Don't Call Me Up i Mad Love són dos de les meves cançons pop preferides de la primera meitat del 2019, i per això tenia moltes ganes de poder escoltar l'àlbum debut de Mabel. High Expectations va sortir a la venda divendres dia 2, i conté un total de 6 pistes, tenint en compte sis bonus tracks que són col·laboracions amb altres artistes Cigarrette amb Raye o Ring Ring amb Jax Jones; o els singles de la seva mixtape com One Shot o Fine Line.Tot i tenir en comptes les limitacions que acostumen a tenir els discos debut, que sempre ens mostren els artistes lluny del seu millor nivell; m'esperava que el primer àlbum d'estudi d'aquesta cantant britànica seria un projecte sòlid. I la veritat, és que High Expectations m'ha semblat un disc més aviat fluix. No perquè les cançons siguin dolentes, que no és el cas. Sinó perquè, tot i el gran nombre de cançons que conté, es queda en un d'aquells discos en què les cançons van passant i esperes que aparegui alguna cançó nova i potent. I en aquest cas, acaba sense apareixer.
I torno a dir el que he dit: el problema aquí no és que les cançons siguin dolentes. Estan bé, però resulten tan genèriques i tan previsibles que cap d'elles et crida l'atenció; i tampoc tenen la qualitat necessària, sota el meu punt de vista, com per fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada