D'aquí a una setmana, Katy Perry publicarà el seu esperat cinquè àlbum d'estudi Smile. Mentre n'esperem el llançament us proposo repassar el seu anterior treball discogràfic: Witness, publicat el Juny del 2017. Katy Perry va promocionar aquest àlbum amb els senzills Chained To The Rhythm, Bon Appetit i Swish Swish. En aquest projecte, la cantant californiana va tornar a col·laborar amb el seu productor estrella Max Martin, però també amb molts altres productors nous com Duke Dumont, Mike Will Made It, Purity Ring o Illangelo.
Quan va anunciar Witness, Katy Perry va prometre un disc més adult, amb lletres madures i que tractaria sobre temes socials. Chained To The Rhythm, senzill de presentació del disc, sí que anava ben encaminat; però Witness, tot i que és un àlbum pop prou sòlid, no va complir les expectatives que la pròpia cantant havia generat. Molts qualifiquen aquest disc d'un fracàs comercial, i la veritat és que (malgrat que a mi sí que m'agradi) es fa difícil rebatre aquesta afirmació. Tot i que Witness sí que va arribar al número 1 del Billboard 200 acumulant 180.000 unitats als Estats Units en la seva primera setmana (bona part de les quals regalades amb les entrades de la gira, també s'ha de dir); els senzills no van repetir l'èxit dels seus anteriors albums.
És cert que Chained To The Rhythm va començar amb bon peu: va entrar directament al número 4 del Hot 100, al número 5 de la llista britànica i a la tercera posició de la llista global de mediatraffic; però ràpidament va anar baixant. Bon Appetit no va poder superar el número 59 del Hot 100, tot i comptar amb nombroses actuacions promocionals, la col·laboració d'uns rapers amb molta popularitat aleshores com són els Migos i un videoclip polèmic. La col·laboració amb Nicki Minaj, Swish Swish, va obtenir millors resultats, arribant fins i tot al top 20 al Regne Unit, però als Estats Units no va poder superar la posició 46. El que resulta irònic si es mira amb perspectiva és que els resultats dels senills de Witness a nivell comercial superen els de la majoria de cançons que Katy Perry ha llançat des d'aleshores. Sigui com sigui, el propòsit d'aquesta recrítica no és comentar l'èxit comercial del disc sinó les seves cançons. I això em disposo a fer a continuació.
Com passa amb la majoria de discos d'aquest aspecte, Witness és un disc força irregular en què hi ha cançons molt sòlides però també d'altres que no aporten res nou ni són especialment bones. I crec que aquesta irregularitat afecta tant a la composició, com a la producció i les lletres. Aquest àlbum compta amb produccions més interessants que qualsevol altre dels discos que Katy Perry havia llançat fins aleshores, i crec que això és un fet en què tots podem estar d'acord. Per tant, crec que el fet que treballés amb diferents productors (com ja hem comentat anteriorment) s'ha de valorar positivament. Això fa que quedi un disc molt variat, cosa que trobava a faltar en anteriors projectes de la cantant californiana: tenim elements Deep House a Deja Vu i Swish Swish, les balades Miss You More o Save As Draft i sons de pop tropical a Bigger Than Me. Fins i tot algunes cançons, com és el cas de Power, sonen totalment diferent a qualsevol altra de la discografia de la cantant californiana. En aquest cas, per les influències R&B i els sons electrònics.
Les lletres sobre temes socials que Katy Perry havia promés, es limiten a un parell de cançons. Una d'elles és Chained To the Rhythm, senzill de presentació del disc, que ho fa amb prou encert. La majoria de cançons del disc parlen de temes més habituals en el pop mainstream, cosa que no és necessàriament un punt negatiu. De fet, la cançó que trobo que té la millor lletra del disc és Miss You More, que parla d'un tema tan habitual en la música comercial com és una ruptura (segurament inspirada en la seva ex-parella, el cantautor estatunidenc John Mayer). Sota el meu punt de vista, moltes vegades és més important la manera en la qual es parla del tema en la lletra d'una cançó que el tema escollit en si.
