Ressenya: Joia

Divendres, Ferran Palau estrenava per sorpresa el sisè treball discogràfic de la seva carrera. S'anomena Joia i compta amb la participació de diverses de les artistes del seu segell Hidden Track Records, que també apareixen a la portada del disc i al videoclip de la cançó que dona nom al disc. No obstant això, no és en cap cas un disc conjunt ja que les veus de la resta d'artistes només apareixen de manera coral o fent segones veus. Amb 9 pistes però menys de 20 minuts de 20 minuts, Palau defineix aquest projecte com a un miniàlbum.

Si la música de Ferran Palau es caracteritza pel seu caràcter minimalista i calmat, Joia ho porta un pas més enllà: és el disc més minimalista i simple pel que fa a instrumentació de la seva discografia. En certa manera recorda al so més orgànic i folk dels seus dos primers treballs discogràfics en solitari, però combinats amb un estil de lletres més senzill. El mateix músic collbatoní ha dit que ja s'ha cantat una mica del so pop metafísic dels seus anteriors dos discos, però, sincerament, jo trobo a faltar les produccions més elaborades que, a més, ajudaven a donar una personalitat marcada i diferent a cadascuna de les cançons.

Un altre aspecte que ja haviem vist anteriorment en la seva música, però que Ferran Palau porta un pas més enllà en aquest disc és el fet d'haver creat un disc totalment circular: quan va editar Parc, ja va dir que va tenir en compte que avui en dia molta gent escolta els discos en bucle a les plataformes digitals i, per tant, va assegurar-se que l'ùltima pista i la primera encaixessin. O, dit d'una altra manera, la cançó que tanca Parc (i que comparteix títol amb el disc) hauria pogut ocupar la primera pista. Com hem dit, Joia va un pas més enllà, i la primera pista del disc és una introducció de 25 segons anomenada Ram que és pràcticament idèntica al final de l'última cançó del disc.

Joia és un disc que construeix una mena de pont entre l'estil dels últims projectes de Ferran Palau i els primers que va treure fa prop d'una dècada, segurament per continuar avançament en una direcció diferent en els propers anys. És un bon disc, però si voleu que us digui la veritat, no m'ha semblat que estigui a l'alçada d'àlbums com La Santa Ferida o Parc.