Crítica: Maluma 11:11

Maluma va llançar el seu tercer àlbum 11:11 divendres passat. A diferència del seu anterior disc FAME, que venia precedit de molts (i molt exitosos) avançaments, el cantant colmbià només havia avançat una de les cançons del disc: HP, el senzill de presentació que va estrenar el passat mes de Març. 11:11 compta amb un gran nombre de col·laboradors com Madonna, Nicky Jam, Ozuna o Ricky Martin.
Tenint en compte el tipus de cantant que és Maluma i les expectatives que s'han de tenir en conseqüència 11:11 és un bon disc. Totes les cançons són bastant sòlides, i això és molt si tenim en compte que de la majoria de discos d'aquest estil, ni tan sols ems pot dir que totes les seves pistes siguin tolerables totes (com va passar amb el disc que Karol G va publicar a principis de mes i que vaig ressenyar en el seu moment i no m'he molestat en tornar a escoltar des d'aleshores). Un altre aspecte que acostuma a ser un punt dèbil per majoria de discos d'aquest gènere és que resulten monòtons. Tot i que una mica més de diversitat entre les cançons no hauria anat malament, no m'ha semblat que aquest disc fos monòton en absolut.

No acostumo a comentar les lletres, però sí que hi ha una cosa que m'ha cridat l'atenció: Un dels temes recurrents, com és el cas del seu senzill de presentació HP o la col·laboració amb Madonna, és el de parlar sobre el punt de vista d'una noia que acaba de sortir d'una relació heterosexual (en tercera persona, és clar). Cosa que no acabo d'entendre per què fan, però que d'altra banda sembla que és el tema de moda en les cançons d'artistes masculins llatinoamericans (un clar exemple seria Soltera de Lunay). D'altra banda, ja que hem començat a parlar de les lletres, també he de dir que sorprenentment hi ha pocs moment on siguin qüestionables.

Pel que fa la producció, ja hem comentat que podria ser més diversa, però és més que correcta pels estàndards del gènere. S'ha de dir que Maluma no acostuma a comptar amb produccions tant bones com altres artistes hispans com seria el cas J Balvin. D'altra banda, les propostes de Maluma es troben molt més orientades al pop que a la música urbana, pel que és normal que vulgui centrar més l'atenció en la veu i les melodies que canta que en les instrumentals sobre les que ho fa.

Sincerament, 11:11 ha superat les meves expectatives. És un disc sòlid, entretingut i amè, cosa que ja és molt més del que es pot dir de la majoria de les combinacions de pop i reggaeton. Totes les cançons mantenen un bon nivell de qualitat, cosa que no es pot dir dels recents treballs discogràfics de Karol G o Bad Bunny. Ara bé, si el comparem amb altres discos fora del seu gènere, potser ja no sortiria tan afavorit.