Crítica: Manic

Tot just fa un parell de setmanes que va començar l'any, però ja ha arribat un dels discos que tenia més ganes d'escoltar: el de Halsey. Manic és el quart treball discogràfic (si comptem el seu EP debut Room 93) de l'autora de Now Or Never, que conté els senzills Without Me, Nightmare, You Should Be Sad, Clementine i Beautiful Stranger. A diferència dels seus anteriors dos albums, Halsey no emmarca la seva música en un univers de fantasia, sinó que escriu sobre les seves pròpies experiències.

I el títol de la primera cançó del disc ja n'és tots una mostra, ja que és diu igual que ella Ashley (el seu nom artístic és un anagrama del seu nom real, per si encara no us en havíeu adonat). Ashley compta amb la producció de Cashmere Cat i Benny Blanco, dos productors molt coneguts que ja havien treballat amb ella en anteriors ocasions. Potser m'agradaria que hi hagués una mica més de contrast entre la tornada i les estrofes, però m'ha agradat, sobretot el so de la tornada. A continuació tenim Clementine, una cançó que va estrenar a finals de Setembre, el dia del seu aniversari, i que he de dir que no he escoltat gaire en els últims mesos, però que ara al reprendre-la com a part del disc m'ha agradat més del que recordava. És una cançó molt original a nivell musical i trobo que la lletra està molt bé, però no em resulta tan atractiva com els altres senzills. El detall que em tirava més enrere és quan la segona veu de la tornada és ella cridant, però suposo que ja m'hi he acostumat. No em va caldre acostumar a la tercera pista, Graveyard, la cançó que jo diria que ha servit com a senzill de presentació del projecte. Em sembla brillant en tots els aspectes: la producció (a càrrec de Louis Bell i Jon Bellion) és subtil però molt detallada, musicalment em sembla increïble, molt bona interpretació, la lletra és brutal i aconsegueix un equilibri molt difícil entre ser prou complexa com per resultar interessant per a l'oient a llarg termini però prou repetitiva com per fer-se addictiva des de la primera escolta. Bé, ja vaig dir-vos que per mi era un dels senzills més remarcables de tot el 2019 i segueixo pensant-ho.

La quarta cançó és el senzill més recent que Halsey ha extret del disc, estrenat la setmana passada: You Should Be Sad, una cançó country-pop molt interessant tant musicalment, com pel que fa la lletra i fins i tot el videoclip. Ja vaig fer-ne una anàlisi i crec que no queda res més per dir d'aquesta cançó. La segueix Forever is a Long Time, una cançó en què torna a col·laborar amb Lido -Halsey i aquest productor noruec van treballar junts a bona part de les cançons de Badlands. Em sembla una cançó que preten transmetre una idea i ho aconsegueix, però no necessàriament m'agrada.

Només hi ha tres col·laboracions al disc: els tres interludis. El primer és Dominic's Interlude, interpretat pel cantant Dominic Fike (i sense que hi canti Halsey). Aquest interludi serveix d'introducció de la següent pista del disc: I HATE EVERYBODY, ja que comparteixen molts elements de la producció i encaixen a la perfecció. I la veritat és que Dominic's interlude em sobra totalment. I HATE EVERYBODY no em desagrada però se'm fa una mica plana i tampoc és una de les meves preferides del disc. Parla del moment en què es rendeix i diu que prefereix dir que odia a tothom que acceptar que, encara que no les relacions interpersonals no li vagin tan bé com ella voldria, se sent sola. Després arriba 3AM una cançó pop-rock amb un so bastant potente que m'ha recordat al de Nightmare. Per mi, una de les millors pistes del disc de les que no havien sortit abans, encara que no sigui l'estil musical que em resulti més atractiu.

A la pista número 9 ens trobem Without Me, primer senzill del disc, que va sortir el mes d'Octubre del 2018 com a pont entre HFK i el que fos el seu proper treball discogràfic, sense estar clar si anava a formar-ne part. Suposo que a hores d'ara ja coneixeu tots aquesta cançó, que no només va convertir-se en el seu èxit més gran en solitari sinó en una de les més exitoses la dècada. Sigui com sigui, em sembla una cançó genial. És cert que de primeres no em va encantar tant com altres cançons seves, però estem parlant d'un senzill que va sortir fa 16 mesos i que encara em sona totalment fresc i escolto regularment. I això és el millor que es pot dir d'una cançó, sota el meu punt de vista. Tenim una producció minimalista però genial a càrrec de Louis Bell, que combina ritmes trap amb sons orgànics; una lletra molt ben construida i una tornada molt efectiva, i no se li pot demanar més a una cançó pop. I Manic segueix amb l'últim avançament que ens quedava per trobar: Finally // Beautiful Stranger. És una balada amb influències country que està molt bé, però que no aporta res que no hàgim vist en cançons d'altres artistes. M'agrada, i la he estat escoltant molt des que va sortir fa una mica més d'un mes, però tampoc m'ha deixat tan bocabadat com ho han fet altres altres.


El segon interludi ja té més sentit, ja que no serveix d'introducció a cap cançó i compta amb la participació de Halsey. Concretament, és un duet amb Alanis Morrisette. Alanis' Interlude està bé, però no em crida massa l'atenció. La següent cançó és Killing Boys, que comença amb les veus de les actrius Amanda Seyfried i i Meghan Fox, extretes de la pel·lícula del 2009 Jennifer's Body. No em desagrada, però tobo que és plana a nivell d'instrumentació i que se'm fa molt curta, potsre li faltaria algun pont. I el tercer i últim interludi és el del raper coreà SUGA, membre de BTS. Dels tres interludis, és el que trobo que està més bé sens dubte; per no dir l'únic que em resulta interessant. Té un so molt únic i de fet, SUGA's interlude no és menys cançó que algunes altres pistes del disc que no pretenen ser interludis.

La cançó número 14 és More, una de les cançons més interessants del disc tant a nivell musical (si no comptem els singles que ja coneixíem) com de lletra. Compta amb una producció minimalista (que ha tornat a produir conjuntament amb Lido) , imagino que amb la idea de deixar tot el protagonisme a la lletra. Em recorda al so de Hopeless Fountain Kingdom: no podria assenyalar una sola cançó del seu anterior projectes, però hi ha elements que em recorden a Prologue o Devil In Me. La lletra, que ella mateixa ha definit com "una cançó d'amor dirigida a algú que no existeix" parla del trauma que va suposar patir un avortament natural, i ara de manera totalment seriosa, a diferència de You Should Be Sad, on la referència és queda en un comentari irònic. A continuació tenim Still Learning, una altra de les pistes més destacables del projecte, que compta amb la producció de Louis Bell i la co-composició d'Ed Sheeran. Me n'ha sorpres bastant el so, ja que incorpora ritmes dancehall a la producció. Em sembla la única cançó que està a l'alçada dels senzills que Halsey havia avançat abans del llançament del disc. Still learning parla que, tot i que ella ha aconseguit el seu somni de ser una artista exitosa, encara té problemes d'autoestima. 929 és la última cançó del disc. M'agrada molt la lletra, però no trobo que musicalment sigui gaire interessant, si la comparem amb altres cançons seves.

Manic és un d'aquells discos que em resulta difícil de valorar en conjunt. Venia precedit per 5 senzills, i la majoria d'ells eren cançons brillants. You Should Be Sad, Graveyard, Beautiful Stranger i Without Me són cançons que em fascinen. Em semblen molt ben construides a nivell de lletra, de producció i musicalment en general. De les 10 cançons que quedaven per descobrir, només una (still learning), trobo que es podria dir que és al nivell d'aquestes cançons (tot i que lògicament, n'hi ha d'altres que també m'agraden). Una mica és la mateixa sensació amb què em vaig quedar després de sentir Yo, el disc més recent d'Inna que va sortir la primavera de l'any passat. Si treguessim les quatre cançons que he mencionat, es quedaria un disc tirant cap a fluix. Però, és clar, no té sentit treure-les.

Per tant, ens trobem amb un disc molt desigual a nivell de qualitat i fins i tot diria jo una mica caòtic. Sempre m'agrada comparar una novetat amb l'anterior projecte del mateix artista, i no us sabria dir si  Manic m'ha agradat més o menys que HFK. El que està clar és que el recent estrenat disc de Halsey té els punts àlgids molt més alts, però també uns punts febles més febles. Això no vol dir que el disc no m'agradi, en absolut. Simplement és que els senzills eren cançons espectacular, i el disc en conjunt "només" està molt bé: els senzills eren de 10 i el disc, de 8; que segueix sent una bona nota. Potser necessito més temps per agafar el gust a les cançons, ja que al cap i a la fi Manic ha sortit fa un parell de dies només i, com moltes vegades admeto que no tinc intenció de seguir escoltant els discos de molts artistes un cop els ressenyo, aquest sí que segurament el seguiré escoltant moltes vegades al llarg dels propers mesos.