Mentre esperem el llançament de Treat Myself a finals de mes, us proposo repassar Thank You, el segon àlbum d'estudi publicat la primavera del 2016. El disc conté un total de 17 cançons en la seva edició més completa, tres de les quals escollides com a senzills No, Me Too i Better. Va ser una era una mica extranya per la cantant estatunidenca, ja que va començar amb un èxit massiu quan No va pujar ràpidament a les primeres posicions de les llistes d'èxits (que extranya sona aquesta frase), però que es va desinflar molt ràpidament.
El disc comença amb Watch Me Do, una cançó que recordo que en el seu dia vaig dir que no em semblava una cançó especialment destacable, però que compleix correctament la funció d'obrir el disc, i la veritat és que segueixo pensant el mateix, tot i que he de dir que em sembla millor del que recordava. A la pista número dos hi tenim el que va ser també el segon senzill de Thank You: Me Too. És una cançó que mai m'ha agradat: a nivell musica no té res destacable, la producció és diferent de la resta de les seves cançons i això s'ha de valorar; i la lletra vol ser transmetre d'apoderament, però sota el meu punt de vista cau en ser egocèntrica. El disc segueix amb un altre dels senzills del disc No, que va ser un dels èxits del moment. És una cançó que em va agradar molt des del primer moment, i trobo que segueix sonant perfectament fresca quatre anys més tard. Potser el fet que estigui tan clarament inspirada en un estil vell com és el R&B de finals dels anys 90 fa que ja no pugui envellir. A la crítica que vaig fer en el seu dia vaig dir que de ben segur que acabaria sent una de les millors cançons de l'any i, per mi sí que ho és: es tracta d'una cançó pop molt sòlida, sense aportar gaire nou però molt efectiva i addictiva que per mi és un clàssic (encara que probablement no ho sigui per gaire gent més). I a continuació apareix l'últim senzill que encara faltava per apareixer: Better ocupa la quarta de Thank You. És una cançó amb influències reggae i dancehall que compta amb la col·laboració de Yo Gotti, encara que em sembla que la participació del raper no afegeix gaire a la cançó. Al 2016 vaig valorar-la molt positivament, i segueixo pensant que és una cançó pop com a mínim correcta.
La primera balada del disc és Hopeless Romantic, una balada que està prou bé. Ara bé, recordo que en el seu moment m'encantava, i potser no és per tant. La segueix I Love Me, que compta amb la col·laboració de Lunchmoney Lewis i on torna a tractar el tema de l'amor propi. En un primer moment em va semblar bastant desastrosa, i tot i que no puc dir que m'agradi massa, ara la tolero bastant més. El contrari m'ha passat amb Kindly Calm Me Down, la següent pista del disc. És una cançó que no està gens malament, però que encaixa massa pel meu gust en allò que jo diria que és una balada estàndard, i això li resta punts. La cançó número vuit és Woman Up, una altra de les cançons amb influència dancehall del disc, tot i que en aquesta cançó és menys destacable. Per mi és una cançó que no té cap element destacable, però tampoc em desagrada.
Just A Friend To You és la meva cançó preferida del disc. La novena cançó del disc és una balada amb una instrumentació molt subtil i orgànica protagonitzada per l'ukelele, però sense deixar de resultar interessant. Així com he comentat que moltes lletres del disc em smeblen fluixes, la d'aquesta cançó em sembla genial: és una lletra senzilla i directa, però que trobo que aconsegueix transmetre perfectament el missatge de la cançó. A més, la instrumentació minimalista fa que la veu i la lletra tinguin molt més protagonisme. I Won't Let You Down és la cançó on la influència dancehall pren més força (tot i que es queda lluny de la versió pura d'aques gènere jamaicà), i com que al 2016 encara no tenia cap interès en aquest gènere, ara valoro més aquesta cançó en general i la seva producció en particular. No he canviat d'opinió pel que fa a la següent cançó del disc: Dance Like Your Daddy és una cançó on recupera el so doo-wop del seu primer àlbum Title, una cosa que fins a cert punt emb semblava necessari: hauria estat estrany que després de debutar amb un disc amb un so tan tancat, no hi n'hagués cap rastre en un el seu segon projecte. El que no era necessari es miri com es miri era aquesta lletra, i el fet que musicalment sigui tan fluixa. Tanca la edició estàndard del disc Champagne Problems una cançó que recordo que en el seu moment em va agradar molt, sobretot pel que fa a la producció, que capturava el so del moment encapçalat per I Took A Pill in Ibiza. No em sembla una mala cançó en asbsolut, però s'ha de dir que és la cançó del disc que més ha perdut amb el pas del temps.
