Avui fa exactament cinc anys Lana del Rey publicava el seu tercer treball discogràfic: Ultraviolence. Després d'haver fascinat al món amb el seu àlbum debut Born To Die i haver publicat un EP per complementar-lo anomenat Paradise; l'autora de West Coast canviava radicalment d'estil en tots els aspectes: tot i que va saber mantenir el seu segell personal, tant a nivell de so com a nivell visual, Ultraviolence no tenia res a veure amb Born To Die.
Reconec que em va costar molt que Ultraviolence m'acabés d'agradar, i el cert és que segueixo trobant que no és un disc fàcil d'escoltar: moltes de les cançons tenen una instrumentació crua i fins i tot agressiva en alguns punts (tot i que brillant en d'altres), la majoria de cançons tenen duracions que poden resultar excessives (començant pels 6:40 de la cançó que obre el disc: Cruel World) i un ús d'uns ecos a la veu sobretot, però també a la resta d'instruments que més aviat tiren enrere.
Però el fet que estiguin una mica amagades no treu que aquest disc no contingui joies, deixant de banda les cançons individuals, moltes cançons tenen petits detalls que un cop els descobreixes, fan l'àlbum molt millor. Pràcticament no s'utilitzen sintetitzadors en aquest disc, i la instrumentació és molt variada: guitarres i pianos tractats de maneres molt diverses aconseguint sons també molt diversos, segones veus que passen desapercebudes en un primer moment, línies de baix, violins que van fent notes llarges que passen desapercebudes però ajuden a sostenir tot el conjunt, etc. Tot això aconsegueix crear una atmosfera única (cinematogràfica, en alguns moments i tot).
Tot i que la meva valoració conjunta del disc és positiva, he d'admetre que moltes de les cançons del disc no em diuen res individualment. El que vull dir amb això és que no les avanço ni res quan estic escoltant el disc, però no trobo que tinguin prous elements distintius com per escoltar-les de manera individual. Per mi els punts àlgids del disc són les cançons que comentaré individualment a continuació:
Florida Kilos: Tot i que és normal que sigui només un bonus track de la edició especial (perquè poc té a veure amb l'atmosfera global d'Ultraviolence) trobo que és la millor cançó del disc. Potser el seu contrast amb la resta de les cançons la fa destacar encara més, enlloc de fer-la sonar fora de lloc. La instrumentació de la cançó és increïble, combinant un loop de guitarra de quatre compasos amb molt poca variació al llarg de tota la cançó, una percussió subtil però molt encertada, una línia de baix molt adient i uns sintetitzadors que apareixen a la tornada i que ja acaben de fer-ho sonar tot perfecte. Tot i que la lletra pot resultar controvertida per fer al·lusió al narcotràfic (cosa que jo personalment no veig malament, ja que és un tema que també s'aborda al cinema i ningú es queixa), està escrita amb un bon gust increïble, cosa que d'altra banda es pot dir de la majoria de cançons de Lana del Rey. Un delicte que no la cantés al concert que va fer a Barcelona l'Abril de l'any passat.
West Coast: Va ser una elecció molt bona com a primer senzill ja que exemplifica bé el so del disc, però en una versió més accesible que la majoria de cançons d'Ultraviolence. És una cançó molt elaborada amb un contrast molt fort entre les estrofes i la tornada (accentuat per un canvi de tempo).
Pretty When you Cry: Si bé és cert que cau en ser bastant similar a altres cançons d'Ultraviolence, Pretty When You Cry és la més remarcable d'aquest grup. Una balada amb una tornada bastant estàndard per ser el tipus de cançó que és, però amb una tornada molt interessant.
Brooklyn Baby: Probablement la meva cançó preferida de l'edició estàndard del disc i segurament la pista del disc més pop. Una altra cançó amb influències rock, amb molts ecos i amb una instrumentació orgànica molt encertada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada