Crítica: Identification, de Benjamni Ingrosso

Si algun dels artistes que he descobert aquest any m'ha fascinat, aquest és, sens dubte, Benjamin Ingrosso. Divendres passat va publicar el seu àlbum debut, Identification.

El disc conté 12 cançons, totes elles en anglès, la qual cosa vol dir que el fantàstic Tror du Att Han Bryr Sig, on col·laborava amb Felix Sandman, en queda fora; però sí que hi trobem els senzills I Wouldn't Know i Dance You Off. Veurem si les altíssimes expectatives generades pels senzills es compleixen.

El disc comença amb Behave, que sembla que serà promocionada com el proper senzill del disc. Es tracta d'una cançó pop que està bé, però ni s'apropa al nivell dels senzills, cosa que ja us avanço que serà la tònica general del disc. També voldria comentar que no m'agrada la temàtica de la lletra: potser és que jo sóc massa sensible en aquest aspecte però li veig un rerefons missògin que no m'agrada en absolut.

La segona cançó és un dels senzills que ja coneixíem i una de les meves cançons preferides de l'any: I Wouldn't Know. Realment m'agrada tot sobre aquesta cançó: des de la melodia de la introducció fins el drop suau que tenim després de la tornada passant, evidentment, per la lletra on parla del desamor amb una pinzellada rencorosa i irònica que fa que no caigui en la vulgaritat de ser un tema del que tenim un milió de cançons. Per tant no tinc res negatiu a dir. Seguim amb I'll Be Fine somehow, una altra cançó pop que no està gens malament però que es queda una mica bàsica i que tampoc acaba de destacar individualment. Una cosa positiva és que és una de les cançons del disc on més mostra la seva veu, però la veritat és que a mi si la cançó no compta amb una producció o una composició interessant, ja pot estar cantada perfectament que no m'interessa.

A continuació arriba So Good So Fine When You're Messing With My Mind, que a banda de tenir un títol quilomètric és la millor cançó del disc exceptuant les que ja s'havien estrenat anteriorment. Combina R&B i pop d'una manera que tampoc no aporta res però no està malament, així que no queda una fusió interessant ni innovadora, cosa que no treu que sigui una molt bona cançó.

La següent cançó s'anomena Spotlight, i és una cançó R&B d'un estil que em resulta molt difícil de digerir, com una cançó per plenar un disc dels inicis de Rihanna o d'Ariana Grande. A més la lletra, bastant mal construida. Seguim amb No Sleep, també amb una lletra fluixa, però com a mínim amb una producció més interessant i musicalment correcta.

La setena pista l'ocupa Love Songs una altra de les bones cançons del disc. Sense ser brillant com ho eren els senzills, però és una cançó que està bé. Després tenim Good Intentions, una cançó Ska. Sincerament no m'esperava trobar aquest gènere, i malgrat que no és un estil que em desperti masa interès, m'agrada que Ingrosso provi noves coses, i més si el resultat és més que correcte. I seguim amb un altre estil que no m'esperava que explorés: All I See Is You sona com una cançó eurodance dels anys 90. No m'acaba de convéncer la lletra, però és cert que amb la música crea l'interessant contrast de la situació que surts: després que et deixis la teva parella surts amb els teus amics, i per una banda t'ho passes bé, però no et pots treure del cap aquesta persona. Un gran encert dins el disc. Seguim amb If This Bed Could Talk, la balada del disc. No està gens malament, però sembla que hi és perquè tots els discos pop n'han de tenir una més que una altra cosa. La cançó serviria de tancament perfecte al disc, però encara ens queden dos pistes més a comentar.

Òbviament, una d'elles és Dance You Off, la deliciosa cançó R&B amb la que Ingrosso va guanyar el Melodifestivalen i va representar al seu país -Suècia- al festival d'Eurovisió el passat mes de Maig. Una cançó realment bona, sobretot pel que fa a la producció. Per últim, tenim Happiness, una demo que sembla que hagi gravat amb el mòbil (sense cap tipus de producció, enregistrada en directe) que realment podria ser una gran cançó presentada d'una altra manera ja que té una harmonia que se surt de la típica en la música pop i tracta un tema interessant. Espero que en tregui una versió d'estudi, ja que realment no acabo d'entendre a què ve.



Ja hem comentat les cançons una per una, i ara toca fer una valoració global del projecte, que em desperta sensacions contradictòries. No m'he amagat mai la meva opinió sobre els seus tres senzills d'enguany: tots tres cançons brillants que jo qualificaria entre els millors singles de l'any. La primera vegada que vaig escoltar el disc, divendres mateix, em vaig emportar una decepció considerable a causa d'haver-me creat jo sol unes expectatives irreals. Irreals per diversos motius:

• Els discos debut d'artistes pop sempre s'estructuren al voltant d'unes cançons molt potents que seran els senzills, i la resta completen el projecte. Per tant no és estrany trobar una clara jerarquia als dicos debut d'artistes pop, sense anar més lluny, al disc de Camila Cabello això es veu claríssim.
• El factor temps: imagineu que Benjamin Ingrosso es va posar a treballar en el disc després d'Eurovisió (cosa bastant factible, ja que cap de les seves cançons anteriors al festival s'han inclòs al disc). Ha fet el disc en 5 mesos, un temps pel que realment sí que ha obtingut un bon resultat. Sobretot si el comparem amb els seus col·legues del concurs: en aquest període de temps Eleni Foureira només ha llançat un senzill (aquest mes en llança un altre), Mikolas Josef només ha llançat la versió en castellà de la cançó que va presentar al concurs (també treu nou senzill aquest mes) i dels dos representants espanyols, Alfred i Amaia, ni tan sols han llançat una sola cançó original.

Aleshores, tenim un disc debut correcte. Que no és tan brillant com els senzills feien anticipar, però que comparat amb altres primers discos d'artistes d'aquestes característiques no té res a envejar. Per comparar-lo amb el recent debut discogràfic del seu col·lega Felix Sandman, malgrat que en els seus singles la diferència de nivell era abismal, en el conjunt del disc tots dos presenten nivells similars. Per tant és un disc que segurament us serà agradable d'escoltar, força variat, i tocarà esperar una mica més endavant per veure si la carrera de Benjamin Ingrosso serà interessant o no. De moment va per bon camí.

(I aquesta reflexió m'ha donat idea per fer un rànquing)