Divendres passat Lola Índigo va publicar el seu debut discogràfic Akelarre, que conté un total de 10 cançons: Els cinc senzills que la cantant ha publicat després del seu pas per Operación Triunfo: Ya No Quiero Ná, Mujer Bruja, Maldición, Fuerte i El Humo (les dos últimes, per a les bandes sonores de la última temporada de Fama a Bailar i la pel·lícula Cuando Quiera Lo Dejo, respectivament).
Després d'escoltar el disc sencer trobo que els punts forts i febles d'Akelarre són aquells que hauria pensat que eren abans d'escoltar-lo. De fet, es podria dir que era un disc molt previsible (i el fet que ho fos, també era previsible). De la mateixa manera que ja van passar amb els senzills, totes les cançons són bastant similars. No estan malament a nivell individual, però al escoltar-la una darrere l'altra, el disc en conjunt se m'ha fet bastant pesat, si us sóc sincer. Al llarg del disc van apareixent diversos col·laboradors, la majoria dels quals aporten més aviat poc i que sembla el recurs fàcil per omplir els tres minuts de cançó sense gaires idees més (i això és una cosa molt freqüent a la música pop "comercial" i "prefabricada", tant en castellà com en anglès). Potser la única excepció seria la participació de Nabález a Amor Veneno, una de les cançons que més m'han agradat (tot i que m'ha recordat molt a Créeme de Karol G i Maluma). De fet només diria que m'han agradat aquesta cançó i Mujer Bruja, sengon senzill del disc en col·laboració amb Mala Rodríguez que ja fa mig any que es va estrenar.
La valoració general que faria jo d'Akelarre no és positiva: el disc m'ha causat bastanta indiferència. Això sí, si el comparem amb els altres projectes dels seus companys d'OT que hem pogut escoltar al llarg dels últims mesos, la de Lola Índigo és una proposta molt més valenta i que sortiria ben parada de la comparació sens dubte.
Ara bé, hi ha un parell de coses que s'han de tenir en compte també i que van relacionades fins a cert punt. Crec que tots ens podem posar d'acord que el principal alicient de Lola Índigo no és la música, o més concretament, les versions d'estudi; sinó les actuacions en directe: fins i tot amb cançons que a mí no em diuen res quan les escolto en el dia a dia, reconec que amb tot el que comporta una actuació en directe guanyen tot el que falta. Sense anar més lluny, Maldición no em va despertar cap interès però el passat cap de setmana vaig tenir la oportunitat de veure-la al festival Primavera Pop de Rubí i la presentació d'aquesta cançó, amb la coreografia i tot em va encantar.
El segon factor seria que és un tipus de música que està orientada a un públic al qual jo no pertanyo: el tipus de persones per les quals és igual d'important la música en sí que l'apartat visual, siguin els videoclips o els vestuaris. I aquí també s'ha de reconeixer que l'apartat visual és impecable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada