Crítica: A Star Is Born

No crec que quedi ningú amb un mínim interès pel projecte que no ho sàpiga, però efectivament: divendres dia 5 d'Octubres va arribar als cinemes d'arreu del món A Star Is Born, mentres la seva banda sonora ho feia a les estànteries de les botigues de discos. I ara ha arribat el moment que us digui que m'ha semblat. I això em posa una mica nerviós perquè la meva opinió en relació als anteriors treballs discogràfics de Lady Gaga ha canviat molt al llarg del temps, i vull dir res que en un futur em sembli una barbaritat.

Abans que res, excusar-me per haver-me pres amb calma aquesta crítica, ja que considerava oportú no comentar el disc fins no haver vist la pel·lícula ja que potser aleshores entenia millor les cançons, i això no va poder ser fins ahir. Sobre la pel·lícula no comentaré res ja que, així com del món de la música considero que tinc uns coneixements prou extensos com per fer anàlisis ben plantejades, no puc dir el mateix del món del cinema.

La primera cançó del disc és Black Eyes, una cançó rock molt potent de Bradley Cooper en solitari. Un estil que no em resulta gens atractiu. La banda sonora segueix amb la versió que Lady Gaga ha fet de La Vie en Rose, un clàssic d'Edith Piaf dels anys 40 que Lady Gaga ja ha versionat en diveres ocasions i que de fet ja havia enregistrat pel recopilatori del 90 aniversari de Tony Bennett. És un estil de cançó  en el què ja hem vist en Lady Gaga, especialment a Cheek To Cheek, i que a mi m'agrada que vagi compaginant amb la seva faceta d'estrella pop.

A continuació arriba una altra de les cançons de Cooper en solitari: Maybe It's Time, que si no fos tan repetitiva -de fet a la pel·lícula no apareix mai més enllà d'uns segons- seria una gran cançó: m'agrada que tingui una influència country sense caure en els aspectes que a mi personalment em tiren enrere d'aquest gènere i sobretot m'agrada l'acompanyament de guitarra.
A la versió del disc sense diàlegs, la quarta cançó seria Out Of Time una pistra country-rock instrumental, que tot i que té el seu lloc a la pel·lícula on encaixa a la perfecció no em desperta cap interès en la banda sonora analitzant-la com un disc independent al projecte cinematogràfic. Tot seguit arriba Alibi, una altra cançó rock molt potent de l'estil de Black Eyes. Que no us puc dir que no està bé, però és un estil musical en el què hi no tinc massa interès.

Arribem ja al primer duet de Lady Gaga i Bradly Cooper (o més ben dit, d'en Jackson i l'Ally), que crec que és una cançó que coneixem tots ja: Shallow, que va ser estrenada la setmana anterior a la publicació de la banda sonora i que ja és a les llistes d'arreu del món, i fins i tot al número 1 d'alguns països com França. Es tracta d'una cançó pop acústica brillant, que si ja m'encantava abans de veure la pel·lícula, en context encara em va resultar més fascinant.

A continuació, dos cançons més de les què canten tots dos junts: Music To My eyes, una balada 6/8 preciosa, i Digging My Grave, una cançó country-rock que en certa manera m'ha recordat a les cançons de John Mayer (en el sentit que la melodia de guitarra és practicament igual d'important que la veu). Havent vist la pel·lícula i entenent el context, la lletra de Digging My Grave és brillant. Arribem per fi a la primera cançó original de Lady Gaga en solitari i a la meva cançó preferida de tot el disc: Always Remember Us This Way. Bé, de fet ara ja no ho tinc tan clar: abans de veure la pel·lícula estava molt per sobre de la resta, però havent-hi altres cançons que han guanyat molt més coneixent-ne el context, ja no n'estic tan segur. Sigui com sigui, Always Remember Us This Way és una gran balada al piano que no té res a envejar a les millors cançons que ella ha fet en aquest registre com Dope. Bé per ser una mica més exactes és una Power Ballad (és a dir aquelles cançons que comencen com balades pures però que es van animant), un subgènere que no m'acostuma a agradar, perquè és el gènere que més facilment permet fer cançons bàsiques, també suposo. Sigui com siugi, Always Remember Us This Way és una cançó que no us podeu perdre.

