Crítica: Kids In Love

Divendres passat Kygo va publicar el seu segon àlbum Kids In Love, que inclou les quatre cançons del seu recent EP Stargazing i vuit cançons noves. Cloud Nine, el primer treball discogràfic de Kygo publicat la primavera de l'any passat, va ser un dels millors àlbums del 2016, estarà aquesta nova proposta a l'alçada de les expectatives.

La cançó que obre el disc és Never Let You Go, on  col·labora amb el cantant anglès John Newman, qui segurament us sonarà ja que va posar la veu a l'èxit de Calvin Harris del 2014 Blame  (Curiosament, dels noms de la majoria de vocalistes que col·laboren en les cançons d'aquest disc em sonen de col·laboracions amb altres DeeJays, però no conec cap de les seves cançons). Aquesta és la pista de Kids In Love on la influència pop/rock és més present, i tot i que aquest no és el meu estil predilecte, he de dir que m'ha semblat una cançó molt bona. Això sí, una mica massa descarat l'intent a sonar a Avicii, però Kygo ho aconsegueix. I aconseguir que la teva música soni com la de l'autor de Wake Me Up no és precisament una cosa negativa.

Kids In Love segueix amb Sunrise, una proposta ja molt més pop -és a dir, en la línia que a mi més m'agrada- i ja amb els ritmes tropicals clàssics de Kygo en la producció. Això sí, potser els elements electrònics queden massa en segon pla. Aquí la veu és de Jason Walker (qui coneixia de la seva col·laboració amb DJ Antoine Wild Side).

La tercera pista amaga la millor cançó del disc sota el meu punt de vist, i la única de les vuit noves Kids In Love que trobo pot competir amb les millors propostes del noruec: Riding Shotgun, amb la participació de Bonnie McKee a la veu i Oliver Nelson a la coproducció. És una cançó molt dance i on torna a apostar per un so purament tropical house, apostant pel que en un principi era el seu segell però que ha anat deixant en favor d'altres gèneres (la qual cosa no us diré que estigui malament, però trobava a faltar una cançó de l'estil "Kygo clàssic"). La següent cançó és Stranger Things, en col·laboració amb One Republic. Agafa una mica el patró d'It Ain't Me i Stargazing, però només fent un dels dos drops amb la vocal deformada i l'altre amb sintetitzadors. Trobo molt bé que hagi trobat una manera de seguir amb aquest estil sense abusar del recurs dels chops vocals, ja que tot i que a mi m'agrada sé que hi ha gent a la que no.  És la meva segona cançó preferida del disc, i una altra que immediatament s'incorpora  la categoria de les imprescindibles en la discografia de Kygo.

A continuació arriba la cançó With You, que segueix bastant en la línia de Stranger Things, però amb un so més pop. With You compta amb la veu de Wrabel, qui també col·laborava al Teen Feet Tall d'Afrojack. La sisena cançó és el senzill més recent del disc i amb el mateix nom que aquest: Kids In Love. No us enganyaré: trobo que és una cançó molt fluixa, que va fer que les meves expectatives pel disc baixessin molt. M'alegro d'haver-me equivocat.

El disc segueix amb Permanent, on Kygo col·labora amb JHart (Qui em sonava de la seva col·laboració amb Vicetone Follow Me). És una cançó més delicada i melancòlica del que ens té acostumats, amb un resultat que no sé com valorar-lo. Per la part de la vocal està perfecta, però pel que fa la producció, tot i que no és que estigui malament en absolut, repeteix la fòrmula Stargazing/Iy Ain't Me, però ho fa d'una manera tan descafeïnada, que fa que quedi un efecte de "vull però no puc" que trobo que desmereix en resultat final. La última de les cançons noves és I See You, que aposta per un estil entre el tropical house i el deep que em recorda molt al de les propostes més suaus de Robin Schulz i Sam Feldt. 

Les cançons que queden són It Ain't Me, Stargazing, First Time i This Town, que ja van apareixer dins l'EP Stargazing, publicat el mes Setembre. Allà podeu llegir que en penso.

En conclusió, Kids In Love és un disc que m'ha agradat i m'ha sorprés positivament (bàsicament perquè recentment les meves expectatives amb Kygo eren 0), encara que potser sí que és més fluix que Cloud Nine. Un cop més Kygo em deixa amb la sensació que no ha acabat de treure tot el potencial amb aquest disc, la qual cosa no fa que no pugui ser el millor àlbum* EDM d'aquest any.

*deixant fora l'EP d'Avicii.