Encara ens quedem cinc cançons més: els tres bonus tracks que hi a l'edició especial del CD (que és la que tinc i d'on he estat escoltant Thank You tot aquest aquest temps) i dos cançons adicionals que podem trobar a spotify i que he de dir que fins aquesta setmana no sabia que existien. Investigant una mica he vist que també apareixen en algunes versions físiques del disc: una versió "exclusiva" d'algunes cadenes (Saturn a Alemanya, Target als Estats Units) i l'edició especial distribuida a Japó i Austràlia.
La primera d'aquesta cançons extra és Mom, una altra cançó on recupera le so Doo Wop del seu primer àlbum. Musicalment em sembla interessant i hi haura gent que veurà el contingut de la lletra com un gest tendre i emotiu, però a mi em sobra totalment. Després tenim Friends una cançó midtempo correcta, amb una instrumentació bastant interessant. La pista 15 és Thank You i compta amb la participació del duo nord-americà R.City. La meva percepció d'aquesta cançó ha canviat negativament, ja que en el seu dia m'agradva molt. I per acabar tenim Goosebumps i Throwback Love, les dos cançons que no havia sentit fins ara: Goosebumps i Throwback Love. Mai dic que no a més contingut en un disc, però cap de los dos cançons m'ha impressionat gens ni mica.
Just A Friend To You és la meva cançó preferida del disc. La novena cançó del disc és una balada amb una instrumentació molt subtil i orgànica protagonitzada per l'ukelele, però sense deixar de resultar interessant. Així com he comentat que moltes lletres del disc em smeblen fluixes, la d'aquesta cançó em sembla genial: és una lletra senzilla i directa, però que trobo que aconsegueix transmetre perfectament el missatge de la cançó. A més, la instrumentació minimalista fa que la veu i la lletra tinguin molt més protagonisme. I Won't Let You Down és la cançó on la influència dancehall pren més força (tot i que es queda lluny de la versió pura d'aques gènere jamaicà), i com que al 2016 encara no tenia cap interès en aquest gènere, ara valoro més aquesta cançó en general i la seva producció en particular. No he canviat d'opinió pel que fa a la següent cançó del disc: Dance Like Your Daddy és una cançó on recupera el so doo-wop del seu primer àlbum Title, una cosa que fins a cert punt emb semblava necessari: hauria estat estrany que després de debutar amb un disc amb un so tan tancat, no hi n'hagués cap rastre en un el seu segon projecte. El que no era necessari es miri com es miri era aquesta lletra, i el fet que musicalment sigui tan fluixa. Tanca la edició estàndard del disc Champagne Problems una cançó que recordo que en el seu moment em va agradar molt, sobretot pel que fa a la producció, que capturava el so del moment encapçalat per I Took A Pill in Ibiza. No em sembla una mala cançó en asbsolut, però s'ha de dir que és la cançó del disc que més ha perdut amb el pas del temps.Encara ens quedem cinc cançons més: els tres bonus tracks que hi a l'edició especial del CD (que és la que tinc i d'on he estat escoltant Thank You tot aquest aquest temps) i dos cançons adicionals que podem trobar a spotify i que he de dir que fins aquesta setmana no sabia que existien. Investigant una mica he vist que també apareixen en algunes versions físiques del disc: una versió "exclusiva" d'algunes cadenes (Saturn a Alemanya, Target als Estats Units) i l'edició especial distribuida a Japó i Austràlia.
La primera d'aquesta cançons extra és Mom, una altra cançó on recupera le so Doo Wop del seu primer àlbum. Musicalment em sembla interessant i hi haura gent que veurà el contingut de la lletra com un gest tendre i emotiu, però a mi em sobra totalment. Després tenim Friends una cançó midtempo correcta, amb una instrumentació bastant interessant. La pista 15 és Thank You i compta amb la participació del duo nord-americà R.City. La meva percepció d'aquesta cançó ha canviat negativament, ja que en el seu dia m'agradva molt. I per acabar tenim Goosebumps i Throwback Love, les dos cançons que no havia sentit fins ara: Goosebumps i Throwback Love. Mai dic que no a més contingut en un disc, però cap de los dos cançons m'ha impressionat gens ni mica.
Thank You és un disc pop correcte com a mínim. Per ser l'estil de música que és no ha perdut gaire amb el pas del temps: hi ha cançons la meva percepció de les quals ha canviat negativament, però també s'ha de dir que el fet que incorporés influències dancehall abans que això fos una cosa tan habitual com ho ha estat en els anys següents. Pel que fa a les lletres em sembla fins a cert punt irònic que aquelles on vol comentar algun tema més rellevant com el feminisme o l'autoestima, sota el meu punt de vista, no estiguin tan ben construides com aquelles que parlen d'amors i desamors. Trobo que no té res a envejar a altres discos del mateix estil que han rebut molts més reconeixements i èxit comercial. A partir del dia 31 veurem si
Crítica que vaig fer-ne en el seu dia
Crítica que vaig fer-ne en el seu dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada