Top 20: Millors albums del 2021

Com ja és tradició, dedicarem les últimes setmanes del 2021 a repassar el millor que aquest any ens ha deixat a nivell musical. I la veritat és que són una sèrie de publicacions en què cal invertir molt temps, però gaudeixo molt preparant, i ja feia algunes setmanes que tenia ganes de començar-es a fer. Us proposo començar aquest repàs comentant els 15 discos que han marcat l'any segons el meu punt de vista: els que em semblen més interessants, els que més m'han agradat i els que més he escoltat, tres coses que no sempre coincideixen.

20. Tainy i Yandel - Dynasty

Un dels discos que més positivament m'han sorprés aquest 2021 ha estat el projecte conjnt de Tainy i Yandel. I, sens dubte, un dels millors de l'any dins del panorma urbà. Tot i només comptar amb vuit cançons i poc menys de 23 minuts de duració, ja inclou més propostes interessants que la majoria de discos de reggaeton. Només dues cançons del disc compten amb artistes convidats: Rauw Alejandro a Una Más i Saint JHN a Si Te Vas, i totes dues aparicions són grans encerts. A més, es nota que és un disc que té a un productor com un dels seus artistes principals i les produccions estan molt més cuidades que en la majoria de discos de música urbana. Cosa que, sincerament, no sempre passa en els senzills que publica Tainy com a protagonista, com és el cas de la seva recent col·laboració amb Bad Bunny i Julieta Venegas Lo Siento BB.

19. Ed Sheeran - Equals

Després de dos anys apartat dels escenaris, Ed Sheeran va publicar el seu quart àlbum en solitari el passat mes d'octubre. El senzill de presentació d'aquest projecte va ser Bad Habits, una cançó amb una producció electrònica que no s'assemblava a res que el cantautor anglès hagués publicat fins aleshores. Malauradament, no podem dir el mateix de la gran majoria del disc, que et deixa amb la sensació que ja has sentit en els seus anteriors albums. I, francament, em sembla el més fluix dels seus quatre treballs discogràfics convencionals.

Malgrat això, Equals compta amb unes quantes cançons destacables. Les meves preferides son Stop The Rain (també orientada al dance), la balada The Joker and The Queen i, sobretot Visiting Hours, una cançó èpica i molt emotiva que parlar sobre un dels seus millors amics que el cantant va perdre recentment.

18. Halsey - If I Can't Have Love, I Want Power

A principis del 2020, Halsey va estrenar el seu tercer àlbum d'estudi: Manic, un disc increïble i un dels millors de l'any passat. Tenia moltes expectatives pel proper treball discogràfic de l'autora de Without Me, i la veritat és que If I Can't Have Love I Want Power no em va acabar de convèncer i em va decebre bastant. És un disc totalment diferent dels seus predecessors, i sempre valoro positivament que els artistes que m'agradin experimentin amb sons nous, però senzillament trobo que aquest disc no està a l'alçada dels seus predecessors. No només perquè el seu estil amb influències rock no m'agradi tant, sinó perquè les produccions son més fluixes, les melodies de moltes cançons se'm fan una mica planes i a nivell vocal no és el seu millor projecte.

Malgrat això, If I Can't Have Love I Want Power compta amb algunes cançons que m'han agradat molt, i que fan que, en conjunt, mereixi un lloc en aquesta llista: les balades Ya'aburne i Darling, i dos cançons pop-rock potents com són I am Not A Woman I'm A God i Girl Is A Gun em semblen els moments més destacables d'aquest disc.

17.  ABBA - Voyage 

Gairebé quatre dècades després del seu últim treball discogràfic, ABBA van sorprendre el món sencer quan l'estiu passat van anunciar que tenien un nou disc a punt. Voyage és el títol del nou àlbum del llegendari quartet suec, que inclou deu cançons originals i inèdites, enregistrades i produïdes (en la seva gran majoria) en els últims mesos. L'única excepció és Just A Notion, que recupera les veus enregistrades a finals dels anys 70 però les acompanya d'una producció completament nova. 

En aquest disc no han volgut apostar per un so més modern i comercial avui en dia: Voyage segueix totalment en la línia dels últims discos de la formació i podria haver estat publicat perfecament l'any 1983, dos anys després del seu anterior disc The Visitors. No crec que cap de les 10 cançons del disc s'apropi al nivell dels seus senzills més icònics i seria bastant fàcil qualificar aquest disc d'innecessari, però, al cap i a la fi, Voyage és un disc pop molt més que correcte. 

16. Randy - Romances de una nota vol 2

Un altre dels millors discos de música urbana que hem pogut escoltar enguany tot i que tampoc ha tingut gaire repercussió a nivell comercial ha estat el nou àlbum de Randy en solitari. Aquest veterà de la música urbana estrenava fa unes setmanes un disc molt variat, molt més del que acostumen a ser-ho els albums dins el gèner urbà: a banda de reggaeton i trap, hi trobem cançons orientades al pop, a la música electrònica, el R&B i fins i tot parell de cançons house. 

A banda d'aquesta versatilitat que comentant, l'altre punt fort del disc és la seva producció. El propi Randy apareix als crèdits de totes les cançons del disc com a productor. Aquest àlbum també compta amb diversos convidats de luxe, com poden ser Rauw Alejandro, Jay Wheeler, The Martinez Brothers, Justin Quiles i Ape Drums (membre de Major Lazer).

15. Olivia Rodrigo - Sour

Si hi ha una artista que ha dominat les llistes d'èxits enguany, aquesta ha estat, sens dubte, Olivia Rodrigo. Aquesta jove cantant i actriu estatunidenca ja era relativament coneguda als països anglòfons arran de la seva participació en diversos musicals de Disney Channel, però no va ser fins el passat mes de gener que va començar la seva carrera musical més enllà de les sèries adolescents amb el senzill Driver's Licens. Tot i ser una cançó totalment allunyada de les tendències musicals del moment, aquesta balada va convertir-se en tot un fenòmen arreu del món durant els primers mesos del 2021. I uns mesos més tard, l'explosiu senzill Good 4 U encara es va convertir en un fenòmen més gran.

El mes de maig, Olivia Rodrigo va presentar el seu esperat primer àlbum Sour, una col·lecció de 11 cançons pop que alterna balades amb propostes amb influències del rock. Totes les canços compten amb la producció de Dan Nigro i són composicions pròpies de la cantant, cosa ben poc habitual en els discos dels intèrprets que es donen a conèixer per les seves aparicions a programes de televisió adreçats a adolescents.

14. Lana del Rey - Chemtrails Over The Country Club

La primavera del 2020, Lana del Rey va anunciar els primers detalls del seu setè treball discogràfic. L'autora de Blue Banisters va anunciar que tenia previst publicar-lo durant el mes de setembre del 2020, però per problemes logístics arran de la difícultat de produir còpies físiques durant la pandèmia la va obligar a moure'n la data de llançament al 2021. Chemtrails Over The Country Club finalment va arribar a les botigues de discos i a les plataformes digitals aquest mes de març. Si voleu que us digui la veritat, en un primer moment em va semblar un disc molt decebedor. I si bé es cert que segueixo pensant que és un dels projectes menys memorables de la carrera de Lana del Rey, també s'ha de reconèixer que Chemtrails Over The Country Club és un d'aquells discos que són víctimes de les seves circumstàncies i al cap d'uns mesos, quan ja els pots percebre de manera més objectiva veus que no estaven tan malament.

La gran majoria de cançons d'aquest àlbum compten amb la producció de Jack Antonoff, amb qui Lana del Rey ja va fer pràcticament la totalitat del seu anterior disc Norman Fucking Rockwell, publicat el 2019. I un dels principals punts criticables de Chemtrails Over The Country Club és que sembla que sigui una espècie de continuació del seu predecessor, feta amb les idees que van sobrar un cop les bones de veritat ja les havien utilitzat. Òbviament, també té unes quantes cançons que m'agraden bastant, però no deixa de ser significatiu que la meva preferida del disc (i amb molta diferència) sigui una cançó que inicialment Lana del Rey va compondre pel seu disc Lust For Lifei l'única en què Jack Antonoff no ha estat involucrat: Yosemite.

13. Doja Cat - Planet Her 

I una altra de les artistes de l'any, sens dubte, ha estat Doja Cat. A principis d'estiu, la cantant i rapera esttaunidenca publicava el seu esperat tercer àlbum Planet Her, que ens havia avançat amb els èxits Kiss Me More i Need To Know. Després de convertir-se en un dels noms més destacables del mainstream anglòfon amb el seu anterior disc Hot Pink i els seus senzills, les expectatives per aquest projecte eren bastant altes. He de dir que m'esperava que fes un pas endavant més clar i més decidit en relació amb el seu predecessor, però Planet Her és sens dubte un bon disc que torna a fusionar Pop, R&B i rap amb tanta personalitat com bon gust. El principal aspecte negatiu del disc, sota el meu punt de vista és que moltes cançons del disc estan pensades per ser molt enganxoses i cridar l'atenció de seguida, i, un cop passat el primer moment en que t'hi enganxes, t'adones que no tenen gaire substància realment.

Tot i que Planet Her compta amb artistes convidats de luxe com The Weeknd, SZA, Ariana Grande o Young Thug, la majoria de les meves preferides del disc són cançons que intepreta Doja Cat en solitari, com Ain't Shit, Get into It o Need To Know.

12. Adele - 30

Després de 5 anys sense estrena música nova, el passat d'ocutubre Adele estrenava un nou senzill anomenat Easy On Me. Aquesta balada, que immediatament va ser número 1 mundial, és el senzill de presentació de 30, el seu quart àlbum d'estudi. En aquest projecte, la cantant britànica es manté fidel a l'estil que l'ha convertit en una de les artistes que més discos ha venut aquest segle, però també incorpora influències de gèneres musicals bastant diversos. I això, sota el meu punt de vista, converteix aquest disc en el més interessant de la seva discografia. Sens dubte, les influències que tenen més pes en aquest disc són les del soul, presents a cançons com I Drink Wine o Strangers By Nature.

11. Princesa Alba - Besitos Cuidate  

Quatre anys després dels seus primers senzills, Princesa Alba finalment estrenava el seu primer treballdiscogràfic de llarga duració. Besitos Cuidate és un disc molt heterogeni, que podriem dir que alterna el pop i la música urbana. Però en realitat hi ha molt més que això, al llarg del disc hi ha cançons inspirades en el pop de princpis dels 2000 (que també ha inspirat l'estètica visual del disc), R&B, dancehall, sons tropicals, hyperpop, reggaeton i fins i tot algunes propostes amb un so bastant experimental. 

També és un disc molt heterogeni pel que fa als temes de les lletres, i això no sempre és una cosa bona: hi ha cançons sobre temes bastant adults i seriosos i d'altres que sembla que les hagi escrit una persona que encara va a l'institut. Al llarg del disc ens trobem aparicions de la cantant brasilera Duda Beat, el raper barcelonès Pimp Flaco i la rapera d'origen argentí Ms Nina.

10. Karol G - KG0516

El passat mes de març, Karol G publicava el seu esperat tercer treball discogràfic. La cantant colombiana va inciar la promoció del disc a finals del 2019 amb el super-èxit Tusa, al costat de Nicki Minaj. Però la pandèmia va fer que el procés del disc s'allargués i que no hagi vist la llum fins aquest 2021. I tot i que no va poder treure el disc l'any passat, al 2020 Karol G va presentar dos senzills en solitari que han acabat formant part de KG0516: Ay Dios Mío i Bichota. Aquesta segona, tot i que no va superar el fenòmen de Tusa, també va arrassar les llistes dels països hispans, fins al punt de convertir-se en la cançó no anglòfona d'una artista femenina en solitari de tota la història a Spotify.

Sens dubte, KG0516 és un disc molt més interessant que els dos projectes que Karol G havia presentat anteriorment: Unstoppable al 2017 i Ocean al 2019. A més, és un disc bastant divers, sobretot si el comparem amb com acostumen a ser els discos de música urbana. El gènere predominant és el reggaeton, però també hi ha algunes cançons més enfocades al pop, i, fins i tot, algunes amb un so més acústic, com El Barco o 200 Copas, dues de les millors cançons del disc sota el meu punt de vista. A més, inclou una bona xifra de col·laboracions d'artistes tan reconeguts com Ozuna, Mariah Angeliq, Camilo o J Balvin.

9. Zara Larsson - Poster Girl 

Un altre disc que trambé inclou senzills que van sortir més de dos anys abans és Poster Girl, el segon àlbum de Zara Larsson. La cantant sueca va començar la promoció d'aquest disc a finals del 2018 amb el senzill Ruin My Life (una cançó que he dit que mai m'ha acabat d'entusiasmar gaire). I altres cançons que formen part del disc també feia ja molt de temps que havien arribat a les plataformes quan va sortir Poster Girl.

Això fa que Poster Girl sigui un disc que molt poques vegades he escoltat sencer de la primera cançó a l'última. Però conté un bon grapat de cançons pop que realment em semblen de les millors de l'any, com són Right Here, FFF, Need Someone o Look What You've Done.

A principis d'estiu, Zara Larsson va reeditar el disc amb dues cançons originals inèdits i unes quantes remescles. I, tot i que publicar contingut extra mai és una mala opció, no trobo que aportin res interessant al conjunt del disc.

8. Robin Schulz - IIII

El DJ/productor alemany Robin Schulz va presentar el passat mes de febrer el que segurament sigui el millor disc de música electrònica mainstream del 2021. Bé, encara que això sigui, en bona part, per manca de competidors. Un dels punts negatius del disc és que, de la mateixa manera que ha passat amb els anteriors projectes de Schulz, recull senzills que fa molt que han sortit. D'una banda m'agrada que sigui així i que no deixi cap de les seves cançons despenjada, però, de l'altra, alguns dels senzills ja els tenia totalment cremats quan va sortir el disc. Això, és clar, no vol dir que siguin males cançons i potser si no hagués decidit incloure cap de les seves anteriors li ho estariem retreient. Però el fet és que en un disc del 2021 tenim un senzill que va estrenar-se a finals de 2018 com és Speechless, i què voleu que us digui...

I, lògicament, IIII inclou també un bon grapat de cançons, la majoria de les quals estan molt bé i que ja podrien haver format un projecte més que sòlid sense necessitar els vells coneguts com All This Love, In Your Eyes o Rather Be Alone. Les meves preferides són Live And Let Live, que compta amb la participació de Sam Martin tant a la veu com a la co-composició, One More Time amb Alida i Felix Jaehn (que més endavant va ser llançada com a senzill) i Make Me Feel Something, la pista que tanca el disc i que compta amb la veu de l'australia Saygrace.

.

7. Rauw Alejandro - Vice Versa

El passat mes de juny, Rauw Alejandro va publicar el seu segon àlbum d'estudi: Vice Versa, una col·lecció de 13 cançons enfocades al pop urbà. El senzill de presentació del disc, Todo de Ti, es va convertir en tot un fenòmen mundial, que va consolidar a Rauw Alejandro com un dels noms més imporant de la música llatinoamericana contemporània. Segurament, només per darrere de Bad Bunny.

He d'admetre que, en un primer moment, Vice Versa no em va acabar de donar el que m'esperava. I, en bona part, això va ser perquè Todo de Ti m'havia creat l'expectativa que amb aquest disc, el cantant porto-riqueny s'allunyaria del reggaeton i faria un cosa totalment nova i fresca. Però finalment no va ser així en el cas de la majoria de cançons. Malgrat això, amb el pas de les setmanes i els mesos l'he tornat a escoltar molt més sovint del que he escoltat altres discos que, a priori, m'han agradat més.

Vice Versa arribava tot just set mesos després del llançament de l'àlbum debut de Rauw Alejandro, Afrodisíaco, i la veritat és que em deixa amb la sensació que és un disc fet de pressa. No em sembla necessàriament pitjor que el seu predecessor, però tampoc fa el pas endavant que seria esperable del segon album d'un artista. On sí que hi ha un pas endavant és en la producció, que a Viceversa és, senzillament, impecable.

Però si hi ha alguna cosa que Rauw Alejandro hagi aconseguit fer en aquest disc és crear cançons absurdament addictives. Fins i tot hi ha algunes cançons del disc que no sé si podria dir que m'agraden, però que són tan enganxoses (com Sexo Virtual o 2/Catorce) que he acabat escoltant moltissim al llarg de l'any.

6. Kacey Musgraves - Star Crossed

El 2018, Kacey Musgraves va publicar el seu quart àlbum Golden Hour, que va obtenir un reconeixement enorme per part de la crítica (que inclou el Grammy a l'àlbum de l'any) i no va funcionar gens malament a nivell comercial. Tres anys i mig després, la cantant texana estrenava el seu nou àlbum Star Crossed, en el qual encara hi ha molts elements country, però que podriem dir que és el seu primer disc que realment és pop. Se centra totalment en la vessant acústica del pop i, tot i que en alguns punts la producció incorpora alguns sintetitzadors, mai prenen gaire protagonisme.

Kacey Musgraves va acompanyar el llançament d'aquest disc amb l'estrena d'una pel·lícula de llarga duració, que servia com a videoclip de totes les cançons. Una tendència que sembla que poc a poc va guanyant força a la indústria musical: Halsey ha fet exactament el mateix amb el seu disc més recent If I Can't Have Love I Want Power, que acabem de comentar.

5. Jhay Cortez - Timelezz

El disc de música urbana que he esperat amb més ganes aquest 2021 (i amb diferència) és Timelez, el segon àlbum d'estudi de Jhay Cortez. Finalment va arribar a les plataformes digitals el 3 de Setembre i no va decebre. Malgrat que li podem criticar que cap dels 5 senzills que en va avançar fossin cançons de reggaeton estàndard i la majoria de cançons inèdites del disc sí que ho fossin, Timelezz és un disc més que sòlid, molt millor que el seu àlbum debut Famouz, que tampoc no estava gens malament. Hi ha unes quantes cançons que no em diugen gran cosa (o que tenen un tractament vocal qüestionable), però tot i així, ni que les retallessim del tracklist de Timelezz, encara ens quedaria un disc d'aquells que tenen temacle rere temacle amb una llargada més que respectable.

La producció de moltes de les cançons del disc és senzillament increïble, i les signen noms tan reconeixibles com Tainy, Sktillex, Taiko o el propi Jhay Cortez, i aconsegueix un bon element entre introduir elements novedosos i conservar-ne de familiars del seu anterior disc. Pel que fa a les col·laboracions vocals, tenim aparicions de Myke Towers, Kendo Kaponi, Arcángel i Anuel AA. Els artistes convidats van lluir més a Famouz, però això no ho veig com un punt negatiu necessàriament: una de les critiques més recuerrents a Jhay Cortez era que tots els seus èxits són col·laboracions amb altres artistes, i, en aquest disc deixa clar a absolutament tothom que ell pot fer hits en solitari. Ara bé, com acostuma a passar en aquests casos, qualsevol persona que hagués escoltat Timelezz amb una predisposició positiva ja ho hauria vist aleshores.

4. Lana del Rey - Blue Banisters

Com molts de vosaltres ja sabreu, Lana del Rey ha estrenat dos nous albums enguany. Al mes de març presentava Chemtraisl Over The Country Club, un dsc que no aportava res nou a nivell musical i de què ja hem parlat en aquest rànqung. Uns mesos mes tard, a finals d'octubre, arribava Blue Banisters, un disc molt més encertat sota el meu punt de vista. Tot i que no diria que és un dels millors projectes de la brillant discografia de la cantautora novaiorquesa, és un molt bon disc que m'ha fet oblidar el regust agredolç que m'havia deixat el seu predecessor.

En aquesta ocasió, Lana del Rey deixa de banda els conceptes elaborats i els personatges que ha anat creant amb les seves cançons i ens presenta una col·lecció de cançons escrites des de la seva perspectiva. Amb la finalitat que el públic l'entengui millor, segons les paraules de la pròpia artista. I la veritat és que ho aconsegueix, tractant temes tan íntims com la complicada relació que té amb el seu pare, la seva percepció del món superficial de Hollywood, com ha superat els desenganys amorosos o l'embaràs de la seva germana Chuck. Això també vol dir que en algunes cançons els aspectes estrictament musicals queden subordinats a la lletra, i no m'agrada que passi això mai. Tot i que, en aquest cas, com a mínim, sí que hi ha una justificació bastant sòlida.

D'altra banda, Blue Banisters combina composicions recents amb altres que ella va compondre per altres projectes, però que finalment no van veure la llum aleshores perquè no encaixaven amb el disc que estava fent a nivell conceptual. I Lana del Rey ha aprofitat aquesta ocasió per reprendre-les. En aquest disc, Lana del Rey ha treballat amb diversos productors: la majoria són vells coneguts com Rick Nowels o Barry-James O'neil, però també n'hi ha d'altres de nous com James Dean. A diferència del seu predecessor, és un disc força divers que en cap cas arriba a ser-se pesat.

