Divendres Lady Gaga va publicar finalment el seu esperadíssim sisè àlbum d'estudi en solitari, Chromatica. L'autora de Poker Face ha donat tres avançaments del disc: Stupid Love, Rain On Me i Sour Candy. Chromatica està dividit en tres seccions, que ella anomena actes, i cadascun d'ells comença amb una peça orquestral que ella mateixa ha composat.La primera pista del disc és Chromatica I, una d'aquestes peces orquestrals. De fet, probablement en reconeixereu el final, ja que és sona a la introducció del videoclip de Stupid Love. A continuació arriba Alice, la primera cançó pròpiament dita del disc. Igual que la majoria de Chromatica, és una cançó dance amb una forta influència house. La producció no està malament, però és més aviat minimalista i deixa tot el protagonisme a la veu. Un detall de la cançó que m'ha agradat és que la segona estrofa de la cançó és totalment diferent de la primera, tot i que el so robòtic de la segona estrofa no em meravelli.
La tercera pista l'ocupa Stupid Love, primer senzill de Chromatica que es va posar a la venda a finals de Febrer. Segurament tots ja coneixereu aquesta cançó, que compta amb la producció de Max Martin, Tchami i Bloodpop. No és la millor del disc, però trobo que sí que va ser una bona opció com a senzill de presentació del disc perquè és la que té un so més pop digerible per a tothom. La següent cançó és un altre dels senzills: Rain On Me, el duet amb Ariana Grande. Una cançó increïble amb una producció sublim, tot i que crec que en alguns punts abusa de les repeticions de la lletra. Free Woman, una altra de les cançons en què Axwell ha treballat, tampoc és la meva preferida del disc però sí que és la que no m'he pogut treure del cap (a banda de ser una cançó ben sòlida). M'agrada molt el contrast que es crea en la segona pretornada, quan la producció es torna molt més subtil. La última cançó del primer acte és Fun Tonight, que a nivell musical em sembla de les cançons menys interessants del disc tot, sobretot en les estrofes.
A continuació Chromatica II, i la transició de la segona peça orquestral amb 911 és un dels punts àlgids del disc i, sens dubte el més comentat a les xarxes. 911 és una de les cançons més interessants del disc amb una producció obscura i contundent i molt retoc vocal en alguns moments. La producció, la composició i la manera de cantar en alguns moments recorden molt als primers anys de la carrera de Lady Gaga. La següent cançó és la que compta amb la producció de Skrillex: Plastic Doll. M'agrada, però musicalment cau en ser una mica genèrica. Ara bé, té una de les lletres més interessants de tot l'àlbum (les lletres les comentarem després).
Amb Chromatica III comença el tercer i últim acte de l'àlbum, el més curt però sota el meu punt de vista el millor. El tercer interludi acaba amb els primers compasos de Sine From Above, el duet amb Elton John. Per mi (i crec que per tothom) aquesta cançó ha estat tota una sorpresa: quan va sortir tots vam pensar que la col·laboració amb aquest músic anglès seria una altra cosa. Jo he d'admetre que no estava gaire emocionat, però ha acabat sent la meva cançó preferida del disc. Sine From Above compta amb la co-composició de Salem Al Fakir, Vincent Pontare, Sebastian Ingrosso i Axwell, sent-ne l'últim també el productor. I la veritat és que aquesta cançó captura el sentiment d'eufòria tant present a la música d'aquests artistes suecs i podria ser perfectament el nou senzill de la Swedish House Mafia. Precisament aquesta és la única crítica que trobo que se li pot fer a la cançó: és una cançó d'un estil que m'encanta però no sona gaire a Gaga, pel que puc entendre que no acabi d'agradar a tots els fans. Tot i que l'artista novaiorquesa ha fet cançons de tants estils que no es pot dir que cap estil sigui el seu.
Pel que fa a la resta em sembla una cançó immaculada: els segons d'intro amb els vents metall creen una atmosfera molt especial, les estrofes són genials tant pel que fa a la veu com a la producció, el començament de la primera tornada on Gaga canta de manera tan vulnerable crea un contrast interessant, el drop és increïble (que com ja us he dit sona totalment a SHM), la col·laboració, que encaixa totalment i la outro agafa per sorpresa a tothom la primera vegada que l'escolta. La segona cançó del tercer acte, és la segona que m'agrada més del disc: 100 Doves, una cançó amb un so ple d'esperança i una tornada èpica. La edició estàndard del disc s'acaba amb Babylon, una altra de les meves preferides.
Ja hem parlat dels aspectes musicals de les setze cançons del disc, però ara toca comentar-ne les lletres. Podriem discutir que Chromatica és el disc de Lady Gaga menys interessant a nivell estrictament de composició musical, però el que és indiscutible és que és el seu àlbum més interessant pel que fa a les lletres. Totes les cançons del disc són personals i autobiogràfiques, i ens expliquen com Lady Gaga s'ha sentit en els últims anys... que no és gaire bé. Això que diré a continuació és una teoria meva que no he vist a ningú més comentar, pel que potser no és cert, però em fa la sensació que el que uneix les cançons dels diferents actes entre elles són les lletres.
Al primer acte trobem cançons que parlen sobre evadir-se dels problemes a través de l'amor (Stupid Love), imaginar que ets en un altre món (Alice) o compartir les teves experiències amb algu que hagi passat per una cosa semblant (Rain On Me). Al segon acte, Lady Gaga parla sobre experiències negatives: no sentir-se tractada com una persona (Plastic Doll), la necessitat que té de medicar-se per poder estar be física i psicològicament (911) o com la persegueixen els mals records (Replay). Al tercer acte hi ha les cançons que tenen un to més optimista: Sine From Above parla de com l'expressió artística li ha donat força per seguir endavant, 1000 Doves parla de seguir endavant quan les coses van malament i Babylon de no fer cas a la gent que comenta la seva vida constantment sense coneixer-la. És clar, hi ha algunes cançons que no acaben d'encaixar en aquestes tres categories com Free Woman, que apareix al primer acte i tracta de que no necessita que ningú la valori per sentir-se vàlida i lliure.
Si hi ha una artista pop que no deixa mai indiferent a ningú, aquesta és Lady Gaga. I això és exactament el que ha passat amb Chromatica: alguns l'acusen de perdre la seva essència en aquest disc que no conté ni una sola cançó al piano. Potser els que diuen això són els mateixos que van dir el mateix d'ARTPOP o Joanne o potser aquells que preferirien que Lady Gaga tregui The Fame Monster cada any. El cas és que si alguna cosa és la essència de Lady Gaga, ha de ser la constant evolució, i en aquest aspecte Chromatica no decebrà a ningú: no confondreu cap cançó d'aquest àlbum amb cap de les que forma part de qualsevol dels seus anteriors projectes, i això és un punt positiu molt gran sota el meu punt de vista.
Ja us he dic que potser no és el disc més interessant pel que fa a la composició i les melodies de les cançons, ni el disc on llueix més la seva veu, però això ho compensa amb una producció més cuidada i prominent, i amb unes lletres més profundes que en cap altre àlbum. Sí que és cert que trobo a faltar alguna cançó amb un so més orgànic, però ja hem tingut Joanne i ASIB per això pel que entenc perfectament que Gaga s'hagi volgut centrar en un so molt més electrònic. La meva valoració de Chromatica és totalment positiva, i probablement és el millor àlbum del que portem d'any.
Ja hem parlat dels aspectes musicals de les setze cançons del disc, però ara toca comentar-ne les lletres. Podriem discutir que Chromatica és el disc de Lady Gaga menys interessant a nivell estrictament de composició musical, però el que és indiscutible és que és el seu àlbum més interessant pel que fa a les lletres. Totes les cançons del disc són personals i autobiogràfiques, i ens expliquen com Lady Gaga s'ha sentit en els últims anys... que no és gaire bé. Això que diré a continuació és una teoria meva que no he vist a ningú més comentar, pel que potser no és cert, però em fa la sensació que el que uneix les cançons dels diferents actes entre elles són les lletres.
Si hi ha una artista pop que no deixa mai indiferent a ningú, aquesta és Lady Gaga. I això és exactament el que ha passat amb Chromatica: alguns l'acusen de perdre la seva essència en aquest disc que no conté ni una sola cançó al piano. Potser els que diuen això són els mateixos que van dir el mateix d'ARTPOP o Joanne o potser aquells que preferirien que Lady Gaga tregui The Fame Monster cada any. El cas és que si alguna cosa és la essència de Lady Gaga, ha de ser la constant evolució, i en aquest aspecte Chromatica no decebrà a ningú: no confondreu cap cançó d'aquest àlbum amb cap de les que forma part de qualsevol dels seus anteriors projectes, i això és un punt positiu molt gran sota el meu punt de vista.
Ja us he dic que potser no és el disc més interessant pel que fa a la composició i les melodies de les cançons, ni el disc on llueix més la seva veu, però això ho compensa amb una producció més cuidada i prominent, i amb unes lletres més profundes que en cap altre àlbum. Sí que és cert que trobo a faltar alguna cançó amb un so més orgànic, però ja hem tingut Joanne i ASIB per això pel que entenc perfectament que Gaga s'hagi volgut centrar en un so molt més electrònic. La meva valoració de Chromatica és totalment positiva, i probablement és el millor àlbum del que portem d'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada