Divendres de la setmana passada Tove Lo va publicar el seu quart àlbum Sunshine Kitty, que conté un total de 14 pistes, entre les quals els senzills Glad He's Gone i Bad As The Boys, així com col·laboracions amb Jax Jones, Kylie Minogue, Alma, MC Zaac i Doja Cat.
El disc comença amb una introducció que desemboca en el primer senzill del disc: Glad He's Gone. Una cançó que em va agradar des del primer moment i la veritat és que no em cansa gens tot i que la he escoltat bastant en els tres mesos i mig que fa que es troba disponible. Això sí, per mi la remescla de Major Lazer supera infinitament la original. La tercera pista l'ocupa el segon dels avaçaments del disc: Bad As The Boys, que compta amb la col·laboració de la cantant i compositora finlandesa ALMA. He de dir que en un primer moment em va deixar bastant indiferent, però a mesura que l'he anat escoltant, Bad As The Boys cada vegada m'ha anat agradant més. Principalment per dos raons: la lletra i la seva producció, que tot i ser bastant subtil està molt cuidada, i ara mateix diria que és la meva cançó preferida del disc.
A continuació hi trobem Sweettalk to My Heart, el senzill més recent de Sunshine Kitty (va sortir el mateix dia que el disc) i que ja compta amb videoclip. El so so de Sweettalk to My Heart segueix molt en la línea de les dos anteriors cançons: es tracta una altra vegada d'una cançó pop molt sòlida amb una producció bastant interessant i amb bastants elements electrònics, tot i que no tants com anteriors projectes de la cantant sueca. Després tenim Stay Over, una cançó amb una producció bastant sorprenent, que no està malament però tampoc és una de les meves pistes preferides del disc. Una que sí que ho és, és Are U Gonna Tell Her, una cançó electropop bilingüe que compta amb la participació del raper brasiler MC Zaac. Compta amb una producció monòtona però hiponòtica, que recorda una mica al techno, amb elements que van entrant i sortint de manera que no es fa avorrida, però ho fan de manera molt subtil. També m'ha resultat sorprenent el fet que a les estrofes la cantant suec només utilitzi tresets, de manera que recorda al flow típic del trap, tot i que Are U Gonna Tell Her no té res a veure amb aquest subgènere del hip-hop originari d'Atlanta.
Justament a la meitat del disc ens trobem Jacques, una cançó que no és nova del tot ja que ja va apareixer a l'àlbum Snacks de Jax Jones, que va sortir a principis de mes. Segueixo pensant que m'esperava més de la col·laboració d'aquests dos artistes, però també és una altra cançó que m'ha anat agradant amb les escoltes. A més, penso que funciona millor dins aquest disc que com a cançó individual. A continuació tenim Mateo i Come Undone, dos cançons midtempo de pop electrònic, amb una forta presència de ritmes trap. No em desagraden però són dos cançons que em deixen bastant indiferent. La següent cançó és la meva preferida entre les cançons de Sunshine Kitty que no havien estat estrenades fins al momente: Equally Lost, que compta amb la participació de la rapera californiana Doja Cat. La producció és molt original i sona molt fresca, combinant sons electrònics amb un sample de guitarra i ritmes de reggaeton o dancehall. La col·laboració de Doja Cat li dona un punt molt diferent al de la resta de cançons del disc i la fa destacar encara més.
A la pista número 11 arriba l'últim senzill que ens faltava per trobar-nos: Really Don't Like U, que compta amb la col·laboració de Kylie Minogue. Una cançó pop correcta amb una producció bastant interessant, però que trobo que té un retoc vocal excessiu en la tornada. La col·laboració de Minogue tampoc no aporta gaire més del que tindriem si Tove Lo la cantes sola. Després tenim Shifted, una altra cançó amb una producció interessant (tot i que se'm fa una mica plana) i més que correcta a nivell vocal. Mistaken, una cançó synthpop midtempo que té un pont bastant sorprenent i interessant, i Anywhere You Go, una altra de les meves cançons preferides del disc, són les encarregades de tancar Sunshine Kitty.
Encara em queden algunes coses per comentar del disc que no havia pogut dir mentres el comentava cançó per cançó, ja que s'aplica a totes les cançons: en primer lloc és interessant el contrast que es crea amb el fet que totes les cançons del disc siguin pistes electropop, però siguin cançons tristes. Axiò és una cosa que no es veu gaire sovint i fa que el disc tingui una atmosfera bastant única. També hi ha una altra cosa que m'ha cridat l'atenció del disc en general, la producció queda molt més en segon pla que en els seus anteriors discos, cosa que no m'agradat. Això no vol dir que les produccions siguin dolentes, sinó simplement que se'ls hi ha donat menys pes. Una altra cosa que s'ha de dir és que les lletres estan molt elaborades, probablement molt més que a Blue Lips i Lady Wood. En aquest aspecte està clar que és el seu millor disc. Però per mi no és tan important com altres aspectes que penso que no s'han cuidat tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada