25 de gen. 2019

Crítica: Inner Monologue


Julia Michaels presenta el seu segon treball discogràfic Inner Monologue part 1, un EP de sis cançons que arriba que arriba un any i mig després del seu EP debut Nervous System, que tenia el seu (de moment) únic èxit en solitari Issues, que va ser nominat als Grammys. Aquest projecte compta amb només dos col·laboracions, però les dos d'artistes coneguts de sobres: Niall Horan i Selena Gomez.

Per si algú encara no la coneix, Julia Michaels és una cantant i compositora de Los Angeles, que jo vaig coneixer quan va posar veu al Carry Me de Kygo. Ja hem parlat d'Issues, però sobretot crec que s'ha de remarcar que ha composat o co-composat molts dels èxits pop dels últims anys: 2002 d'Anne Marie, Good For You i Hands to Myself de Selena Gomez o Friends i Sorry de Justin Bieber. També s'ha involucrat en cançons que tot i que no han estat èxits necessariament, m'encantem com All in My Head (Flex) de Fifth Harmony, i fins i tot ha co-composar Heal Me amb Lady Gaga per la banda sonora d'A Star is Born.

Si us sóc sincer, no he tornat a escoltar Nervous System des del moment que va sortir, en el què el qvaig voler comentar aquí, així que potser sóc una mica injust però la veritat és que em va deixar un regust de pop prefabricat, que cap cançó em deia res i que no em va despertar cap tipus d'interès. Les cançons d'aquest segon projecte, tot i que segueixo pensant que són cançons pop bàsiques  (de fet, no crec que aspirin a gaire més), però com a mínim estan bé tenen una producció correcta que combina sintetitzadors i instruments acústic i en general són agradables d'escoltar. Sí que és veritat que no hi ha un contrast gaire notable entre les diferents cançons, no considero que això sigui una cosa que impedeix gaudir-ne ni que es faci pesat en absolut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada