Crítica: Renaissance

Després de tres discos amb el productor George Reid sota el nom AlunaGeorge, Aluna Francis publicava divendres el seu primer treball discogràfic en solitari. Renaissance conté un total de 14 cançons, entre les quals hi ha els senzills Body Pump, Warrior, Envious i Get Paid. En aquest projecte, Aluna ha treballat amb productors com Lido, SG Lewis o Kaytranada, tot i que ella també està involucrada en la producció de la majoria de les cançons. 

Renaissance comença amb I’ve Been Starting To Love All The Things I Hate, una de les múltiples cançons que compten amb la producció del noruec Lido  i una de les poques cançons que no es pot dir de cap manera que sigui música dance. En canvi, aposta per un so més atmosfèric que va guanyant en potència a mesura que avança la cançó. A nivell musical no està malament, però crec que la part més important de la cançó és la lletra, que serveix com una presentació temàtica del disc. A continuació arriba un dels quatre senzills que Aluna ja havia avançat del disc: Warrior, una col·laboració amb el productor britànic SG Lewis. És la segona vegada que col·laboren, ja que l’any 2018 Aluna va posar veu a la seva cançó Hurting. Warrior és una cançó dance midtempo que no em desagrada, però que m'agrada tant com Hurting. Sneak, la següent cançó, torna a comptar amb la producció de Lido, i és una pista House amb algunes melodies de sintetitzador i ritmes que em recorden a l’estil dels inicis d’AlunaGeorge. 

Aluna · Renaissance

La quarta cançó de Renaissance és precisament Envious, que Aluna va avançar com a quart senzill del disc la setmana passada. Em sembla una gran cançó, amb la seva fusió de R&B i música electrònica, i em sembla clarament la millor pista de l’àlbum. Després arriba Don’t Hit My Line, una cançó que al començament vaig trobar difícil d’escoltar, però amb les escoltes li he començat a trobar la gràcia. No puc dir el mateix de la cançó que arriba a continuació: Get Paid, una cançó amb una forta influència dancehall que compta amb la col·laboració de la cantant novaiorquesa Princess Nokia i l’artista jamaicana Jada Kingdom. És una cançó que, per moltes oportunitats que li he donat no he aconseguit que m’agradi gens (musicalment, el missatge sí que és important). A continuació arriba The Recipe, una col·laboració amb el productor d’origen haitià Kaytranada i el cantant nigerià Rema que em sembla bastant fluixa.

Body Pump és el senzill amb què Aluna va decidir iniciar oficialment la seva carrera en solitari el passat mes d’Abril. És una e les pistes que Renaissance que més m'ha agradat. No està malament, però se'm fa massa repetitiva, i en general trobo que l'últim minut sobra. Ain't My Bussines és una de les cançons del disc on la influència house és més presenta, i trobo que és una de les més originals a nivell de producció. Off Guard és una cançó amb un so minimalista que combina trap i R&B, i on Aluna canta en un registre més greu del que ens té acostumat. Els ritmes dancehall a les dos següents cançons del disc: Back Up i Pressure. A continuació arriba Surrender, una cançó reggae que està bastant bé. I ja hem arribat al final del disc amb Surrender, una balada rock que no m'hauria esperat mai trobar en aquest àlbum i que és una de les cançons que més m'han agradat.

És clar que ningú li podrà recriminar a Aluna que la seva música com a solista soni com ho feien els seus discos amb George Reid. La cantant britànica ha aconseguit crear un so molt específic i original, fusionant el dance i la música electrònica amb gèneres d’origen afro-caribeny o afro-americà com són el dancehall, el trap o el R&B.

Reinaissance no és necessàriament un mal disc, però aposta per uns sons que no em resulten gaire atractiu. Trobo que té un problema bastant gran per la següent raó: la majoria de les cançons no tenen cap element que cridi l'atenció i m'han deixat indiferent; i de les que sí que et desperten una reacció, no sempre és una reacció positiva. Sorprenentment, la majoria de les meves cançons preferides de Renaissance són les que apareixen al final del disc, on Aluna deixa de banda el dance i aposta per altres estils musicals. 

Si voleu que us sigui totalment sincer, he intentat que m'agradi aquest disc. Però no ho he aconseguit. He decidit esperar més temps del que acostumo a esperar per a fer-ne la ressenya, per veure si així em deixava una opinió més positiva, però la veritat és que em quedo amb molt poques ganes de tornar-lo a escoltar, més enllà d'un parell de cançons com Whistle o Envious. Entenc totalment la raó per la qual Aluna ha volgut fer un disc en solitari, però crec que Renaissance es queda lluny del nivell de qualsevol dels treballs discogràfics del seu duo. Aluna ja va aclarir que aquest projecte no significava la fi d'AlunaGeorge, pel que ara només ens queda esperar que el proper projecte del duo ens deixi amb més bones sensacions.