Crítica: Honeymoon

El divendres es va posar a la venda Honeymoon, el tercer àlbum de Lana  Del Rey, una artista que aixeca molta admiració per a alguns però també molta indiferència per a altres. Encara que la meva intenció era fer una crítica analitzant cada pista com faig habitualment, finalment m'he decantat per fer una crítica més en general.

Si comparem Honeymoon amb l'anterior treball de la cantant novaiorquesa Ultraviolence, que es va posar a la venda la primavera de l'any passat, Honeymoon surt guanyant, i amb bastanta diferència.

A mi m'ha donat la impressió que en aquest disc Lana del Rey ha fet un esforç per agradar a més públic, incorporant nous sons i fusionant-los amb el seu estil tan característic. La prova més evident d'això és el primer senzill del disc High By The Beach que va sortir el més passat. Això no vol dir en absolut que a Honeymoon no ens trobem cançons en la línea de Born To Die i Paradise en absolut, sinó que ofereix una mica més de varietat. Encara que sí que queden algunes cançons que jo trobo insulses i en alguns moments avorrides, com per exemple Honeymoon, que és la encarregada d'obrir el disc.

Encara que no analitzi cançó per cançó, sí que us diré que les meves preferides del disc són Freak i Swan Song.

Però arribem a la pregunta més important d'aquesta crítica: M'ha agradat Honeymoon? La resposta és que sí, però que trobo que han sortit àlbums millors. Si us han agradat els altres discs d'aquesta cantant Honeymoon us agradarà, sinó no. I si us agrada però no us apassiona com és el meu cas, li podeu donar una oportunitat a una plataforma de Streaming, que no perdreu res.