Crítica: Rita Ora - Phoenix

Divendres, Rita Ora publicava finalment el seu segon treball discogràfic: Phoenix. Aquest disc inclou tots els senzills que ha publicat amb Atlantic Records: Your Song, Anywhere, Girls i Let You Love Me, així com dos cançons que ja formaven part d'altres discos: For You, que es va estrenar a la banda sonora de 50 Shades Freed i Lonely Together, que ja vam poder escoltar a l'últim EP que Avicii va editar l'Agost de l'any passat. No ens entretindrem més a comentar els problemes que Ora ha tingut amb la publicació del disc, dels què ja vam parlar aquí, i als que sembla que se'ls doni més importància que al disc en si.

El disc comença amb Anywhere, una cançó electropop que ens va presentar la tardor passada però que segueix sonant molt fresca. Una de les millors del disc, en part gràcies a la elaborada producció, a càrrec d'Alesso. Segueix amb un altre dels senzills: Let You Love Me, el que està promocionant actualment. És una cançó correcta, que està bé com una pista més però no trobo que destaqui prou com per ser una bona elecció per promocionar el disc. A la tercera pista trobem la primer cançó nova: New Look, que segueix en la línia tropical-pop dels altres senzills. És una cançó molt sòlida, malgrat que tampoc aporta res que no hàgim sentit anteriorment.

Phoenix segueix amb dos cançons noves: Lonely Together, la seva col·laboració amb Avicii; i Your Song, el primer senzill del disc, composat per Ed Sheeran. Les dos cançons segueixen sonant molt fresques tot i tenir més d'un any, sobretot Your Song. A continuació arriba Only Want You, que és una de les meves cançons del disc, si més no, la meva cançó preferida entre aquelles que no havíem pogut escoltar abans de l'estrena del disc complet. És una cançó on el tropical-pop deixa pas a un estil pop-rock que al ser nou per ella sona bastant fresc, tot i ser possiblement el gènere més explotat de tots. Però ràpidament tornem a l'estil predominant al disc amb First Time High, una cançó que està bé i que parla dels rècords de l'adolescència (d'algú que no és Rita Ora, perquè com en la majoria de cançons, ella no està involucrada en la composició).

La vuit ena pista l'ocupa Summer Love, una col·laboració amb Rudimental que va ser editada com a senzill d'aquesta formació britànica el mateix dia que va sortir el disc. És una cançó molt en l'estil d'ells, que és un estil que crec que et pot agradar o no, i no hi ha més. I a mi no em diu massa. Tot seguit tenim una altra cançó que ja coneixem des de principis d'any: For You, un duet amb Liam Payne que forma part de la banda sonora de la pel·lícula 50 Shades Freed. És una cançó que no està malament, però que jo trobo una mica massa bàsica.

I un altre dels senzills del disc que té bastant a criticar és Girls, que ocupa la següent pista i on col·laboren Cardi B, Bebe Rexha i Charli XCX. Una cançó més aviat dolenta amb un vídeo encara pitjor. No em vull entretenir més amb ella. A continuació arriba la col·laboració amb Julia Michaels: Keep Talking, que m'ha agradat més del que m'esperava i tot, si tenim en compte que trobo que Julia Michaels és una bona compositora, però no m'agrada com a cantant. El què m'ha sorprés és que de vegades costa distingir quina de les dos està cantant en cada moment, cosa que no és bona.

La edició estàndard del disc la tanca Hell Of  A Life, una cançó amb un estil molt potent i amb una instrumentació que no esperava veure en aquest disc. Una de les altres que sobresurten del disc.

Lògicament no ens anàvem a limitar a comentar la edició bàsica, així que també us diré que m'han semblat les quatre cançons exclusives de l'edició especial. La primera d'elles és Velvet Rope una excel·lent cançó pop que ja vam poder sentir uns dies abans de la publicació del disc i que és la meva preferida de Phoenix. La següent cançó també és una de les meves preferides del disc: Falling To Pieces, una cançó que recorda molt a l'estil de Major Lazer, incorporant els vents-metall. A continuació tenim Cashmere, una cançó amb una fort ainfluència del trap que no està malament però que tampoc aporta gaire cosa. La balada Soul Survivor és la encarregada de tancar el disc. Rita Ora ens mostra un nou registre vocal en aquesta cançó, sent sense cap mena de dubte la millor cançó a nivell vocal de la seva discografia. Realment no entenc per què s'han deixat aquestes quatre cançons com a bonus tracks, però suposo que per qüestions de marketing s'havien de fer les dos edicions i en algun lloc s'havia de tallar.

Phoenix és un disc pop més que correcte, amb una gran producció i recollint influències de gèneres força diversos, cosa que fa que no quedi un àlbum gens monòton. Potser sí que tenim algunes cançons que no aporten res, però jo opino que sempre més val tenir el nombre màxim de cançons en un disc, i qui no les vulgui sentir, ja les passarà. És un disc que funciona molt, tant a nivell de conjunt com analitzant les cançons una per una, una cosa que sempre és d'agrair.

Tampoc és que aquest any hagi tingut una forta composició, però Phoenix té clarament una posició entre els tres millors discos del 2018. Per acabar, i sent que és un tipus de música que s'hi presta molt, us deixo amb el meu top 5 de cançons preferides.

1. Velvet Rope
2. Your Song
3. Anywhere
4. Only Want You
5. Lonely Together.