Crítica: A Real Good Kid

El divendres de la setmana passada, Mike Posner va publicar el seu tercer àlbum d'estudi A Real Good Kid. Un disc del que ja n'hem pogut escoltar tres senzills anteriorment: Song About You (estrenada el passat mes de Setembre), Stuck In The Middle (publicada al Novembre) i Move On (la més recent, que va avançar aquest mateix mes). En aquest projecte, Posner ens parla de tres fets claus que han fet canviar la manera en la què ell veu el món: la mort del seu pare,  el suïcidi del seu amic Avicii i la ruptura amb la seva parella, tots tres van tenir lloc al llarg del 2018.

A Real Good Kid comença amb una introducció en la què Posner ens explica que és un disc que s'ha fet per escoltar sense distraccions i sense interrompre'l, i que si no tens aquests 40 minuts "educadament et demana que el treguis i l'escoltis en un altre moment". Em sembla una cosa totalment innecesària, i que és bastant començar amb mal peu, si voleu la meva opinió. La primera cançó pròpiament dita es diu January 11th 2017, dia en el què el seu pare va morir. És una cançó molt intensa i amb una lletra ben elaborada, però que musicalment no em desperta gaire interès. A continuació arriba Wide Open, un dels punts forts del disc innegablement: combina l'estil típic de "cançó de cantautor" a la que Mike Posner ens té acostumats amb una producció elaborada en la segona meitat, on hi combina sons futuristes, excèntrics i arriscats amb un bon gust que fins i tot m'ha arribat a recordar a l'estil de George Reid (AlunaGeorge).

La tercera cançó/quarta pista és Song About You, primer avançament d'A Real Good Kid que vam poder escoltar l'any passat. En un primer moment no em va agradat perquè, veient que els dos altres àlbums tenen estils tan tancats, no m'hauria agradat un disc en el què totes les cançons prenguessin aquesta orientació hip-hop. Però avaluant la cançó individualment, si bé no és l'estil que més m'agrada dels diferents que Posner va alternant, trobo que està prou bé. Potser més en la lletra que musicalment. El disc segueix amb una altra de les cançons que ja coneixíem: Move On, que seria l'estereotip de cançó d'At Night Alone. Res nou, però tampoc no és necessari per mi. Una de les millors cançons del disc, però de la què realment no tinc massa a dir, a banda que ha fet exactament el que més m'agrada que faci.

A Move On, la segueix Drip una cançó amb dos parts molt diferenciades: primer una part musical amb una producció molt extravagant i experimental, que no és una cançó en si (dura poc més d'un minut), però com a interludi és fantàstica. La segona part és un poema sobre com la mort d'Avicii va fer-lo canviar la manera de veure el món i el va fer perdre un amic. A continuació ve Staring At The Fire, una cançó que no m'ha dit gaire: la lletra no em convenç, les estrofes sonen massa semblants a One Hell of A Song (una de les cançons d'At Night Alone) i la tornada no té res interessant. La següent pista del disc, novament és meitat cançó del disc i meitat poesia: Perfect. No hi trobo res a destacar.

Tot seguit ja tenim l'únic dels tres senzills que encara no ens havíem trobat: Stuck In The Middle, una cançó que combina l'estil habitual de Posner amb sons electrònics i una gran lletra. Sens dubte, la millor cançó del disc i un dels millors senzills de l'últim any. Per últim tenim How It's Supposed To Be, la única cançó que no havíem escoltat abans del disc i que realment m'ha encantat, que a més serveix com a conclusió perfecta del disc.

Ja fa temps que veiem que Mike Posner combina la seva faceta de cantant/músic/cantautor amb la de poeta. De fet des de la publicació d'At Night Alone ha publicat un llibre de poesia teardrops and balloons, que després va publicar en format àudio, i un segon treball poètic que va enregistrar directament sense publicar-lo en paper en primer lloc I was born in Detroit in a really really really cold day. I aquest disc es veu clarament que l'ha enfocat al text que a la música. Cançons que siguin realment cançons, sense parts recitades, només en tenim 7. Deixant de banda la qualitat d'aquestes, és molt poc material nou, si voleu la meva opinió. I a més, moltes d'aquestes cançons tenen una qualitat decebent. I em sap greu parlar d'aquesta manera del que al cap i a la fi és un dels meus artistes preferits, però si faig la crítica d'un disc és per opinar-ne, i la meva opinió és que a banda dels senzills només hi ha una cançó que val la pena (How it's supposed to be), i si comences a escoltar un disc nou d'un dels teus artistes preferits, esperes acabar trobant més d'una cançó que realment t'agradi.

A priori potser us semblen dos projectes totalment allunyats, però en conjunt aquest disc m'ha recordat molt a El Mal Querer, un altre disc en el què la lletra i el conjunt de les cançons són més important que les cançons de manera individual. Però, Rosalia explica una història molt més interessant i de manera molt més encertada, de manera que si bé hi ha pistes del disc que són més un pont entre cançons que una cançó en si mateixa com a mínim veus clarament que tenen un propòsit narratiu. Aquí no. Potser és per l'idioma, no puc assegurar-vos del tot que això no hi tingui cap relació, però estic convençut que aquí no és on hi ha el problema. Un altre disc amb el què es podria comparar per raons extramusicals és amb Sweetener d'Ariana Grande, tots dos inspirats per mals moments en la vida dels seus intèrprets (i en aquest cas també autors) i d'una qualitat inferior als anteriors projectes. I per mi, això no és una excusa per presentar un disc fluix.

Però última cosa sí que voldria dir, les cançons que sí que m'han agrdadat (4, al cap i a la fi) són realment molt molt bones musicalment i brillants pel que fa a la lletra. I que són tres cançons que us recomano moltíssim a tots els que hàgiu gaudit d'At Night Alone, encara que aquest nou disc sigui un gran pas enrere.