Crítica: Tim

Divendres passat va ser un dia molt especial per tots els fans  d'Avicii, ja que per última vegada vam poder gaudir de nova música del músic suec. Tim es una recopilació de les cançons en què Tim Bergling va treballar entre els mesos de Gener i Març del 2018, i que alguns dels seus col·laboradors habituals com Carl Falk, Vincent Pontare o Salem Al Fakir han acabat de pulir.

Per cert, el disc es pot escoltar de manera totalment lliure, legal i gratuïta a Soundcloud i YouTube, un gest d'agrair.

Si us sóc sincer, crec que és difícil fer una ressenya correcta del disc: d'una banda està claríssim que dels quatre treballs discogràfics d'Avicii, aquest és el més fluix. Però d'altra banda, sabent quina és la evident raó darrera del fet que la meitat de les cançons sonin inacabades, seria molt cruel fer un retret en aquest aspecte. Però era això o res, i està clar que aquesta era la millor de les opcions. També voldria afegir que és nota bastant que Avicii ja feia temps que s'havia allunyat dels escenaris i les gires: en general són cançons una mica lentes i definitivament més suaus. Dit això, arriba el moment de comentar les meves cançons preferides de Tim. O si més no, aquelles de les que tinc alguna cosa a dir.

Peace Of Mind: La cançó que obre el disc m'ha semblat de les millors: presenta un so molt especial, que fins i tot sembla que sigui d'una pel·lícula o d'un musical pel dramatisme que aconsegueix transmetre ja amb la seva instrumentació. No sona com cap altra cançó d'Avicii ni tampoc com cap altra cançó de cap altre artista. De nou, ens trobem amb el contrast present en moltes cançons d'Avicii (començant per Wake Me Up) d'una lletra d'una temàtica més aviat obscura, però presentada en unes tornades molt enganxoses.

Heaven: Quan vaig veure que sortiria aquesta cançó vaig pensar "quin avorriment, si ja la tenim en alta qualitat des del 2015", any en què Avicii la va estrenar al seu podcast (i ja feia uns mesos que la portava utilitzant als seus sets). Però la veritat és que Avicii va deixar la cançó tan perfecta (és la única que ha produit totalment sol, per tant la única que estava acabada abans de la seva mort), que tot i que no sigui gens nova, val la pena tenir una versió amb tants detalls. La preferida del disc de molts fans, que es va situar fins i tot com la cinquena cançó més escoltada a Spotify el dia del llançament de l'àlbum tot i no rebre cap tipus de promoció.

SOS: Quan va sortir ja us vaig dir que aquesta cançó no m'encanta tant com m'esperaria d'un single d'Avicii, tot i que sí que m'agrada molt. Ara bé, dins el disc funciona molt millor, no sé per què. Ja la vaig comentar de manera molt detallada la nit que va sortir, i aquí podeu llegir-ne el meu comentari.

Tough Love: Una proposta valenta i molt encertada, que també vaig comentar en el seu moment. Per mi, entre els tres millors singles del que portem de 2019. Llàstima que no hagi pogut repetir l'èxit de SOS.

Bad Reputation introdueix un nou estil que segueixen les següents pistes del disc, i que la veritat és que no em convenç tant com el so Avicii clàssic. Sigui com sigui Bad Reputation m'ha agradat molt i trobo que és la millor de les cançons en aquesta línia. La lletra, com ja us podeu imaginar, parla de com Avicii sentia que tenia una mala fama que no es corresponia amb la realitat, de ser una persona egoista i només interessada pels diners.

Ain't A Thing: També una cançó sòlida, no tant com Bad Reputation, però no està malament. Les estrofes no m'agraden del tot però la tornada és preciosa i la melodia del drop també.

Heart Upon My Sleeve: La versió original instrumental inclosa a True m'encanta i no veia amb mals ulls la versió vocal que el propi Avicii va utilitzar al mix promocional que va publicar a mitjans de 2013. Però em sembla totalment fora de lloc dins el disc i em sembla totalment innecessari publicar ara una cançó que els fans ja tenim des de fa sis anys.

Never Leave Me: Una altra de les millors cançons del disc. Oficialment, la última cançó que Avicii va composar, i no sé si és per això però és una cançó que tot i tenir un so i una lletra positius, té alguna cosa que em posa trist. És molt interessant veure com la manera que comença sembla que evolucionarà cap una altra direcció. Això sí, la part on hauria d'haver-hi el drop es queda una mica a mitges. Una llàstima, ja que amb un bon drop podria situar-se com una de les millors cançons de la carrera del músic d'Estocolm.