Crítica: Golden Hour

I un altre dels artistes que va presentar disc divendres passat va ser Kygo, que va llançar el seu tercer àlbum Golden Hour. Golden Hour conté un total de 18 cançons i una hora de música i inclou tant els sis senzills que Kygo ha estrenat en els últims des que va anunciar el disc, com la remescla que ve fer de Higher Love de Whitney Houston l'any passat. En aquest disc Kygo col·labora amb molt vells coneguts com OneRepublic, Sandro Cavazza o Valerie Broussard, però també conté cançons amb artistes amb qui no havia treballat mai com Kim Petras o Zac Brown.
Kygo és un artista que porto seguint des de fa molt temps i del que sempre he tingut una percepció positiva. De fet, recordo que vam comentar el seu primer senzill original Firestone en aquest blog el mateix dia que va sortir. Al 2018 vaig qualificar el seu senzill Happy Now com la millor cançó de l'any, per davant de diversos dels meus artistes preferits com Lady Gaga, AlunaGeorge o Lana del Rey. El que vull dir amb tot això és que en cap cas sóc un hater d'aquest músic noruec. Però he de dir que Golden Hour ha estat un disc que m'ha interessat ben poc i no exagero si dic que m'he hagut de forçar a acabar-lo d'escoltar diverses vegades per escriure'n la ressenya.



Això no vol dir que em sembli que siguin cançons dolentes, de fet segueixo pensant que I'll Wait és una de les millors cançons de l'any. El problema és que la majoria de cançons ni són especialment bones, ni sorprenen, ni aporten res que no hàgim vist anteriorment en altres cançons seves ni tenen cap tipus de ganxo que en justifiquin una segona escolta. És un disc agradable per sentir-lo de fons, però avorrit d'escoltar.



Em sorpren especialment que hagi deixat fora Happy Now, Not OK i Think About You, dos senzills que pensava que formarien part del disc de la mateixa manera que Firestone i Stole The Show van apareixer a Cloud Nine, tot i portar més d'un any disponibles en el moment del llançament de l'àlbum. Happy Now i Think About You són dos de les millors cançons de tota la seva discografia, però tampoc haurien arreglat el disc. Suposo que la raó per la qual no ha inclos aquestes dos cançons és perquè ja hi ha noves col·laboracions amb Sandro Cavazza i Valerie Broussard. El que tampoc s'explica és que hagi inclos la remescla de Higher Love. Bé, no s'explica des d'un punt de vista artístic, perquè estar clar que incloure un senzill exitós al disc sempre va bé per inflar les xifres.

Ara bé, ha estat el fet que Golden Hour sigui un disc tan mediocre una sorpresa per a mi? No, la veritat: tenint com a primer senzill una cançó tan poc remarcable com Like It Is, ja no m'esperava gran cosa del disc. De fet, em sembla una de les cançons més fluixes de Golden Hour. Lose Somebody també és una cançó bastant plana.  Freedom ja m'agrada més i The Truth em sembla una molt bona cançó. I ja us he dit que I'll Wait no només em sembla la millor cançó del disc, sinó una de les millors del que portem d'any. How Could You Love Me és una altra de les poques cançons del disc que realment puc dir que m'agrada.

En conclusió Golden Hour no és un disc necessàriament dolent, es deixa sentir perfectament. El problema és que és una col·lecció de cançons que no aporten res nou ni són especialment bones ni interessants. És un disc que més aviat m'ha deixat indiferent, més enllà d'unes poques cançons que sí que estan molt bé.