Ressenya: You Can't Kill Me

Divendres arribava a les plataformes digitals You Can't Kill Me, l'esperat segon àlbum d'estudi de 070 Shake. Gairebé dos anys i mig després del seu primer llarga durada Modus Vivendi, l'artista estatunidenca presenta aquest nou projecte que té 14 pistes i amb Christine and The Queens com a única artista convidada.

Crec que es nota que a You Can't Kill Me 070 Shake tenia una idea molt més clara d'en quina direcció volia portar el disc que a Modus Vivendi. És un disc molt més cohesiu i tot i que no trobo que es faci monòton en cap cas, la gran majoria de les cançons s'emmarquen dins d'uns patrons bastant concrets. Ens trobem amb produccions més aviat simples, que en la majoria de casos consisteixen únicament en una caixa de ritmes, uns greus molt potents i alguns sintetitzadors que mai acaparen el protagonisme. En algunes cançons també s'hi afegeixen instruments com el piano a Purple Walls o a Come Back Home.

Moltes de les cançons del disc se centren en presentar un paisatge sonor des dels primers compassos en què ja no hi apareixen grans canvis ni contrastos. A Modus Vivendi també teniem diverses pistes que feien això, però les alternava amb cançons amb un enfocament més pop com poden ser Morrow o Guilty Conscience que aquí no trobem. D'una banda, puc dir que trobo a faltar alguna cosa així, però, de l'altra, és fàcil de veure que haurien quedat fora de lloc en un disc com aquest. Aquesta manca de contrastos la valoraria negativament en la majoria de casos, però la veritat és que els timbres de les cançons estan tan ben cuidats, que tot i que objectivament n'hi hagi més d'una en què es pugui dir que no hi passa res, no es pot dir que no siguin interessants. 

És clar que l'element que realment és clau en la música de 070 Shake i la fa destacar molt és com sona la seva veu, tant pel seu propi timbre com per com està treballada. Trobo que posa el punt just de distorsió a la seva veu i que juga amb els ecos d'una manera molt encertada, que desdibuixa les frases i que converteix les seves cançons en una corrent que va fluint de manera molt interessant. No és que en aquest aspecte You Can't Kill Me sigui diferent de Modus Vivendi, però segueix sonant, com a mínim, igual de bé, i, sota el meu punt de vista, és el punt fort més potent de la seva música.

You Can't Kill Me ofereix bàsicament el que esperava trobar-hi, i això, en aquest cas, ja és molt positiu, perquè Modus Vivendi va deixar en llistó molt alt. Això sí: és un disc que pot no impressionar a les primeres escoltes i que va guanyant punts a mesura que vas coneixent les cançons i vas descobrint les subtileses que amaguen les seves cançons. A més, és que és un tipus de música que no és per a tothom i que sóc conscient que a molta gent se li pot fer pesada. A mi sí que m'ha agradat.