Fa uns dies Aya Nakamura va publicar el seu segon àlbum d'estudi Nakamura, que arriba precedit dos senzills que han estat enormement exitosos a França: Djadja (que va arribar a encapçalar de la seva llista d'èxits) i Copines (#2).
La veritat és que ni tan sols recordo com vaig arribar a coneixer-la (de fet, ni tan sols entenc el francès), però vaig trobar que dins aquest estil que alguns anomenen de les persones que presneodancehall (que en general m'acostuma a agradar) aquests dos senzills eren propostes prou sòlides. I per això he volgut donar una oportunitat al disc, escoltar-lo unes quantes vegades i dir-vos que m'ha semblat.
El disc no s'allunya d'aquest so, i aquí hi trobo un problema: es queda encasellada en el mateix estil i totes les cançons del disc semblen variacions de la mateix fòrmula, fins i tot les que compten amb alguna col·laboració. I això no treu que moltes de les cançons del disc estiguin força bé individualment, però a mi tenir la sensació de que totes les cançons repeteixen el mateix patró, em fa perdre l'interès en un disc.
Nakamura és un disc que es deixa escoltar, especialment si us agrada aquets estil, però no m'ha donat cap raó per escoltar-lo més enllà dels singles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada