Crítica: Lover

Divendres passat Taylor Swift va estrenar Lover, el seu setè treball discogràfic que inclou els senzills ME i Youn Need To Calm Down.

En un primer moment tenia intenció de fer una ressenya cançó per cançó del disc, però m'he trobat amb que no tinc gaire coses a dir de les diverses cançons i que acabaria dient el mateix de la majoria de cançons. El disc m'ha semblat una barreja entre els sons de 1989 i Reputation, pel que no considero que aporti gaire novetat a la discografia del disc. 

I no només en general, sinó que podem trobar elements concrets en les produccions que semblen reciclats d'anteriors cançons seves. Per exemple, els sintetitzadors del començament i les estrofes Cruel Summer són molt semblants als de Wildest Dreams. És clar, aquí la qüestió és que per mi la producció és un apartat molt important i al disc trobo que no està gens cuidada. Una bona part, sinó la majoria de cançons pop, no tenen produccions que deixen bocadats i no passa res, però les cançons de Lover tampoc em sembla que puguin compensar aquesta carència amb altres aspectes. 

Lover és un disc llarg (18 cançons) i crea una atmosfera molt tancada que a mi fa que el disc se'm faci avorrit. Si bé és cert que hi ha algunes cançons que se surten d'aquest so i que estan bé com Lover o Paper Rings (en particularment, aquesta segona m'ha agradat bastant). El principal problema del disc, per mi, és aquest: són totes les cançons tan planes que cap em crida l'atenció.

Tampoc m'agrada gens una manera de cantar que utilitza molt en aquest disc, i que jo no havia notat en els seus anteriors projectes, que es podria descriure com començar les frases cantant, i acabar-les parlant. La cançó que obre el disc, I Forgot that You Existed en seria un bon exemple.

Una altra "novetat" si comparem Lover amb els anteriors discos de l'autora de We Are Never Ever Getting Back Together és que aquí parla de diversos temes socials, com l'homofòbia a You Need To Calm Down o la hipocresia a l'hora de valorar les artistes femenines a The Man; tot i que de manera extremadament superficial. Si ho fa de manera encertada o no, o si resulta hipòcrita ja és una altra qüestió en la que no entraré.

En conclusió, Lover m'ha semblat un disc pop mediocre, que queda lluny dels millors àlbum de Taylor Swift i tampoc aporta res nou per ella, com sí que feien 1989 i Reputation. En certa manera m'ha despertat una reacció semblant al disc de Mabel, però amb dos diferències: Encara que les noves cançons fossin fluixes el disc de la cantant angles tenia dos singles potentíssims, mentre que Swift no. I el fet que High Expectations és el primer àlbum de Mabel, una artista nova, mentre que Taylor Swift llança Lover com una artista totalment consagrada i encara amb una repercussió comercial increïble.