3. Mora - Primer Día de Clases

Aquest any hem tingut nous albums de molts dels grans noms de la música urbana: Anuel AA, Sech, J Balvin, Karol G, Rauw Alejandro, C Tangana i Jhay Cortez, per posar-ne uns quants exemples. Però el millor disc de música urbana del 2021, sota el meu punt de vista i amb molta diferència és el primer treball discogràfic de Mora. A principis d'any, quan va sortir Primer Día de Clases, Gabriel Mora era un total desconegut per a la majoria del públic. Però aquest porto-riqueny ja feia un parell d'anys que havia treballat molts dels artistes més rellevants del panorama urbà, com poden ser Ozuna, Karol G, Anuel o Bad Bunny. A diferència dels altres, Bad Bunny també li va donar l'oportunitat de col·laborar vocalment a YHLQMDLG, particularment a la cançó Una Vez, que va suposar un punt d'inflecció molt gran en la carrera de Mora.

El Primer Día de Clases és un disc força divers, tant a nivell temàtic com a nivell estrictament musical. Hi trobem cançons de desamor (Tuyo), de fronteo (La Receta), de festa (Afuego o 512) o d'amor (Fin del Mundo o Volando), cosa que podria semblar que no és gran cosa, però tenint en compte que és un disc debut i de música urbana, sí que ho és. La majoria de pistes d'El Primer Día de Clases es podrien qualificar com a trap o reggaeton, però fins i tot dins d'aquests gèneres que tenim tan vistos aconsegueix una diversitat remarcable. També tenim unes quantes propostes més encarades al pop, com és el cas de Volando (que a l'estiu va rellançar en un remix amb Bad Bunny i Sech, però que al disc apareix en solitari) i fins i tot una balada, Vacío, que és una de les meves preferides del disc.

3. Ferran Palau - Parc

Un dels artistes que més he escoltat i gaudit aquest 2021 ha estat Ferran Palau, que el passat mes de febrer publicava el seu cinquè treball discogràfic: Parc. Fidel a l'estil dels seus dos anteriors albums (Blanc i Kevin), el nou disc del músic català aposta per un pop minimalista radicalment diferent al so que tothom associa amb el pop en llengua catalana. Malgrat aquesta essència minialista i ser un disc perfectament cohesiu, no es fans gens monòton. La cançó més sorprenent dins el disc i la que més s'allunya del so que hi predomina és Amor, que se situa just al mig del disc. És una proposta molt pop on podem sentir la veu de Ferran Palau fortament distorsionada, fins al punt que es fa difícil del reconèixer. Tot i que és un disc que es gaudeix molt més en conjunt que escoltant-ne les cançons per separat, la meva preferida és Més Enllà, que compta amb una atmosfera freda i melancòlida.

Pràcticament l'únic punt negatiu que trobo en aquest disc és que, amb només 9 cançons i 26 minuts de duració total, Parc et deixa amb ganes de més. Tot i que això tampoc hauria d'agafar per sorpresa a ningú, ja que els altres 4 albums d'estudi de Ferran Palau tenen una duració molt similar.

1. Agnes - Magic Still Exists 

Finalment he decidit situar a la primera posició d'aquest rànquing Magic Still Exists, el cinquè treball discogràfic d'Agnes Calrsson. Arriba vuit anys després de  l'anterior àlbum de la cantant sueca. El que m'ha fet dubtar sobre si col·locar-lo en aquesta posició no ha estat en cap cas la qualitat del disc, sinó el fet que Magic Still Exists compta només amb 7 cançons pròpiament dites. És a dir, sense comptar la intro i els tres interludis que inclou. Però malgrat això, amb aquest disc Agnes aconsegueix molt més del que la resta d'artistes han aconseguit enguany amb moltes més cançons, sota el meu punt de vista.

Magic Still Exists és un disc genial en tots els aspectes: la composició de les cançons és impecable, la producció del disc (a càrrec de Vargas & Lagola en absolutament totes les cançons) se situa al punt just entre ser elaborada i deixar prou espai per a la veu en tot moment, i la interpretació vocal d'Agnes és simplement sublim. S'hauria agraït alguna cançó més, no ho negarem, però la veritat és que la suma de les set cançons propiament dites que inclou el disc ja passa de la mitja hora de duració, i això ja és més música de la que contenen molts discos que en tenen alguna més (com és el cas de l'àlbum de Ferran Palau que acabem de comentar).