He de confessar que és la primera vegada que escolto un disc d'aquest cantant porto-riqueny sencer i en profunditat. No tenia unes expectatives gaire altes, però tampoc m'ha sorprés positivament: hi ha algunes cançons que estan bé, però la majoria tenen més aviat poca personalitat i no ofereixen res que no hàgim vist ja en la música d'Ozuna (o en la d'altres artistes). El que sí que puc dir, és que em sembla millor que el disc mes recent de Maluma, Papi Juancho, que va sortir fa un parell de setmanes i que ni tan sols em vaig molestar a ressenyar principalment perquè no el vaig poder acabar.
Tot i que el disc aconsegueix certa varietat dins el reggaeton (gènere al que pertanyen la enorme majoria de cançons del disc), ENOC acaba fent-se bastant pesat. Dins el reggaeton trobem pistes que van des d'un so bastant agressiu (com és el cas d'Enemigos Ocultos) fins al vessant més pop del gènere (com Caramelo, que em segueix semblant la cançó més sòlida del disc). També hi ha alguna cançó de trap, com és el cas d'El Oso del Dinero, o de dancehall; així com un parell de cançons que s'allunyen dels sons urbans: d'una banda tenim Duele Querer, una balada que suposa un descans necessari en el context del disc però tampoc és res de l'altre món, i Gracias, la última cançó del disc que canta sobre uns arpegis de guitarra i que és la mateixa idea que la pista que tanca l'últim àlbum de Bad Bunny. No sé si això ho hauria fet algun altre artista abans, però cap dels anteriors projectes d'Ozuna acaben d'aquesta manera.
De les cançons noves, sens dubte la meva preferida és Del Mar, una cançó dancehall amb un so tropical i estiuenc, i una tornada enganxosa. De fet, ENOC inclou dos versions de Del Mar, una d'Ozuna en solitari i una que compta amb la participació de Sia i Doja Cat,. I tot i que semblen tres artistes totalment diferents, la col·laboració funciona sorprenentment bé. No es pot dir el mateix de la majoria de convidats al disc, les col·laboracions amb artistes com J Balvin o Jhay Cortez han estat més aviat decebedores.
Tot i que el disc aconsegueix certa varietat dins el reggaeton (gènere al que pertanyen la enorme majoria de cançons del disc), ENOC acaba fent-se bastant pesat. Dins el reggaeton trobem pistes que van des d'un so bastant agressiu (com és el cas d'Enemigos Ocultos) fins al vessant més pop del gènere (com Caramelo, que em segueix semblant la cançó més sòlida del disc). També hi ha alguna cançó de trap, com és el cas d'El Oso del Dinero, o de dancehall; així com un parell de cançons que s'allunyen dels sons urbans: d'una banda tenim Duele Querer, una balada que suposa un descans necessari en el context del disc però tampoc és res de l'altre món, i Gracias, la última cançó del disc que canta sobre uns arpegis de guitarra i que és la mateixa idea que la pista que tanca l'últim àlbum de Bad Bunny. No sé si això ho hauria fet algun altre artista abans, però cap dels anteriors projectes d'Ozuna acaben d'aquesta manera.
De les cançons noves, sens dubte la meva preferida és Del Mar, una cançó dancehall amb un so tropical i estiuenc, i una tornada enganxosa. De fet, ENOC inclou dos versions de Del Mar, una d'Ozuna en solitari i una que compta amb la participació de Sia i Doja Cat,. I tot i que semblen tres artistes totalment diferents, la col·laboració funciona sorprenentment bé. No es pot dir el mateix de la majoria de convidats al disc, les col·laboracions amb artistes com J Balvin o Jhay Cortez han estat més aviat decebedores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada