Recrítica: Badlands

Aquesta setmana compleixen cinc anys del llançament de Badlands, el primer àlbum d'estudi de Halsey que arribava 10 mesos després del seu EP debut Room 94. Badlands conté un total de 16 pistes, entre les quals els senzills Castle, New Americana, Colors i Ghost.
Halsey publicarà un àlbum en directe aquest divendres per commemorar la efemèride.


Havia pensat en fer una crítica cançó per cançó del disc, però tenint en compte que la majoria de les cançons comparteixen moltes característiques musicals trobo que no val la pena (ja que acabaria repetint molts comentaris). Badlands és un disc molt cohesiu a nivell de so: la enorme majoria de les pistes del que composen el disc són cançons synth-pop midtempo, la producció de les quals consisteix en sintentitzadors que fan notes llargues i percussions agressives. Tot i així també hi ha algunes cançons que incorporen instruments i un so més acústic (Drive, per exemple), però mai sense allunyar-se d'aquest so conjunt de Badlands. Sota el meu punt de vista, porta aquesta cohesió sonora a un extrem que fa que ja resulti monòton. I  si voleu que us sigui sincer, el fet que la majoria de cançons tinguin la percussió a contratemps tan forta fa que escoltar el disc sencer fins i tot se m'arriba a fer pesat.



Sens dubte la producció no és l'element en què Halsey va prestar més atenció en el seu primer àlbum: les protagonistes del disc són les lletres, que són d'un estil que pot agradar més o menys però hi ha dues coses que són indiscutible: que diuen alguna cosa i que no cauen en ser les típiques lletres de la música pop orientades a un públic juvenil.

A nivell de composició, em sembla que són cançons correctes però que lluirien molt més amb un altre tipus d'instrumentals. De fet, crec que és una cosa de la qual la pròpia Halsey deu ser conscient, ja que les versions de les cançons que fa avui en dia als seus concerts són molt més interessants que les versions d'estudi que conté Badlands. L'exemple perfecte d'això és Hold Me Down, que en directe al Manic World Tour sona èpica, però la versió del disc resulta més aviat plana, sobretot si comparem les dues versions.

Ja he dit que no hi ha massa a comentar de la majoria de les cançons del disc, però sí que voldria parlar amb una mica més de detall de les meves cançons preferides de Badlands. Drive em sembla una cançó genial: el so una mica més orgànic que hem comentat abans la fa destacar de la resta de cançons del disc i els subtils efects de so (per exemple, comença amb el so que fa un cotxe quan algú va sense cinturó) em smeblen molt ben trobats. Trobo que té, a més, una lletra molt ben construida i aconsegueix crear una atmosfera específica de manera molt encertada. Una altra de les meves cançons preferides és Colors, probablement el senill més popular de Badlands. Una cançó pop que no resulta trencadora ni aporta cap innovació, però resulta irresistible. Per acabar el meu top 3, voldria mencionar Gasoline, una cançó amb una lletra i un so molt agressiu i ple d'energia. I un petit detall que m'encanta és com fa una referència sonora a Hurricane, una altra cançó del disc: quan diu la paraula Hurricane, de fons se'n sent un petit sample de la introducció.



En conclusió Badlands no és un àlbum dolent, però si el comparem amb els altres dos àlbums que l'autora de Without Me ha llançat posteriorment, és Badlands el que surt perjudicat. És clar, això no és una cosa negativa sinó el que hauria de ser normal: els artistes van progressant amb el pas dels anys i els albums. Però com que Halsey és una artista que va començar a interessar-me més endavant en la seva carrera, Badlands no ha estat un disc mai que m'hagi acabat de fer el pes del tot.

Les cançons són bones, però amb un altre tipus de producció haurien pogut lluir molt més. I amb més diversitat d'estils pel que fa a la instrumentació, el disc també hauria lluit molt més pel meu gust. Però el que és indiscutible és que aquesta crítica ningú la pot fer a Manic, l'últim disc de Halsey que va arribar a començaments del 2020.