A continuació, trobem a Look What I Found, una cançó pop uptempo, però amb una instrumentació acústica (piano principalment), on podem veure a Gaga en un registre inèdit per ella. Qui hauria dit que una cançó seva amb el piano podria sonar totalment diferent a totes les altres que té ja en aquestes alçades! Canviem de registre totalment quan arribem a Heal Me, el senzill que converteix a Ally en una estrella a la pel·lícula. Una cançó pop midtempo amb una producció força encertada. Molts l'han comparat amb The Cure, tant per la temàtica de la lletra com pel seu so. Jo crec que The Cure és millor cançó, però de totes maneres Heal Me és una altra de les imprescindibles de la banda sonora, i una de les meves preferides del disc.

A continuació arriba Is that Alright, una altra gran balada però que potser entre Always Remember Us This Way i I'll Never Love Again queda una mica eclipsada. A més al ser la cançó que sona als crèdits, i per tant, no estar associada a cap escena, no és de les que guanya amb el context de la pel·lícula. No és que ara m'agradi menys, simplement que les altres ara m'agraden més i aquest s'ha quedat igual.

A la banda sonora tenim dos cançons electrpop més del disc d'Ally, intrepretades per Lady Gaga en solitari: Why Did You Do That? i Hair Body Face. La veritat és que són dos cançons molt semblants fins al punt que de vegades costa distingir on comença una i on acaba l'altra. A nivell de lletres jo les trobava molt fluixes, però veient la pel·lícula, tot s'entén més. Musicalment, són dos cançons pop força simples, que a mi m'han agradat perquè m'agrada el gènere, però entendria que molta gent que prefereix altres gèneres les trobés massa bàsiques. Després trobem Before I Cry, una altra power ballad que m'ha resultat una mica simple i gens innovadora. M'ha agradat, però no és del nivell que espero jo de Lady Gaga. Una d'aquelles cançons que us disc sempre que m'agraden però no em donen motius per voler-les tornar a escoltar. Encara tenim una altra cançó de Bradley Cooper en solitari, que ja és la última: Too Far Gone. Una balada country molt breu que m'ha agradat bastant, i que, si a base de repetir han pogut fer de Maybe It's Time una cançó sencera, no entenc per què no han fet aquí el mateix.

I hem arribat la a la última cançó I'll Never Love Again, que ara mateix m'agrada el doble que abans d'entrar al cine. En tenim dos versions: la de la pel·lícula, en la que en un moment entra a cantar Bradley Cooper, i la "extended" que canta Lady Gaga en solitari. És una balda molt emotiva i que té un gran potencial per convertir-se en un clàssic. Encara que d'altra banda no m'agrada la sensació que això és precisament el que estan buscant amb aquesta cançó, que Lady Gaga tingui un I Will Always Love You. M'agrada molt com està cuidat el final a la segona versió.

Havent vist ja totes les cançons a nivell individual, toca fer la visió general del disc. En un primer moment em vaig quedar una mica decebut, ja que jo m'esperava una cosa una mica diferent. Però escoltant-lo unes vegades més ja em va anar convencent una mica més i la veritat és que canvia molt abans i després de veure la pel·lícula, i m'ha agradat molt més. Sentint-ho molt, hauré de retirar el títol de disc de l'any d'AlunaGeorge -què els vaig concedir fa dos dies- i donar-los-hi a Lady Gaga i Bradley Cooper.

A més, ja només parlant de les cançons en solitari de Lady Gaga, tenim cançons per tots els gustos: pop clàssic a La Vie En Rose per aquells a qui els va agradar Cheek To Cheek, Heal Me i Why Did you Do That per aquells a qui prefereixen la faceta de pop més simple de, per exemple, The Fame o The Cure; i pop acústic a Look What I Found o Shallow, per aquells qui els va fascinar Joanne. Però com sol passar en moltes altres ocasions quan es tracta de Lady Gaga, aquesta gran diversitat fa que, malgrat que tothom pot trobar una cançó que li agradi, a poca gent li agradaran totes les cançons.