Aya és un disc que segueix totalment en la línia del seu anterior treball discogràfic Nakamura (fins i tot pel que fa a la poca originalitat per anomenar-los): S'hi pot trobar un altre cop la fusió de pop i dancehall, sense deixar de banda certa influència africana i alguns sons electrònics que caracteritza la seva música. Però la veritat és que tampoc no m'esperava res gaire diferent: tenint en compte que el seu anterior disc supera el milió d'unitats arreu del món i que cinc dels sis senzills amb què el va promocionar han obtingut el disc de diamant francès, no és cap sorpresa que Aya Nakamura hagi volgut intentar repetir-ne l'èxit. Això no vol dir que em sembli un disc que no aporta res, però no diria la veritat si digués que aquest estil em resulta tan fresc ara com ho feia al 2018.
Una de les cançons que més m'ha cridat l'atenció, precisament perquè aposa per un so novedós, és Fly, una balada que incorpora ritmes trap en algunes parts i que, a més, està prou bé a nivell vocal. Tot i que la cantant francesa és coneguda per fer música urbana, no és la primera vegada que inclou una balada en un disc seu: ja ho va fer amb Oula, una proposta bastant més genèrica que formava part del seu segon disc. Una altra de les cançons que més m'ha agradat és Sentiments Grandissents, sobretot pel so de la seva producció (tot i que acaba sent força lineal).
Les tres col·laboracions del disc m'han deixat bastant indiferent. Ni la rapera londinenca Ms Banks a Mon Lossa, ni el francès OBOY a Préféré, ni el també britànic Stormzy a Plus Jamais m'han acabat de fer el pes, tot i que la última em sembla la millor de les tres.
Després d'haver escoltat el disc unes quantes vegades al llarg del dia, puc dir que sens dubte la meva cançó preferida del disc és una de les que ja coneixíem: Doudou, una pista dancehall amb una atmosfera obscura molt especial i una producció miniamlista però plena de detalls interessants que Aya Nakamura va publicar el mes passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada