Mount Alda consolida el canvi de la direcció musical de Vargas & Lagola des d'un so de pop acústic cap a un so amb una gran influència del rock dels anys 70, un estil musical que em resulta menys atractiu. Malgrat això, no només em sembla el seu millor disc fins al moment sinó que és el primer que realment em deixa amb bones sensacions. El seu primer llançament Vargas & Lagola simplement era una col·lecció en físic dels senzills que havien tret fins aleshores digitalment i el seu primer disc propiament dit The Butterly Effect, que van publicar el passat mes de Gener, va resultar bastant decebedor: tenia poques cançons inèdites i la majoria no tenien el nivell que esperava.
En canvi, Mount Alda m'ha deixat amb la sensació contrària: els dos senzills que ens n'havien avançat em semblen dos de les pistes més fluixes del disc (i això que totes dues cançons estan molt bé). I escoltar un disc i adonar-te que hi ha cançons que encara són molt millors que els senzills és una sensació molt satisfactòria (i una cosa que no passa gaire sovint). El nou projecte de Vargas & Lagola crea una atmosfera molt especial, tant en la instrumentació com en el tractament de la veu. I malgrat que ja us he dit que no és el meu estil musical predilecte, trobo que s'ha de valorar positivament el fet que hagin volgut desmarcar-se totalment de les tendències recents de la música pop.
Sens dubte, la meva cançó preferida és Daughter of a Rifleman, una emotiva balada amb una tornada èpica que he tingut en bucle tot el cap de setmana. Segurament és la pista que es desmarca més del so rock de la resta del disc. Com a curiositat, voldria afegir que Vargas & Lagola van estrenar Daughter Of A Rifleman quan van fer de teloners de la Swedish House Mafia en les tres dates que van aconseguir exhauriar a Estocolm el Maig del 2019, pel que tècnicament aquesta cançó ja estava feta abans del llançament del seu anterior disc The Butterfly Effect. Més enllà d'aquesta cançó se'm fa difícil destacar-ne cap altra perquè trobo que totes són al mateix nivell si fa no fa, pel que el que us recomano és sentir-lo tot.
Mount Alda és un disc molt especial, com la música de Salem Al Fakir i Vincent Pontare sempre és: s'allunya totalment dels estils que encapçalen les llistes europees i també dels estils que jo aconstumo a escoltar habitualment. Però val la pena donar-los una oportunitat. Al començament, algunes cançons em costaven, però ràpidament s'ha convertit en un dels meus discos preferits del 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada