Ressenya: Motomami

Divendres finalment arribava un moment que milers i milers de persones feia anys que esperàvem: per fi teniem a les nostres mans el tercer treball discogràfic de Rosalia. I com que en un paragraf introductori no diria res que no sabessiu ja i la ressenya serà llarga, anem per feina:

La primera pista de Motomami és una de les que ja coneixem: Saoko, estrenada a principis del mes passat com a segon avançament del disc. Aquesta primera cançó ja és tota una declaració d'intencions a nivell musical com pel que fa al cocepte i contingut de la lletra. És difícil encasellar Saoko en un únic estil musical: tenim sons electrònics, distorsió a la veu, percussió de reggaeton old-school i elements de jazz. El que no tenim és una tornada ni una estructura definida, cosa que li ha dificultat les coses a les llistes d'èxits però que no deixarà ningú indiferent. I ja veureu trencar amb les estructures convencionals de la música mainstream és recurrent a Motomami. 

Pel que fa la lletra, gairebé podriem que és un avís a tots aquells que volien que es repetís i fes un disc comercial o que repetís al fórmula d'El Mal Querer: Rosalia està en constant transformació i, de vegades, això implica contradir-se. La següent també és una de les que ja coneixem... més o menys: encara no haviem pogut escoltar Candy sencera, però el mes de Desembre, Rosalia ja en va publicar un avançament de la tornada. Pel que haviem pogut sentir, pensava que Candy seria una cançó de reggaeton-pop convencional en la línia de La Noche de Anoche, però ara hem descobert que és molt més que això. I hi haurà algú a qui li sembli una bona notícia i hi haurà gent a qui no li agradarà, perquè això ens deixa sense cap cançó comercial nova al disc. Candy ha estat la cançó escollida com el nou senzill  del disc i ja ha entrat directament al número 1 tant de la llista diària espanyola de Spotify com la d'Apple Music.

A continuació arriba La Fama, el primer senzill oficial del disc que vam poder conèixer el passat mes de novembre. Motomami necessitava un temacle pop més aviat convencional i La Fama ha complert sens dubte: Ha estat el segon senzill de Rosalia que més setmanes ha passat a la primera posició de la llista oficial espanyola després de Con Altura i s'ha convertit en el primer senzill de la cantant en assolir el top 10 de la llista francesa. La veritat és que quan va sortir aquesta col·laboració amb The Weeknd em va deixar un regust agredolç: em va agradar molt, però trobava a faltar segones veus i una producció més elaborada. I si bé és cert que segueixo pensant que amb aquests dos detalls hauria millorat força, la veritat és que La Fama és una cançó pop genial que no ha envellit gens ni mica amb el pas del temps i les escoltes. I m'atreveixo a afirmar que no ha sortit cap cançó pop des que va sortir que em sembli millor. 

A la quarta pista del disc finalment arriba la inspiració flamenca que tant pes va tenir al seu anterior àlbum i que tanta gent reclamava a Rosalia: Bulerías és una cançó que podria haver aparegut perfectament a El Mal Querer, fusionant elements del flamenc amb sons electrònics i distorsió a la veu.  Particularment m'ha recordat a Que No Salga La Luna. Arribem a un altre dels avançaments del disc sobre els quals he canviat d'opinió: Chicken Teriyaki és un reggaeton amb una interpretació vocal monòtona, repetitiva i sense estructura definida, però amb les escoltes m'hi he acabat enganxant i he acabat descobrint el seu encant. A més, trobo que funciona millor dins el context del disc que com a senzill: després de la intensitat de Bulerías ja va bé tenir alguna cosa lleugera i superficial. Sens dubte, part de l'encant de la cançó és la seva lletra irònica en què l'artista fins i tot es critica a ella mateixa.

A la sisena pista trobem Hentai, l'avançament que Rosalia va publicar dimecres. El concepte de la cançó no té cap misteri: contraposa un estil musical dolç que podria formar part de la banda sonora d'una pel·lícula de Pixar amb una lletra absurdament explícita, i estableix un paral·lelisme amb la pornografia amb estètica d'animació japonesa que li dona nom. Us pot agradar o no, però crec que és bastant evident l'efecte que Rosalia busca crear amb aquesta cançó. Seguim amb Bizcochito, una cançó frenètica amb un tempo accelerat que no arriba als dos minuts de duració. Un cop més, resulta totalment impossible encasellar Bizcochito dins de cap gènere musical: tenim les síncopes de reggaeton, sons electrònics estridents que semblen trets de la banda sonora d'un videojoc dels anys 80, distorsió per fer sonar la seva veu més aguda (que tornarem a trobar a Diablo) i una tornada taral·lejada irresistiblement enganxosa.

Òbviament tenia moltíssimes ganes de sentir tot el disc, però la cançó que més curiositat em despertava és G3 N15. El títol de la cançó és un joc de paraules entre el nom del seu nebot, a quí s'adreça la lletra de la cançó, amb la data que va començar el confinament (15/3). G3N15 és una balada molt emotiva amb una producció minimalista. La lletra de la cançó, en què com ja hem dit Rosalia s'adreça al seu nebot Genís, tracta de com ha trobat a faltar la seva família durant els dos anys que ha passat fent aquest disc als Estats Units, mentre critica la superficialitat del món de l'espectacle del país nord-americà. Acaba amb una nota de veu de la seva àvia, que encara acaba de donar un toc més emotiu a la cançó. M'hagués agradat que la presència de la llengua catalana anés més enllà que aquesta nota de veu, francament, però tampoc m'esperava gaire més. Tot seguit arriba la pista que dona nom al disc i que no sé si qualificar com a cançó o com a interludi. En el breu vídeo promocional amb què Rosalia va anunciar l'àlbum a principis de novembre ja en vam poder sentir un tros i la resta de la cançó tampoc ofereix res que sorprengui tenint en compte el que ja haviem pogut escoltar.

Diablo és una altra cançó difícil d'encasellar en cap gènere: el més evident és que hi podem sentir les síncopes del reggaeton, però també tenim una producció electrònica molt cuidada i fins i tot un cameo de James Blake. És una cançó que pot costar que agradi la primera escolta (a mi és el que m'ha passat), però us recomano que li doneu una segona oportunitat perquè ràpidament s'ha convertit en una de les meves preferides. A continuació arriba Delirios de Grandeza, un bolero en què podem sentir Rosalia, un cop més, en un registre en què encara no l'haviem pogut sentir mai. I ja no en deuen quedar gaires. Cuuute és la cançó més experimental del disc i està dividida en tres parts molt clares: la primera i la última (la majoria de la cançó, vaja) aposta per un so industrial que recorda a A Palé, però encara és més sorollós. Al mig, trobem una part melòdica que és radicalment oposada al que ve abans i després.

Malgrat que el títol ens podia fer esperar que fos una pista urbana, Como un G és una balada preciosa i molt emotiva que parla sobre la fi d'una relació. Una cançó que sorprendrà molt a tots aquells que només coneguin Rosalia pels seus èxits pop i urbans. La següent pista és un interludi bastant surrealista: es diu abcdefg i ella enumera una sèrie de conceptes, un amb cada lletra de l'abecedari. Parlant i sense cap mena de base ni acompanyament.

Una de les meves cançons preferides de Motomami i la que més positivament m'ha sorprés és La Combi Versace, la segona col·laboració de l'autora de Malamente i la rapera dominicana Tokischa. És una altra de les cançons de què Rosalia va avançar un fragment a les xarxes socials i la versió definitiva ha acabat sonant bastant diferent. I encara més de com m'havia imaginat que seria. Aquesta cançó es construeix sobre un sintetitzador que sembla que flueixi, al que més endavant s'hi sumen les palmas i la percussió. La melodia de la tornada també sembla que flueixi i crea un efecte bastant interessant, encara que a nivell de lletra no sigui de les més interessants. En lloc de donar una estrofa a Tokischa, com seria habitual, les dues intèrprets de la cançó es van alternant i trobo que és molt bona idea. I el final, amb l'efecte que creen les veus tallades, porta la cançó a un altre nivell encara més alt. 

L'encarregada de tancar el disc és Sakura, una altra cançó amb una interpretació vocal d'inspiració flamenca. Vol crear la il·lusió que és una actuació en directe i podems sentir els aplaudiments i el soroll del públic. En una entrevista, Rosalia ha dit que és perquè a causa de la pandèmia enyorava fer concerts, i em sembla curiós perquè Lady Gaga va fer exactament el mateix amb Applause, que va sortir uns mesos després que hagués de cancel·lar una sèrie de concerts per raons de salud. I no és l'únic paral·lelisme que podem fer entre Artpop i Motomami, però crec que aquest tema el podem deixar per un altre dia. Tornant a Sakura, el que no trobo gens encertat és la manera tan abrupta d'acabar.

Tenia unes expectatives molt altes per a aquest disc i la veritat és que Motomami les ha superat amb escreix: és un disc caòtic, ple de contradiccions, en què trobem cançons d'estils i plantejament tan diversos que absolutament ningú pot dir que sigui avorrit. Encara que no tingui un fil conductor tan evident com el predecessor és evident que Motomami té un concepte darrere: en lloc d'avergonyir-se de les contradiccions que tots tenim, Rosalia decideix donar-los tot el protagonisme, ja sigui contraposant dues idees o estils totalment diferents en una mateixa cançó o posant cançons totalment diferents una rere l'altra.