja en coneixiem Now Or Never, Eyes Closed i Strangers.

Com que de la gran majoria de cançons es podria dir més o menys el mateix he decidit fer una crítica més general de HFK i no analitzar el disc cançó per cançó. Això no vol dir que siguin males cançons, simplement que hi ha poc a dir sobre elles.
La majoria de cançons presenten un so pop molt potent combinat amb alguns elements Hip-Hop que l'hi acaben donant un estil que trobo molt atractiu i no caigui en el so genèric de pop i res més de 1989 i companyia. El disc sencer té un so molt tancat, del que hi ha excepcions com la balada Sorry, Don't Play o la obertura del disc. Tot i que sí que és cert que, com ja he dit, és un disc força monòton pel que fa a sons, com a mínim Halsey ha sabut parar a temps perquè no es faci avorrit.

La meva impressió del disc és positiva, però trobo que és un disc que no se sosté en la cantant, per dir-ho d'alguna manera. Halsey no té una veu extraordinària, sota el meu punt de vista, ni composa unes cançons musicalment sorprenents ni brillant; però el concepte i el fet que cada cançó sigui una petita història els trobo molt atractius,  i no cal ni parlar de la producció, que ja he mencionat en aquesta ressenya i que sens dubte és el principal alicient del disc. Explicat d'aquesta manera, sembla que critiqui durament a Halsey com a artista, però la meva intenció no és fer-ho: Halsey no serà la primera ni la última cantant pop que no té una veu que no és extremadament potent, però  veure que la producció, les lletres i el concepte del disc estan tan ben treballats pel meu gust és molt més important que tenir una veu potent.
A hores d'ara, per mi és el millor disc d'aquest 2017, però aquesta corona l'hi durarà probablement molt poc, ja que probablement l'hi prengui Katy Perry. Qui sap, això ja ho parlarem la setmana que ve. Per cert, el disc el podeu escoltar sencer a YouTube, pel que no teniu excusa per no donar-li una oportunitat i posar-lo mentres esteu fent qualsevol cosa per casa.

Ja que no he dit la meva opinió sobre cada una de les cançons individualment, com a mínim us dire quines són les meves preferides del disc:

• 100 Leters, perquè m'encanta la història que explica.
• Alone i Heaven in Hiding, musicalment
• Sorry, no només és una gran cançó sinó la única balada del disc i és essencial per trencar la monotonia del disc.
• Don't Play, perquè també té un so únic molt contrastanti un aire ratchet molt encertat.
• Strangers i Now Or Never, que ja les coneixiem. Jo trobo molt millor Now Or Never, que situaria com una de les 5 millors cançons pop de la primera meitat del 2017. 

I la única que he trobat fora de lloc és l'interludi Good Mourning, que trobo que no cal i que t'incomòda i fins i tot arriba a fer por. Però suposo que aquest és l'objectiu.