Witness va ser un disc una mica decebedor en el seu moment perquè no va acabar de complir amb les expectatives que la pròpia Katy Perry havia generat, tot i que sí que fa un pas endavant a nivell artístic molt important: deixa enrere el bubblegum i aposta per un estil més personal. És un disc sòlid, però no tan arriscat com m'hauria agradat. Sota el meu punt de vista, tot i ser l'únic que no ha aconseguit un número 1 al Hot 100, em sembla el seu àlbum d'estudi més interessant. Veurem si Smile pot superar-lo.
És cert que Chained To The Rhythm va començar amb bon peu: va entrar directament al número 4 del Hot 100, al número 5 de la llista britànica i a la tercera posició de la llista global de mediatraffic; però ràpidament va anar baixant. Bon Appetit no va poder superar el número 59 del Hot 100, tot i comptar amb nombroses actuacions promocionals, la col·laboració d'uns rapers amb molta popularitat aleshores com són els Migos i un videoclip polèmic. La col·laboració amb Nicki Minaj, Swish Swish, va obtenir millors resultats, arribant fins i tot al top 20 al Regne Unit, però als Estats Units no va poder superar la posició 46. El que resulta irònic si es mira amb perspectiva és que els resultats dels senills de Witness a nivell comercial superen els de la majoria de cançons que Katy Perry ha llançat des d'aleshores. Sigui com sigui, el propòsit d'aquesta recrítica no és comentar l'èxit comercial del disc sinó les seves cançons. I això em disposo a fer a continuació.
Com passa amb la majoria de discos d'aquest aspecte, Witness és un disc força irregular en què hi ha cançons molt sòlides però també d'altres que no aporten res nou ni són especialment bones. I crec que aquesta irregularitat afecta tant a la composició, com a la producció i les lletres. Aquest àlbum compta amb produccions més interessants que qualsevol altre dels discos que Katy Perry havia llançat fins aleshores, i crec que això és un fet en què tots podem estar d'acord. Per tant, crec que el fet que treballés amb diferents productors (com ja hem comentat anteriorment) s'ha de valorar positivament. Això fa que quedi un disc molt variat, cosa que trobava a faltar en anteriors projectes de la cantant californiana: tenim elements Deep House a Deja Vu i Swish Swish, les balades Miss You More o Save As Draft i sons de pop tropical a Bigger Than Me. Fins i tot algunes cançons, com és el cas de Power, sonen totalment diferent a qualsevol altra de la discografia de la cantant californiana. En aquest cas, per les influències R&B i els sons electrònics.
Les lletres sobre temes socials que Katy Perry havia promés, es limiten a un parell de cançons. Una d'elles és Chained To the Rhythm, senzill de presentació del disc, que ho fa amb prou encert. La majoria de cançons del disc parlen de temes més habituals en el pop mainstream, cosa que no és necessàriament un punt negatiu. De fet, la cançó que trobo que té la millor lletra del disc és Miss You More, que parla d'un tema tan habitual en la música comercial com és una ruptura (segurament inspirada en la seva ex-parella, el cantautor estatunidenc John Mayer). Sota el meu punt de vista, moltes vegades és més important la manera en la qual es parla del tema en la lletra d'una cançó que el tema escollit en si.
Witness va ser un disc una mica decebedor en el seu moment perquè no va acabar de complir amb les expectatives que la pròpia Katy Perry havia generat, tot i que sí que fa un pas endavant a nivell artístic molt important: deixa enrere el bubblegum i aposta per un estil més personal. És un disc sòlid, però no tan arriscat com m'hauria agradat. Sota el meu punt de vista, tot i ser l'únic que no ha aconseguit un número 1 al Hot 100, em sembla el seu àlbum d'estudi més interessant. Veurem si Smile pot superar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada