Crítica: David Guetta - 7

Avui s'ha posat a la venda el setè àlbum de David Guetta, que precisament s'anomena 7 i del que ja se n'han avançat un gran nombre de senzills des de fa un any. En aquest disc hi col·laboren artistes molt diversos com Anne Marie, Nicki Minaj, G-Eazy, Martin Garrix, Lil Uzi Vert, Steve Aoki o Sia, entre molts altres.

La veritat és que ja fa temps que penso que aquest DJ/productor francès ja no presenta música d'un nivell tan alt com fa uns quatre o set anys, pel que no tinc unes expectatives massa elevades. Veurem que en penso després de sentir-lo.

L'actual senzill, Don't Leave Me Alone, és l'encarregat d'obrir el disc. La veritat és que quan va sortir no li vaig posar gaire atenció, però amb l'expectativa del disc l'he estat escoltant molt les últimes dos/tres setmanes i la veritat és que és una cançó que està molt bé. Potser agrairia que la producció tingués un paper més destacat, però la segueixo trobant molt encertada. I la vocal m'agrada molt, encara que ja sabeu que no sóc particularment fan d'Anne Marie ja que trobo que la seva música és massa simple i bàsica pel meu gust, però és innegable que aquesta cantant anglesa té una gran veu.

A continuació hi trobem Battle, una altra cançó amb una producció que està bé, però no tan destacable com a mi m'agradaria. M'ha recordat molt a Titanium tant en la vocal com en la producció.

La tercera pista l'ocupa un altre dels senzills: Flames, on col·labora amb Sia. La producció d'aquesta cançó està orientad al funk en un estil que pot recordar al disc Random Acess Memories de Daft Punk, i que és un estil que aprecio que explori, però que no és el que a mi més m'agradada dels diferents que trobem en la seva discografia. Fins i tot trobo que dins aquest estil, trobo que en altres ocasions com el remix que va fer de Versace On The Floor de Bruno Mars ha estat més encertat. A més, sento molt dir-ho d'aquesta manera, però ja estic bastant cansat de Sia. el propi Guetta va remesclar aquesta cançó amb un estil house més proper al que ens té acostumats, però que no s'inclou en cap de les edicions del disc, i que a mi m'agrada més que l'original. El disc segueix amb Blame it On Love, una cançó que em desperta sensacions contradictòries: És una cançó que m'agradaria molt més si tingués el drop de piano que la producció en la tornada sembla que prepara per què hi hagi, però això seria repetir el so de l'anterior treball discogràfic de Guetta (Listen, del 2014) i en canvi hi trobem un drop orientat cap al future bass, com el de Don't Leave Me Alone, pel que d'altra banda està bé que s'hagi assegurat que aquest disc tingui un so diferent i no sigui més del mateix. Sigui com sigui una cançó, com a mínim, correcta.

Un estil totalment diferent, el trobem en la següent cançó: Say My Name, en la què col·laboren Bebe Rexha (cantant en anglès) i J Balvin (fent-ho en castellà). És una cançó correcta, però que tampoc la trobo del nivell que m'esperaria de David Guetta.

Una altra de les nombroses cançons del disc que ja sen's havien avançat és Goodbye, en la què hi participen Jason Derulo, Nicki Minaj i Willy William. Una cançó simple, que està bé per estàndards Jason Derulo, però que no destaca comparada amb altres produccions del francès. Però suposo que ja que l'ha fet, en principi pel disc del cantant nord-americà, no perdia res si la posava també al seu disc. I com més cançons millor. Una estrofa de Nicki Minaj sempre millora una cançó mediocre i encara que ara mateix tingui els meus problemes amb ella i la seva actitud, aquesta cançó no és una excepció. Goodbye agafa la tornada de Con te Partirò d'Andrea Bocelli, de la què ell mateix en va enregistrar una versió en anglès l'any 1996. Tot seguit arriba I'm That Bitch, una col·laboració amb Saweetie, una rapera californiana que vaig descobrir fa poc per la seva col·laboració amb G-Eazy i que em va resultar bastant interessant. Aquí recupera la fusió d'Electro i Hip-Hop que va fer-lo una estrella ja fa practicament una dècada, i que feia anys que havia deixat de banda. Tenint en compte l'estil que és, i que no és el meu preferit: la primera cançó del disc que puc dir que m'agrada sense un "però".

La cançó central del disc, com a mínim en la seva edició estàndard, és Like I Do, una cançó de la què no puc dir res dolent, a banda del fet que possiblement una cançó de Brooks i Martin Garrix sense ell hauria sonat igual de bé. Es tracta d'una proposta electro house molt potent, però alhora escoltable en qualsevol moment. De totes les cançons del disc, per mi la millor sens dubte. A Like I Do la segueix 2U, la proposta de Guetta per l'estiu de l'any passat que sense ser un fracàs comercial, no va tenir l'èxit que crec que s'esperaven. La veritat és que a mi és una cançó que no m'agrada gens. De les pitjors del francès. M'han agradat molt més les col·laboracions de Bieber amb altres DeeJays com DJ Snake o BloodPop.

A la desena pista hi trobem You Know How To Love Me, on hi col·laboren Jess Glyne i Stefflon Don, una cançó que m'agrada però és tan evident que és Hey Mama 2.0 que no sé com reaccionar: mateix tipus de cançó, mateixos sintetitzadors a les estrofes, mateix vent metall a la tornada,... La única novetat és un piano i el sample d'una cançó que no he pogut identificar. Tot seguit arriba una de les cançons que més ganes tenia de sentir, ja que hi participen dos dels meus rapers preferits Lil Uzi Vert i G-Eazy, així com Steve Aoki a la coproducció. En aquesta cançó, anomenada Motto, també hi trobem la fusió d'Electro i Hip-Hop que ell feia pels voltants  2010, però no amb tant bon resultat com a I'm That Bitch. A continuació tenim una altra de les cançons que ja coneixíem: Drive, que compta amb la coproducció del músic sud-africà Black Coffee i la veu de Delilah Montagu. Una cançó que està bé, però tampoc sense destacar especialment.

Para Que Te Quedes, és una altra col·laboració amb J Balvin, una cançó que no només té una lletra que en alguns punts coixeja, sinó que també fa servir el pitjor sample de guitarra que mai he sentit en una producció d'un artista d'aquest nivell. A continuació trobem Let It Be Me, una cançó que està molt bé, però li sobra moltíssim el sample de Tom's Dinner de Suzanne Vega.
Tancant el primer CD de la edició estàndard tenim l'altra col·laboració amb Sia: Light headed, una altra proposta future bass, però en aquesta ocasió amb molt encert i elaborant molt més la melodia en el drop del què és habitual en el gènere.
A la primera impressió de la edició física també hi trobem quatre cançons més, que ja coneixem tots: Your Love, So Far Away, Mad Love i Dirty Sexy Money. I el segon CD de música techno/minimal no tinc cap interès en ressenyar-lo així que no h faré.

Per tant arriba ja el moment d'opinar en general sobre el disc: no dubto ni un segon en qualificar-lo com a bastant més fluix que Listen i Nothing But The Beat, i el que ja no es pot discutir és que Guetta ha caigut en la total irrellevància en el panorama mainstream, tot i que sí que s'ha de dir que segueix sent una de les figures clau en l'EDM. Malgrat això, no és un mal disc, té moltes cançons correctes i res més, i algunes que sobresurten.