Top 10: Els millors àlbums del 2018

Ja hem repassat les millors cançons de l'any segons el meu criteri, tant les aquelles que han estat publicades com a senzill, com aquelles que han format part d'algun dels àlbums o EPs que s'han estrenat aquest any. Ara arriba el moment de repassar els millors discos del 2018.


MENCIÓ ESPECIAL: Els EPs:

Sembla que aquest format cada vegada va prenent més importància, i alguns dels meus discos preferits de l'any han estat EPs. Trobo que seria injust comparar-los amb discos de duració completa (encara que el d'AlunaGeorge inclou més qualitat en sis cançons que el 90% de discos de la llista). Principalment voldria comentar-ne tres (que són els que hauria posat en aquest rànquing): 

Echoes of Departure and The Endless Street of Dreams part 1 de Logan Henderson, un projecte correcte, que si s'hagués d'equiparar el situaria a la part baixa d'aquest top 10.

My Dear Melancholy de The Weeknd on el canadenc presenta una col·lecció de cançons molt variades i al seu millor nivell; i amb una producció brutal, sobretot en les pistes en les què treballa amb Gesaffelstein. Es mereixeria una posició en el centre del rànquing.

Champagne Eyes d'AlunaGeorge un disc breu però brillant des del començament fins al final, que podria perfectament ser el número 1  d'aquesta llista, o com a molt quedar-se en la segona posició.

Un parell de comentaris abans de començar:

Si voleu que us digui la veritat, trobo que aquest any ha estat extremadament fluix a nivell d'àlbums. Ja veieu que només n'he triat 10, ja que tot i haver-ne escoltat més de 15 no podia arribar a aquesta xifra sense incloure discos que realment no m'han agradat a la llista.

10. Kah-lo & Riton - Foreign Ororo

Comencem la llista amb el disc conjunt que Kah-Lo i Riton van publicar fa alguns mesos. El seu principal punt for és que aconsegueix crear una atmosfera molt interessant, apostant en la majoria de pistes per un so deep house molt contundent sempre acompanyat de la veu de Kahlo, de vegades molt monòtona, tractada com si fos un element més de la producció. El principal problema que trobo amb aquest estil és que tot i que m'agrada sentir-ne alguna cançó, es pot fer pesat escoltar-ne un àlbum sencer. Però Foreign Ororo també inclou algunes cançons que s'allunyen bastant de l'estil predominant del disc i en les que podem sentir la influència africana, com és el cas de Catching Feelings o Bad Boy.

9. Bipolar - Benvinguts

El nou treball discogràfic de Bipolar representa un clar pas endavant si el comparem amb el seu anterior projecte Fènix, publicat fa dos anys: apostat per una varietat d'estils més ampla i amb una producció que fa que les cançons sonin molt millor. Tanmateix, no podem deixar de banda que sí que repeteix algun dels defectes del seu anterior disc:les lletres en alguns punts coixejen i de vegades abusen dels woooooo i els aaaaaa per fer que les cançons resultin més memorables (cosa que com a mínim aconsegueix).  En conclusió és una proposta pop-rock molt sòlida, i recomanable per aquells a qui els agradi la música d'aquest estil en català.

8. Nicki Minaj - Queen

Si deixem de banda el notable descens en qualitat en relació amb The Pinkprint (o amb el EP/triple single que va estrenar l'any passat), Queen és un projecte més que correcte en general, amb bastantes cançons bones però també amb bastantes cançons que no aporten res. El problema és que tractant-se de Nicki Minaj jo m'esperava música de molta més qualitat, i aquí sembla que més aviat buscaba un èxit comercial que tampoc ha  acabat aconseguint. Deixant de banda si el resultat d'aquestes col·laboracions és satisfactori o no, el quart àlbum d'estudi de Nicki Minaj compta amb la participació d'artistes tan destacats com Ariana Grande, The Weeknd, Eminem i Future i els millors productors de la escena hip-hop com Mike Will Made It, boi 1-da o Metro Boomin. Potser en conjunt no és un disc brillant (tot i que sí recomanable), però el que és indiscutible és que conté força bones cançons.

7. Charlie Puth  - Voicenotes

El segon àlbum d'estudi de Charlie Puth tenia tots els ingredients per ser un dels discos de l'any: un so coherent que alhora seria retro i innovador, totes les cançons produides per ell mateix i mimades fins l'últim detall i un parell de senzills que no només havien estat èxits sinó que eren grans cançons. Però no hi vaig trobar el nivell que m'esperava. Voicenotes és un disc bo, dels que més valen la pena d'aquest any, però m'esperava molt més de Charlie Puth. 

6. Benjamin Ingrosso - Identification

Ja vau  poder veure a la llista dels millors senzills dels 2018, que tots els avançaments que Ingrosso va donar del seu àlbum debut em van semblar magistrals, i vaig cometre l'error de pensar que el disc tindria el mateix nivell, cosa que mai passa als discos de debut. I per això dic que va ser un error meu: vaig decepcionar-me bastant després d'haver-me posat jo sol unes expectatives poc realistes. Tot i així, Benjamin Ingrosso ens presenta una col·lecció de qualitat molt desigual, però que inclou grans cançons en ua gran varietat de gèneres.

5. Camila Cabello - Camila

Camila cabello ens demostra en el seu debut en solitari que és capaç de fer música molt més interessant de la que feia amb Fifth Harmony. Trobem un disc força variat amb cançons pop com la conegudíssima Havana, moments on les seves arrels cubanes prenen protagonisme com a Into It o She Loves Control (encara que no tenim cap cançó en castellà) i grans balades com Consequences. Sí que és cert que algunes cançons del disc no aporten absolutament res, però per tractar-se del disc d'una artista d'aquestes característiques i més si tenim en compte que és el seu debut discogràfic, va ser una grata sorpresa. El principal problema del disc, sota el meu punt de vista ha estat la promoció: se li podria haver tret molt més suc. Encara que això té un punt positiu: potser a Camila Cabello se li donarà més llibertat i se la pressionarà menys per obtenir èxits comercials. 

4. Rita Ora - Phoenix

Després de molts inconvenients i descartar un àlbum sencer, Rita Ora ha pogut finalment publicar el seu segon treball discogràfic: Phoenix, que porta un nom molt encertat. És el disc pop d'una artista coneguda internacionalment que més m'ha agradat: un elevat nombre de cançons, estils força variat, i sobretot una molt bona producció que fa que cada cançó soni tan bé com pugui. Podria haver estat millor? Podria haver arribar abans? absolutament. Però això no treu que Phoenix sigui un disc molt sòlid.

3. Rosalía - El Mal Querer

Possiblement si els meus gustos musicals fossin uns altres, consideraria aquest àlbum el millor de l'any; però sense no tenir cap interès en aquest tipus de música, El Mal Querer m'ha agradat molt, tant a nivell conceptual com a nivell musical. Malgrat que no m'agraden els discos conceptuals, perquè això implica deixar fora cançons bones (com Aute Coutre/Esto Está Prendido o Lo Presiento, en aquest cas) crec que la manera en la què es narra la història és la millor manera possible: en molts discos plantejats d'aquesta manera, l'argument es pot intuir i queda una cosa poc concreta, però en aquest cas està totalment indicat: fins i tot les cançons tenen dos títols: el que es després de la lletra i el "capítol" de la història que representen. Musicalment, El Mal Querer és un disc molt variat, no només comparant les cançons entre elles, sinó al tenir en compte les influències que aglomera cada cançó individualment, combinant música urbana, amb Flamenc i pop.

2. Felix Sandman - Emotions

En cas d'aquest disc va passar el contrari que amb el disc del seu col·lega Benjamin Ingrosso: Felix Sandman ni va presentar tants senzills, ni va avançar ja bona part de les millors cançons del disc; pel que l'efecte, a banda que trobo que el seu disc és certament millor, va ser el contrari. Encara que musicalment i en tema de lletres sigui menys divers, trobo que no és fa monòton. Les lletres parlen totes del desamor i la ruptura i musicalment presenta una fusió molt encertada de pop i trap no com la d'Ariana Grande, en la què també s'hi sumen elements electrònics en bona part de les cançons.

1. Lady Gaga i Bradley Cooper - A Star is Born

Tot i que trobo que no està al nivell dels dos últims treballs discoràfics de Lady Gaga, no he gaudit cap altre disc publicat aquest any més que la banda sonora d'A Star Is Born. Una gran varietat de gèneres, des del pop-dance fins al rock; amb les que les 19 cançons de la banda sonora et tornen a l'univers de la pel·lícula. He de dir que les cançons em van agradar molt més després d'haver vist la pel·lícula, ja que realment és aleshores quan es pot veure l'esforç de composar totes les cançons des del punt de vista de l'Ally o en Jackson en algun moment de la trama. Per això, en certa manera trobo que és injust comparar-lo amb la resta de discos de Lady Gaga. I ja veieu que fins ara només he parlat d'ella i malgrat que les cançons que més m'interessen són les d'ella en solitari, Bradley Cooper també fa un molt bon paper tant en els duets com en les cançons en solitari.