Ressenya: Paradise Again

Paradise Again és l'esperat àlbum que culmina el retorn de Swedish House Mafia. Axwell, Sebastian Ingrosso i Steve Angello van anunciar Paradise again el passat mes de juliol, poc abans de publicar-ne els primers avançaments, It Gets Better i Lifetime. Deu anys després de seu últim projecte, Swedish House Mafia publica el seu primer àlbum d'estudi pròpiament dit i m'agradaria comentar-lo amb tots vosaltres cançó per cançó, perquè de coses a dir no en falten.

Aquesta vegada m'agradaria fer la ressenya al revés: m'agradaria començar dient la meva impressió general del disc i després ja comentaré les cançons una per una. Jo sempre he estat partidari d'esperar que surti l'àlbum per valorar una etapa determinada d'un artista determinat: massa sovint ens trobem amb discos en què els senzills que surten anticipadament són tot l'únic que val la pena escoltar i moltes altres vegades també hi ha albums els senzills dels quals no són una mostra representativa del que ens podrem trobar. Un exemple molt clar i molt recent d'això és Motomami de Rosalia, que crec que tots estem d'acord que funciona molt millor en conjunt del que ho feien els senzills de manera independent.

Jo estava realment molt emocionat pel retorn del trio suec però, francament, cap dels 4 senzills que Swedish House Mafia havia presentat durant l'últim any m'ha entusiasmat particularment o m'ha donat el que volia trobar en el seu retorn. No obstant això, tenia moltes ganes d'escoltar el disc sencer ja que potser havien escollit publicar primer aquestes cançons per una raó diferent a que fossin les més destacables de l'àlbum. Fins i tot tenia moltes ganes d'escoltar-lo encara que sembla que hagin arrossegat el llançament de Paradise Again tant com hagin pogut.

Ara que ja hem pogut escoltar el projecte sencer, no tinc cap problema en dir-ho sense embuts: Paradise Again ha estat molt decebedor. Però no és un d'aquells discos que són una decepció perquè esperaves alguna cosa més, però que acabes gaudint en tot cas. Per mi, ha estat un disc que directament no m'ha agradat. I no ha estat per la meva predisposició, perquè us asseguro que jo estava preparat i volia que m'encantés. A la gran majoria de pistes de Paradise again la música electrònica o bé té un paper secundari per no dir anecdòric (Frankenstein, Another Minute) o bé sonen molt bé a nivell tècnic de producció però no van enlloc a nivell musical. 

Amb aquest segon tipus de produccions, que pretenen crear una atmosfera determinada, no hi tinc cap problema: a mi no m'interessen, però tenen el seu punt, encara que no siguin per a mi. De fet, els dos discos de Steve Angello en solitari en tenen unes quantes així. Serien perfectes com a banda sonora, però no trobo que puguin mantenir l'interès per si soles. El problema, sota el meu punt de vista, no és que hi siguin (dos o tres com a interludis haurien estat bé), sinó que ocupen una part molt considerable del disc.

Swedish House Mafia · Paradise Again

I vull deixar clar que la meva decepció no ve del fet que la seva música nova no soni amb els seus èxits del 2022, ells mateixos han dit que si haguessin volgut fer això haurien pogut fer-ho, tenen raó, però tampoc hauria estat el que volia. De fet, recentment estan utilitzant unes versions actualitzades dels seus èxits vells que m'encanten i que sonen fresques, però per alguna raó cap de les cançons del disc va en aquesta direcció. Però no ens haurien de fer triar entre una cançó ben construida melòdicament o una de contundent. hauriem de tenir les dues vessants en la mateixa cançó. Potser no a totes, però és que crec que no n'hi ha ni una que sigui així. La que més s'hi apropi segurament seria Moth To A Flame, però encara diria que és una cançó en què la producció té un paper massa secundari per ser un senzill de Swedish House Mafia.

Ara sí, repassem les cançons una a una:

Time

La primera pista de Paradise again és aquesta cançó house que compta amb la veu de Mapei. El seu principal alicient és la profunditat que ofereix la producció, que és plena de detalls que fan que, tot i que sigui molt repetitiva a nivell musical, no es faci pesada. També és molt repetitiva la veu de la cançó, que sembla més aviat un sample que una cosa enregistrada expressament per a aquesta cançó. En general, trobo que Time és una pista house que no està malament. Havent escoltat Paradise Again ja unes quantes vegades a fons, em sembla una de les millors del disc, i és clar que Time no té el nivell que m'hauria agradat que tinguessin les pistes més interessants de l'àlbum de Swedish House Mafia.

Heaven Takes You Home

Segium amb una altra cançó orientada al house, igual de repetitiva que Time però amb menys profunditat pel que fa a la producció. Entre els dos drops hi ha un moment de pausa en què la veu de la cantant i compositora anglesa Connie Constance acapara tot el protagonisme, que és imprescindible perquè Heaven Takes you Home acabi de fluir.

Jacob's Note

El primer interludi de Paradise Again és aquesta pista de poc més d'un minut, interpretada al piano pel compositor suec Jacob Mühlrad (que va ser l'autor de l'arranjament orquestral de One). La melodia de piano es va transformant a poc a poc amb Moth To a Flame.

Moth To A Flame

A la quarta pista del disc trobem Moth To A Flame, la primera col·laboració de Swedish House Mafia i The Weeknd. Quan va sortir com a senzill el passat mes d'octubre em va semblar força decebedora com a cançó del trio suec, ja que la producció no té tot el pesque m'hauria agradat. Més enllà d'això, segueixo pensant que és una de les millors cançons que ens va deixar el 2021 i clarament la millor de Paradise Again.

Mafia

Tot i que és una producció totalment inèdita, és possible que Mafia us resulti familiar perquè en podem sentir els primers segons al final del videoclip de Moth To A Flame. És una pista instrumental amb un tempo més lent del que acostuma a ser habitual en la música house, però això no vol dir que li falti potència. És una de les produccions més contundents de Paradise Again i a nivell tècnic sona molt bé, però a nivell musical no va enlloc. És una d'aquestes pistes que deia que creen una atmosfera i que funcionarien com a banda sonora o com a interludi.

Frankenstein

Una altra cançó inèdita que alhora pot ser una vella coneguda pels seguidors de Swedish House Mafia és Frankenstein. La vam poder escoltar com a part dels sets del trio suec l'estiu del 2019 i pensava que l'haurien descartat, com han fet amb altres cançons que van avançar aquell any. És una col·laboració amb el raper estatunidenc A$AP Rocky que comença com una cançó de trap bastant estàndard però que acaba amb un so més contundent. Tot i que no es converteix en el que crec que m'hauria agradat que fos des del primer moment fins arribats gairebé als dos minuts i quan trenca, no ho fa amb tanta força com m'hauria agradat. El que sí que m'agrada molt és com transmet aquesta sensació de terror ja des del primer moment. Un cop més, una cançó que no sembla que hagin fet ells pel poc pes que té la producció.

Don't Go Mad

Don't Go Mad és clarament una de les pistes més destacables de Paradise Again, però també ha estat una mica decebedora. Ara us explico per què: quan van anunciar el tracklist i vaig veure que tindriem una col·laboració amb Seinabo Sey, m'esperava alguna cosa amb una vocal més elaborada i amb estructura de "cançó" (per dir-ho d'alguna manera), com sí que tenen Save The World i Moth To A Flame. Però més enllà d'això, Don't Go Mad és una pista house frenètica, amb un tempo força més ràpid del que és habitual, amb moltes reminiscències de la música de Daft Punk.

Paradise Again

La pista que dona nom al nou àlbum de Swedish House Mafia és una de les que més s'allunya de la música electrònica. Un cop més, una cançó que funcionaria com a interludi o banda sonora, però no per si sola.

Lifetime

Aquesta col·laboració amb 070 Shake i Ty Dolla $ign no em va entusiasmar gaire quan va sortir perquè no és el que esperava del retorn de Swedish House Mafia. Però la veritat és que, deixant de banda això, la producció és molt bona i segueix sonant molt fresca. Havent sentit el disc sencer, també diria que és una de les millors.

Calling On

Una altra pista house molt repetitiva tant pel que fa a la producció com a la veu. No està malament, però no té res que la faci destacar.

Home

Una altra pista instrumental que sona molt bé a nivell tècnic que es repeteix fins a fer-se pesada a nivell musical.

It Gets Better

El primer avançament que vam poder escoltar de Paradise Again a mitjans de juliol, una pista arriscada, amb un so obscure i que sap mantenir-se interessant. No és el que molta gent volia com a primer senzill, però a mi sempre m'ha agradat molt i trobo que no ha envellit malament.

Redlight

L'avançament més recent de Paradise again era aquesta proposta electro house que recupera l'estrofa de Roxanne de The Police. En un primer moment em va agradar, perquè té el so contundent i obscur que m'esperava trobar en el disc, però és una producció amb molt poca profunditat que de seguida em va cansar. Això sí, per molt que et cansi, en el context d'un festival o de la mateixa gira de Paradise Again a la tardor, Redlight deu sonar increïble.

Can U Feel it

Una altra producció electro house amb un so obscur i contundent, però que no et dona gaires raons per tornar a escoltar-la.

19.30

El segon interludi del disc, que no arriba als dos minuts de duració. Aposta per un so industrial, gairebé més proper al dubstep que al house.

Another Minute

Another Minute és una cançó synthpop interpretada per 070 Shake, en què els sons electrònics tenen un paper gairebé inèxistent. Es nota molt més la mà de Vargas & Lagola com a compositors que la de Swedish House Mafia. No em malinterpreteu, m'agrada bastant, però em desconcerta el fet que tinguem una cançó així al disc, sobretot perquè la manera com avança la cançó sembla que demani un drop i el que es fa anticlimàtic és que no n'hi hagi.

For You

Per acabar tenim For You, la pista més llarga del disc. Aposta per una fusió de gospel i house bastant sorprenent, però això no evita que s'acabi fent repetitiva.