Ressenya: Hold The Girl

Hold The Girl és l'esperat segon àlbum d'estudi/tercer treball discogràfic de Rina Sawayama que va sortir divendres tant en format físic com en digital. Arriba dos anys i mig del seu primer àlbum de llarga durada Sawayama, amb què aquesta cantant. Inclou un total de 13 cançons, totes elles interpretades per la cantant japonesa en solitari.

A la primera pista del disc trobem Minor Feelings, una cançó de poc més de dos minuts de duració amb una instrumentació minimalista que gairebé podriem dir que és simplement una introducció a nivell temàtic. A continuació tenim la cançó que dona nom al disc: Hold The Girl. És un dels cinc senzills que Rina Sawayama va publicar abans del llançament del disc i, francament, em sembla una de les millors cançons de l'any. Superposa una interpretació vocal grandiosa a una producció que fusiona elements orgànics i un drop house amb molt bon gust. Seguim amb una altra cançó que coneixem des de fa temps: This Hell. De fet, va sortir a finals del mes de maig com a primer avançament del projecte. La mateixa artusta ha dit que aquesta cançó està inspirada en la música country, tot i que ja diria que aquesta influència es pot percebre molt més al videoclip i a la posada en escena que a la cançó en si. La lletra de la cançó parla de la manca d'acceptació a la comunitat LGBT+ per part de determinats sectors de la societat. Catch Me In The Air és un altre dels avançaments que ja fa temps que vam poder escoltar. Concretament, va ser estrenada com a senzill promocional a finals de juny. És una power ballad amb moltes reminiscències a la música d'aquest estil dels anys 90 que, francament, no m'ha cridat gens l'atenció ni en el seu moment ni ara com a part de l'àlbum.

Tornem a les cançons inèdites amb Forgiveness, una altra power ballad amb reminiscències a la música dels anys 90 però que em sembla una mica més interessant. Holy (Til I Forget) és una proposta synth-pop bastant diferent de la resta de pistes del disc però que no acaba d'explotar tant com m'agradaria. Your Age també compta amb una producció electrònica, però enfocada d'una manera molt més experimental i amb un so més potent. A la pre-tornada podem sentir la seva veu amb un punt de distorsió que recorda una mica a STFU. Imagining també sona bastant diferent a la resta del disc, ja que és una cançó molt influenciada pel hyperpop tant pel que fa a la producció de la base com al tracament de la veu. particularment diria que m'ha recordat a la música de la també britànica PinkPantheress. Frankenstein és una proposta uptempo amb una lletra que parla de la dependència emocional.

Amb Hurricanes tornem a les influències de les balades dels anys 90, un estil que a mi personalment no em diu res.  De totes les cançons que encara no haviem escoltat fins ara, la meva preferida és Send My Love To John una cançó que Rina Sawayama interpreta acompanyada únicament d'una guitarra. La lletra de la cançó parla de les dificultats d'una mare immigrant i molt religiosa per acceptar la homosexualitat del seu fill. Ens apropem al final de Hold The Girl amb una altra power ballad, Phantom. De les nombroses cançons d'aquest estil que hi ha la disc, segurament aquesta sigui la meva preferida. To Be Alive és l'encarregada de tancar el disc, una cançó que encapsula bastant bé la sensació d'alliberament després d'haver superat el procés de crèixer i trobar-se a un mateix del qual parla la majoria del disc.

L'anterior disc de Rina Sawayama, publicat la primavera del 2020 i anomenat senzillament Sawayama, era un primer àlbum molt prometedor. Va tenir molt bona rebuda per part de la crítica i va convertir-la en una de les noves artistes de referència pel públic amant de la música pop però que busca música que vagi una mica més enllà de les cançons de la ràdio. No obstant això, sembla que el consens entre els mitjans especialitzats i els fans és que Hold The Girl es queda bastant per sota del nivell del seu anterior disc i malgrat les ganes que tenia d'un nou disc de Rina Sawayama, no puc dir que no pensi el mateix.

La veritat és que la gran majoria de cançons d'aquest disc m'han deixat totalment indiferent i trobo que no tenen la profunditat ni la personalitat que sí que tenia bona part del seu predecessor. Sí que és un disc molt més ben treballat a nivell temàtic i el fet que les lletres reflecteixin el procés de fer-se gran, de trobar-se i acceptar-se a un mateix i l'alliberament comporta m'ha agradat bastant. Però personalment opino que si a nivell musical les cançons no criden l'atenció, de poc serveix que la lletra estigui ben treballada.

Hold The Girl és un disc força divers, però que es queda lluny del fantàstic eclecticisme de Sawayama, un projecte en què l'artista apostava per estils molt diversos però sempre amb molt bons resultats. Moltes de les cançons del disc estan inspirades en el pop/rock dels anys 90, cosa que té sentit a nivell temàtic ja que moltes cançons parlen de connectar amb el teu jo del passat. Però no només és un estil que a mi no em crida l'atenció, sinó que diria que no se'n pot treure gaire suc.